Les tres conspiracions en marxa amb la munició de Villarejo

En aquests moments, amb les gravacions de Villarejo hi ha tres operacions en marxa. La primera intenta que María Dolores de Cospedal, ex secretària general del PP i exministra de Defensa, torni a ser imputada en el cas Kitchen en el qual es jutja la cúpula del ministeri de l’Interior amb el PP. Aquesta operació s’ha accelerat des que Feijóo puja a les enquestes. La segona operació intenta rescabalar la imatge de Jordi Pujol i de la seva família després de les actuacions judicials posades en marxa a Andorra que miren de processar aquests mateixos dirigents del PP i també Rajoy. I la tercera forma part de l’intent de Pablo Iglesias de sondejar la possibilitat de tornar a la primera línia política, curiosament com en el cas de Xavier Trias, presentant-se com a víctima d’una conspiració de la dreta mediàtica que el va assetjar fins a treure’l del Govern. ¿Quina importància té en els tres casos que el dit que assenyala els fets sigui el de Villarejo? Els cínics consideren que cap. Però, com va dir Kapuscinski, aquest no és un ofici per a cínics i en periodisme la textura del dit és tan important com la lluna que assenyala. El que no pot ser és que els que van considerar que la informació de l’excomissari justificava dimissions i confessions, ara el desacreditin. I al revés.

¿És Villarejo un mal necessari, com pensa la major part de la classe política, o és l’última ranera de les clavegueres del franquisme que ha sobreviscut en democràcia com esgrimeixen alguns independentistes i part dels dirigents de Podem? Villarejo és la versió franquista d’un mal necessari. De fet, molts dels qui l’abominen voldrien controlar l’Estat per tenir-lo al seu servei. Però en els països civilitzats, quan un personatge d’aquesta mena és descobert, se l’enterra d’una manera o d’una altra. Mai se l’utilitza per fer caure l’adversari, ni se’l deixa tirat perquè engegui el ventilador. Però aquí no. Es va arribar a deixar a les seves mans la resposta de l’Estat a l’independentisme i va fer l’únic que sap fer; fins i tot se li va deixar a càrrec de tapar els escàndols de l’emèrit. I el més irreverent no és el seu paper com a policia, sinó les seves interaccions amb els jutges que, de forma indirecta, han estat a punt d’acabar amb les euroordres de Llarena. 

El sistema sorgit de la transició no és una simple modernització de l’estat franquista. Això és una barbaritat. Això no significa que no sigui millorable. La justícia, la policia, els serveis secrets i altres instàncies administratives no han canviat tant com ho ha fet l’exèrcit i l’escola. Villarejo existiria en les més velles democràcies i en hipotètics nous estats. Però no tindria el paper que continua tenint a les tribunes polítiques i en les trinxeres mediàtiques perquè el seu dit és tan corrupte com la lluna que assenyala, per bé o per mal.