Lastra o l’enèsim qüestionament d’una política embarassada

Adriana Lastra ha renunciat al seu lloc de responsabilitat en el PSOE per la «dificultat de compaginar» el repòs i les cures que exigeixen el seu embaràs amb la «intensitat» de la feina. Els motius de la seva dimissió han sigut criticats per veus que denuncien que l’embaràs encara sigui un motiu d’abandonament i desigualtat laboral per a les dones, ¿però s’hauria produït la mateixa resposta si qui renunciés a la seva carrera per dedicar-se a la paternitat hagués sigut un home? ¿Són compatibles política i cures?

L’escrutini i qüestionament de les dones embarassades que tenen funcions polítiques és habitual a Espanya. Carme Chacón, Soraya Sáenz de Santamaría, Begoña Villacís o Irene Montero van passar per això. Que si agafen completa la baixa de maternitat, que si s’incorporen ben aviat al càrrec després de donar a llum, que si treballen fins a un avançat estat de gestació... Aquesta vegada, les crítiques s’han acarnissat amb Lastra. En això, els temps es resisteixen a evolucionar.

«¿Que hi ha masclisme a l’hora de jutjar el cos de les dones en la política? És clar, en la política i en totes les esferes de la vida», indica l’escriptora i periodista Nuria Labari.

«A les dones sempre se’ns criticarà, fem el que fem, decidim el que decidim: o bé per no complir els rols de gènere establerts, per allunyar-nos-en, o bé per acostar-nos-hi. [...] La qüestió que plantejaria és si aquest món de l’àmbit del polític, que és el món de la rellevància pública, està construït per a totes les persones o bé ha sigut construït i està funcionant, per tant, d’acord amb un tipus de subjectes dominants, que són els homes; si té cabuda en aquest món qui no tingui aquesta condició o no es comporti com mana la normativitat masculina clàssica», es pregunta la professora de Dret Constitucional de la Universitat d’Alacant María del Mar Esquembre Cerdá.

Compaginar cures i responsabilitat

La fins avui número dos del Partit Socialista ha decidit dimitir del seu lloc al·legant «canvis importants» en la seva vida personal que li exigeixen «tranquil·litat i repòs» i que l’han obligat a «agafar-se una baixa laboral que s’allargarà encara un temps». Després d’explicar que ser vicesecretària general és una tasca «molt exigent en temps i esforços», anunciava la seva renúncia: «Per tot això, i davant la dificultat de compaginar les exigències de repòs i cures, imprescindibles en la meva situació actual, amb la intensitat que exigeix la direcció del partit, he presentat la meva dimissió».

Era el president del Principat d’Astúries, Adrián Barbón, qui feia públic que la dirigent socialista està embarassada. A partir d’aquí, s’han succeït crítiques a la decisió de Lastra, una de les figures feministes més importants del seu partit.

Adriana Lastra ha presentado su dimisión como Vicesecretaria General del PSOE.

(Abro hilo - 1)

Lo hace ante la necesidad de guardar reposo y máxima tranquilidad por su embarazo.
(1) pic.twitter.com/yFIFAYYrQE

— 🌹 Adrián Barbón 💙💛 (@AdrianBarbon) 18 de julio de 2022

Les tensions de la política

«La gent no coneix el que significa un càrrec orgànic de la responsabilitat que havia de desenvolupar: està ple de tensions per definició. No és comparable amb el món laboral, que a les tres o a les sis desconnectes. No hi ha caps de setmana, el telèfon no deixa de sonar, no hi ha temps morts. I estem parlant d’un embaràs de risc», justifica la professora de Sociologia de la Universitat de Salamanca Soledad Murillo.

«Una altra cosa és que, després, la maternitat és absolutament compatible amb exercir un càrrec orgànic, el tema és que és molt important saber que aquesta decisió respon a una situació concreta i que té una dimensió temporal. Suposo que en el futur tornarà a ocupar un càrrec orgànic, no dic al mateix lloc, però sí en un equivalent, amb aquest rang i aquest estatus», assenyala l’exsecretària d’Estat d’Igualtat.

Des d’un altre lloc, la politòloga Verónica Fumanal estima que no és la salut, sinó que han sigut d’altres les raons que han portat Lastra a dimitir, per això creu que aquest comiat «desmereix la seva trajectòria» i és «tremendament injust per a ella»: «No li fa justícia perquè efectivament Adriana Lastra és una de les dones referents en feminisme, en igualtat, en la lluita dels drets de les dones sense peròs. I precisament que dimiteixi del segon càrrec més important del PSOE per la maternitat envia un missatge contraproduent», afirma Fumanal.

Aquesta politòloga reflexiona, arran de la marxa de Lastra, sobre les dificultats de les dones de trencar els sostres de vidre. «Estem parlant de perdre el lloc, amb el que ens costa arribar-hi, mare meva, per deixar-ho així», afegeix.

Jutjar una decisió personal

Nuria Labari considera que és imprescindible no confondre les decisions individuals amb la comunicació política: «La decisió individual no correspon a ningú jutjar-la, però la comunicació política d’això ha sigut nefasta. [...] Per a la institució crec que és una malaptesa vincular la sortida d’una dona amb responsabilitat amb un embaràs», argumenta l’autora.

Segons el seu parer, les organitzacions amb un discurs per la igualtat i obertament feminista han de tenir una especial cura amb els models de conciliació que ofereixen. L’escriptora de ‘La mejor madre del mundo’ opina que en un context en què les dones no estan en una situació d’igualtat al mercat laboral, el cas de Lastra s’hauria d’haver comunicat millor: «Si no hi ha cap pressió, cal explicar-ho detalladament».

«Qualsevol pot dimitir si li dona la gana, el que no pot ser és una decisió que vingui provocada, que l’hagin forçat a prendre-la o que tingui a veure amb el fet que per al seu partit o els seus caps l’embaràs sigui incompatible amb la feina», insisteix Labari, que recorda que el 2022 encara hi ha a Espanya moltíssimes dones que renuncien a la feina.

¿Però tan incompatibles són cures i política?

Esquembre denuncia que l’exercici polític exigeixi una dedicació de 24 hores els set dies de la setmana i els 365 dies de l’any, «unes exigències que són inhumanes». «No entro a valorar la seva decisió, que prou que li haurà costat prendre-la, és una cosa molt dura. Tant de bo hagi sigut la seva decisió, potser no és la que hauria pres si les circumstàncies haguessin sigut d’altres, si les regles d’accés i permanència no obliguessin a apartar-se totalment de l’escena o li garantissin una tornada», diu la professora de Dret Constitucional.

En aquest sentit, Murillo apunta la necessitat de pensar quins mecanismes té la política per desactivar tensions, per buscar una feina col·laborativa i per ser més propensa als acords que a la competitivitat. «Però no només per a les dones, també per als homes. La política és molt difícil, està plena de tensions –que no sempre són explícites– i en el que cal pensar és per què l’àmbit polític no és més col·laboratiu i menys intens en el sentit d’aquesta competència», reitera.

¿I si hagués sigut un home?

L’avaluació que es fa de les decisions personals de les figures polítiques continua marcada –¿i què no ho està?– pel gènere. Si en lloc d’assistir a la renúncia de la vicesecretària d’organització del PSOE, aquest dilluns la notícia hagués sigut la dimissió d’un polític per dedicar-se a les cures de la seva família, la resposta de l’opinió pública hauria diferit.

Així ho veuen tant Fumanal com Esquembre.

«Hauria sigut una cosa tremendament positiva per a l’home, no una crítica. El que ens han mostrat segles d’humanitat és que els qui tradicionalment han renunciat a les carreres per les cures han sigut les dones. Un home que ho fa seria una rara avis i estaríem totes aplaudint amb les orelles», creu la politòloga.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

«Si hagués sigut un home, gran aplaudiment i ovació. Quan renuncien als seus privilegis i assumeixen mínimament la responsabilitat que els correspon es viu amb un premi. A nosaltres se’ns castiga», lamenta Esquembre.

Per pensar-hi i revisar-se.