El procés de Londres a Joan Carles I deixa en evidència Espanya

Des d’aquest dilluns passat 18 de juliol ja ha quedat establert que tots els altres fets, des del punt 25 fins al 54.3, que omplen la demanda entre el 2014 i el 2020, seran investigats pel jutge a càrrec, Matthew Nicklin, i si les proves que aportaran els advocats de Corinna són convincents –i no hi ha imponderables– la investigació podria acabar en un judici.

Joan Carles I va sortir viu de les mans de dues fiscalies –la de Suïssa i la d’Espanya– sense tenir la categoria d’imputat/investigat, però al Regne Unit és part del procediment en què s’ha hagut de personar.

I pagar una fortuna –¿d’on surten els destacats fons per pagar advocats i costes és un misteri que Joan Carles I revela a la web de la Casa Reial de Felip VI, que pregona la transparència, casa a què afirma pertànyer?–, que només per haver perdut la primera batalla de la immunitat puja a 271.000 euros, sense comptar la factura del bufet –Clifford Chance– que l’emèrit ha decidit substituir pel de Carter-Ruck, potser per recomanació dels seus generosos hostes als Emirats Àrabs Units.

Lliçó per extreure

¿Quines lliçons preliminars es poden extreure de la sentència del jutge Nicklin, que va denegar la immunitat de Joan Carles I el 24 de març passat per a la democràcia, l’activitat del ministeri fiscal i la justícia a Espanya?

Tot i que l’ara ex fiscal general de l’Estat, Dolores Delgado, va confiar durant la investigació, en privat, segons fonts consultades per EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, que Joan Carles I seria, almenys, cridat a prestar declaració davant la Fiscalia del Tribunal Suprem, respecte a les tres investigacions en curs del 2020, el 2021 i fins a primers de març del 2022, això no va passar.

«No sempre hi va haver unanimitat, vam mantenir discrepàncies, però vaig optar per la posició majoritària que es recolzava en la tendència de la Sala Segona del Tribunal Suprem», va escriure Delgado al diari ‘El País’, el 27 de juny passat.

«Tendència de la Sala Segona del Tribunal Suprem». Tot el que va dir en una interlocutòria, que no sentència, sobre una denúncia de delicte fiscal contra Joan Carles I, el 2014, és que «com posa en relleu el ministeri fiscal, l’article 56.3 de la Constitució disposa que la persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat, per la qual cosa no podrà ser perseguit per fets realitzats durant la seva magistratura». És a dir: la llavors fiscal general es recolza en la «tendència del Suprem» que en un article únic de la interlocutòria esmentada es recolza en... la fiscalia.

Un altre camí

Però mentre a Londres els jutges intentaran delimitar els actes oficials i privats, a Espanya ni tan sols era necessari, tot i que també, anar per aquesta via. Hi havia una altra opció. Perquè la invocació amb els ulls tancats a l’article 56.3 de la Constitució, ometent que en aquest, després de la declaració d’inviolabilitat del rei, es diu que «els seus actes estaran sempre ratificats en la forma establerta en l’article 64, no tenint validesa sense l’esmentada ratificació» (seran ratificats pel president del Govern i, en el seu cas, pels ministres competents).

Segons va escriure el catedràtic de Dret Penal Luis Rodríguez Ramos el març del 2020, «una primera qüestió interpretativa és si tal inviolabilitat s’estén a tots els seus actes ‘qualsevol que fos la seva naturalesa’, o únicament a les decisions pròpies del seu càrrec, és a dir, ratificades per les autoritats corresponents. Una interpretació sistemàtica i històrica d’aquest precepte constitucional només pot ser restrictiva, circumscrivint la irresponsabilitat als actes propis de la seva funció, ja que així ho exigeix la igualtat davant la llei de l’article 14 de la Constitució, en congruència amb el caràcter parlamentari de la nova monarquia...»

Es pot dir sens dubte més fort, però difícilment més clar.

¿Ha explicat Dolores Delgado en què van consistir les discrepàncies entre els fiscals? No. ¿Ha explicat per què es van donar per vàlides regularitzacions fetes per Joan Carles I després de ser notificat pels fiscals «privilegiadament» de manera genèrica sobre les investigacions, és a dir, sabent que havien de ser més precises perquè poguessin anul·lar qualsevol regularització pretesament espontània, segons exigeix la llei? No.

Notícies relacionades

Els jutges de la Cort d’Apel·lacions permeten a l’emèrit apel·lar sobre la seva immunitat mentre era rei d’Espanya fins al 2014

Joan Carles renuncia al seu argument sobre la immunitat per ser «sobirà», per Ernesto Ekaizer

En el seu discurs de comiat de facto, el 29 de juny passat davant el Consell Fiscal, Dolores Delgado va fer balanç al llarg de 16 pàgines, s’absté d’esmentar les diligències d’investigació sobre l’emèrit, de la qual cosa no hi ha res a reivindicar ja que es va fer desaparèixer la causa amb una esbiaixada regularització ad hoc i una inviolabilitat absoluta pròpia no d’una fiscalia del segle XXI, com la que proclama Dolores Delgado que ha deixat després del seu pas per la FGE, sinó d’una fiscalia que va aplicar la doctrina arcaica segons la qual el «sobirà» és l’autoritat que crea els tribunals per protegir-se a si mateix i els seus súbdits. ‘Rex non potest peccare’.