Alineacions, pactes i agendes: les claus de la taula de diàleg

La taula de diàleg va ser part de l’acord entre ERC i el PSOE per a la investidura del president del Govern Pedro Sánchez. Tots dos partits van pactar aquest format de diàleg amb la voluntat de resoldre el «conflicte polític» entre Catalunya i la resta d’Espanya, un instrument en el qual els independentistes podrien plantejar les seves reivindicacions, al marge dels assumptes competencials i d’inversions, que s’aborden en la comissió bilateral.

La literalitat del text és que aquesta «taula bilateral de diàleg, negociació i acord per a la resolució del conflicte polític» estarà composta pel Govern central i la Generalitat «de manera paritària i amb els membres que totes dues parts decideixin» i que s’obrirà un «diàleg obert sobre totes les propostes presentades», és a dir, que hi haurà llibertat de continguts i que es debatran «les posicions al respecte de cada proposta» fins que els acords es materialitzin perquè siguin votats per la ciutadania de Catalunya.

Després de les eleccions del 14 de febrer, ERC i Junts van tancar un acord que deixa sobre paper la voluntat de «continuar explorant al màxim» la taula de diàleg «sense dilatar-la innecessàriament», mentre els postconvergents van voler puntualitzar que, malgrat l’escepticisme, es comprometien a no torpedinar aquest fòrum «assumint donar una oportunitat a aquest espai perquè sigui un punt real de negociació».

«ERC i Junts acorden treballar des de la confiança i la lleialtat mútua per enfortir la posició negociadora de la part catalana i millorar les condicions i garanties del procés de negociació», apunta l’acord, i incideix en el fet que l’evolució i la continuïtat seran analitzades durant el procés. Malgrat això, després del rebuig de Junts a designar membres del Govern, només hi acudeixen representants republicans i la postconvergència es proposa acabar amb l’espai de diàleg perquè segons el seu parer desmobilitza l’independentisme i el Govern central no té incentius per negociar.

La primera cita, celebrada el 26 de febrer del 2020 a Madrid, va ser encapçalada pel president del Govern central, Pedro Sánchez, i el president de la Generalitat, Quim Torra. La delegació del Govern central quedava completada amb els vicepresidents Carmen Calvo i Pablo Iglesias, i els ministres socialistes María Jesús Montero, José Luis Ábalos, Carolina Darias i Salvador Illa; així com el titular d’Unides Podem, Manuel Castells.

La comitiva catalana va estar conformada pel vicepresident Pere Aragonès, els consellers Alfred Bosch i Jordi Puigneró; els representants de Junts, Elsa Artadi i Josep Rius; i d’Esquerra, Marta Vilalta i Josep Maria Jové. Després d’aquesta primera presa de contacte, segons fonts republicanes, va recordar verbalment dins del Govern que la delegació hauria d’estar formada per membres del Consell Executiu, per donar un alt rang institucional al fòrum, però Junts ho nega.

La segona cita ja no comptava amb la presència de la postconvergència, que va decidir que no assistiria a la cita al no acceptar la proposta de comitiva, formada pel vicepresident Jordi Puigneró, el vicepresident de Junts, Jordi Turull, el secretari general, Jordi Sánchez (aquests dos últims, indultats després de ser condemnats per l’1-O), i la líder de la força al Congrés, Míriam Nogueras.

El 15 de setembre del 2021, Sánchez i Aragonès es van reunir durant gairebé dues hores abans de començar oficialment la reunió de la taula de diàleg a Barcelona, que va comptar amb el titular de la Presidència, Félix Bolaños, la vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, i els ministres Isabel Rodríguez (Política Territorial) i Miquel Iceta (Cultura i Esport), d’una banda i amb Laura Vilagrà (Presidència) i Roger Torrent (Empresa).

Segons el comunicat conjunt, la primera cita va servir per «establir les bases del diàleg» i per «constatar la naturalesa política del conflicte i que requereix d’una solució política». Totes dues delegacions van coincidir que la taula de governs és l’«instrument» en el qual es pot vehicular una «solució», per la qual cosa es van instar a continuar explorant aquesta via.

Els acords van ser quatre: que el fòrum es reuniria mensualment, que se celebraria alternativament a Madrid i Barcelona, que els presidents i vicepresidents s’incorporarien a la taula «quan sigui necessari ratificar acords polítics, tret que alguna de les parts decideixi una altra composició» i que qualsevol pacte es formularia «en el marc de la seguretat jurídica».

Ja el 2021, en la segona trobada, les delegacions van pactar alliberar-se dels terminis per a una negociació que serà llarga i complicada. Els comunicats respectius de la Moncloa i del Govern català fixaven reunions públiques per segellar acords i també «trobades discretes», sense que el president ni Sánchez hi siguin sempre presents. L’Executiu va recordar que «el model recollit a la Constitució és l’únic marc possible per reconèixer l’enorme i rica diversitat del país, consolidar drets i garantir la convivència d’una societat plural com la catalana» i va posar sobre la taula l’agenda per al retrobament, un «projecte d’unitat en el qual es recuperin els afectes i en el qual Catalunya torni a ser un dels motors econòmics d’Espanya», tot i que la Generalitat insisteix en amnistia i referèndum com a proposta per resoldre el conflicte polític.

Després que Sánchez i Aragonès es reunissin a la Moncloa i pactessin convocar la tercera reunió de la taula de diàleg, les delegacions es proposen certificar els acords que han treballat prèviament de manera discreta. El principal assumpte és avançar en la ’desjudicialització’, és a dir, suavitzar l’impacte de les decisions judicials o administratives (com les del Tribunal de Comptes) sobre el moviment independentista. Sense que el sobiranisme descarti pressionar per l’amnistia i l’autodeterminació, l’assumpte clau és apartar la justícia del xoc polític després que totes dues delegacions coincidissin que el conflicte català és de naturalesa «política». Ara bé, tampoc es preveu tancar ja una reforma del delicte de sedició ni de rebel·lió, sinó mesures més quirúrgiques que apaivaguin la tensió institucional. Encara més després de la renúncia de la fiscal general, Dolores Delgado, per motius de salut, i el ministeri públic és un organisme clau en les qualificacions de casos judicials encara vius respecte al procés, i després de la posada a disposició del Tribunal Suprem de la cupaire Anna Gabriel –que resideix a Suïssa– seguint els passos de qui va ser delegada de la Generalitat a Brussel·les i consellera Meritxell Serret.