Sánchez acapara la defensa de la seva gestió i delega en el PSOE la fustigació a Feijóo

Pedro Sánchez fa aquest divendres el tercer gran discurs de defensa de gestió en menys de 20 dies. Mentrestant, ha renovat les representacions del PSOE per injectar vitamines en la comunicació del partit, on ha detectat ineficiència. El temps és un compte enrere per a ell perquè li queda l’any decisiu de la legislatura i les enquestes no li estan sent gaire amables. 

El seu bastió demoscòpic, el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), s’ha esquerdat aquest mes. Els resultats del baròmetre del juliol li han clavat un parell de revessos, el més dur, l’ascens del PP al primer lloc en estimació de vot. Els populars d’Alberto Núñez Feijóo depassarien el 30% de les paperetes si se celebressin eleccions ara mateix. Alhora, apuntalen dues tendències preocupants: el president s’ha mogut durant tot l’any en nivells de «poca o nul·la confiança» superiors al 60%. Al juny, un 61,3 per cent dels enquestats van contestar així, però un mes després ho van fer un 69,4. 

En la direcció nacional del Partit Popular, la lectura és cristal·lina: al Govern el llasta la desconfiança en Sánchez. Al líder conservador no li faria falta un desplegament enorme de recursos dialèctics per guanyar, ja que aquest territori el tindria ja gairebé conquerit, opina una font de la formació. Si es mogués molt, s’arriscaria a cedir terreny, i a Feijóo, com deia a aquest mitjà un baró autonòmic fa uns dies, li agrada caminar sempre sobre terra segur i fiable.

Esclats d’optimisme socialista

Un diputat socialista reconeixia aquesta setmana que a la Moncloa i a Ferraz, seu del PSOE, s’ha detectat aquesta manca de desconfiança, tot i que no amb la intensitat de la que parla Génova. Sánchez està tocat, però no enfonsat, i prova d’això no va ser només la intervenció de més de 80 minuts que va efectuar en l’inici del debat de l’estat de la nació, el passat dia 12 al Congrés. Ho va ser també la que va fer davant el seu partit el 23 i ho serà la que pronunciï aquest divendres. Toca fer balanç del curs.

Un curs a què queda un altre (fins al juliol del 2023), i a què després quedarien uns mesos, perquè el president del Govern està convençut que ha d’esgotar la legislatura i ubicar les eleccions a finals de l’any que ve o a principis del 2024, si és possible. Com que el vent ara bufa en contra, no té sentit arriscar-se amb tant desvergonyiment a perdre el poder. Convé esperar que l’economia es vagi reordenant malgrat les bones dades recents, com l’històric descens de l’atur que ha recollit l’última Enquesta de Població Activa (EPA). 

A més, es preveu, es dona per segur, de fet, que la tardor serà turbulenta. La inflació seguirà alta, les tensions del mercat energètic no se suavitzaran, l’estalvi de les famílies tremola, pot ser que hi hagi mobilitzacions... El còctel letal per a un Govern. Sánchez ha decidit construir un escut social fins a final d’any perquè el descontentament no el faci fora. Si li surt bé i la conjuntura canvia, qui ho sap. 

El baròmetre del juliol, no obstant, dona números que conviden a Ferraz i a la Moncloa a l’optimisme. Un és el percentatge de ciutadans que prefereixen el líder socialista com a president, que al juliol va ser del 22,1%. Tot i que Feijóo li trepitja els talons, es manté primer. Un altre és, precisament, el de l’estimació de vot, ja que si bé és cert que el PP s’ha col·locat primer, el PSOE seria elegit per un 28,2% de ciutadans. Els comicis del novembre del 2019 els va guanyar amb un 28,3. És a dir: la quota de fidels és encara bastant nombrosa.

Humilitat i pedagogia

Els discursos que el president i secretari general del PSOE va efectuar el 12 i el 23 de juliol, debat de l’estat de la nació i comitè federal del seu partit, respectivament, mostren una sèrie de semblances, i per tant, les directrius de l’estratègia. Hi ha fins i tot frases calcades, com aquesta: «Quan sigui necessari triar, estarem del costat dels qui més necessiten l’auxili dels poders públics, tot i que al fer-ho, evidentment, incomodem els més poderosos».

O aquesta: «Aquest Govern no farà com van fer els governs del Partit Popular en anteriors crisis, en la crisi financera, ser dèbil amb els forts i forts amb els febles».

La comparativa reflecteix l’eix polític en què Sánchez ha decidit sostenir-se. D’una banda, un gir a l’esquerra, una cosa que a l’arc parlamentari li va quedar claríssima. Per a Unides Podem, ERC, EH Bildu i Més País va ser una magnífica notícia. Malgrat les tensions amb Esquerra, el president traçava el retorn al bloc progressista que, sense anar més lluny, li han donar dos pressupostos estatals consecutius. Les formacions esmentades representen una forquilla que voreja la majoria absoluta. 

D’altra banda, un esforç pedagògic i polític per identificar el PP amb les elits i amb la desigualtat. Això ho ha estat fent Sánchez durant uns quants mesos, des de la tardor de l’any passat. Es va proposar llavors desmuntar una associació més o menys arrelada: que els populars gestionen millor les crisis i les tempestes econòmiques que els socialistes. 

Malgrat tot, Sánchez i el seu equip comproven amb perplexitat i inquietud que s’està imposant el relat del PP, cosa que, s’ha de ressenyar, un sector destacat de la plana major del PSOE atribueix a les disputes incessants amb Unides Podem. La ciutadania estaria cada vegada més cansada de les baralles de la coalició i, per tant, rebria l’aprovació de les mesures amb més distància que proximitat. «L’economia va fatal», seria el missatge dels populars, perquè el «pitjor Govern» no sap gestionar. 

El president ha optat per no acovardir-se, fidel al seu estil. Tot i que els debats de la nació no atrauen audiències milionàries, va triar un discurs molt pedagògic, ple de dades, amb la finalitat d’oferir un «diagnòstic precís i clar» de la realitat. Mireu aquest extracte que va fer servir per argumentar per què els preus estan com estan: «En una mica més de quatre mesos, com a conseqüència de totes aquestes pertorbacions (pandèmia i guerra d’Ucraïna), el preu del petroli s’ha incrementat en un 13%, el del gas en un 100%, el del blat i el del blat de moro en gairebé un 45% i el de l’arròs en un 24%. I a causa del doble impacte de l’energia i els aliments, la inflació espanyola ha passat del 6% al 10%, i l’europea al 9%».

Un altre ingredient a què ha recorregut per afrontar la tessitura és la humilitat i l’autocrítica, tot i que amb comptagotes: «Malgrat els errors que hàgim comès [...] i molt per sobre dels desajustos que s’hagin manifestat en el primer Govern de coalició, el que és cert és que hem recollit avenços indiscutibles», va afirmar el 12 de juliol.

Més esquerra, més ecologisme

Sánchez va reconèixer a l’oposició que el seu gran problema és la inflació i que li encantaria transmetre als ciutadans que començarà a baixar a partir d’una data concreta. Però no pot. No ho sap. Tot dependrà del que duri la guerra.

El president es va prodigar en l’empatia, paraula que a la Moncloa i al PSOE utilitzen ara gairebé sempre. «Costa cada vegada més arribar a final de mes», va dir al Congrés, minuts abans que solemnitzés: «Vull parlar clar a la gent i no dissimularé els riscos ni tampoc adornaré la situació tan complexa que estan travessant Europa i Espanya».

Va enumerar les mesures del segon decret anticrisi, va avançar la posada en marxa d’un impost a bancs i empreses energètiques perquè part dels seus beneficis vagin a l’erari i va enarborar la bandera dels drets civils guanyats durant aquest temps (eutanàsia o ‘llei Zerolo’).

Va dibuixar amb més nitidesa el color vermell del logo socialista, aquest gir a l’esquerra, i va fer el mateix deu dies després, davant el comitè federal del PSOE. Va convocar les files del partit per oficialitzar els relleus en les representacions, però amb prou feines va esmentar els canvis. El que volia el líder era animar els seus correligionaris i explicar-los el que el Govern està impulsant, en especial contra el canvi climàtic. Furiosos incendis cremaven llavors una extensió similar a la de l’illa de Gran Canària, tal com ell mateix va il·lustrar.

Defensa i atac

Sánchez va agitar «la resposta socialdemòcrata» com a millor sortida a la crisi i va donar instruccions a les seves files: «Us proposo explicar als espanyols com haurien sigut les coses, com serien les coses, si la dreta estigués al capdavant del Govern en una situació així».

El reguitzell de dades i arguments per defensar la gestió, amb una pandèmia i una guerra entremig, la utilitzarà ell. Tot i que sap que la seva popularitat és baixa, ha decidit assumir el risc. Fonts socialistes comenten que aviat se’l veurà més al carrer; que no se’l veurà tant amb americana i corbata al costat d’homes i dones que governen països i dirigeixen empreses.

A l’espera de veure com es concreta això, les tasques s’han repartit sense embuts en una recepta sabuda. El president parlarà del que s’ha fet i el que queda per fer. El PSOE atacarà sense parar Feijóo. No tant el PP, sinó Feijóo. 

Notícies relacionades

El Banc d’Espanya calcula que la dana restarà dues dècimes al PIB

El Govern, l’Aemet i la CHJ van ser exclosos del Cecopi més d’una hora

Aquest dijous, el nou portaveu parlamentari es va preguntar quin «patriotisme» practica el PP. «¿El de la terra cremada?», va afegir. «¿A qui serveix el Partit Popular?», va prosseguir en aquest intent d’identificar els populars amb les elits, amb el 5% de la població que guanya molts diners. 

Pilar Alegría, quan va concloure l’acte de Feijóo d’aquest dijous al Senat, un acte en què va fer balanç del curs sense acceptar preguntes de la premsa, va comparèixer a Ferraz per dir: «El balanç de Feijóo demostra poc treball, molt catastrofisme, cap acció i cap idea perquè el PP sigui alternativa. Malament, senyor Feijóo, molt malament». Més tard va lamentar que el líder dels populars mai s’alegri de les bones notícies, com la de l’EPA.