Dos anys de l’últim exili d’un rei

L’estiu del 2020 va ser atípic. Amb les seqüeles de la brutal primera onada de la pandèmia encara massa visibles, les vacances s’organitzaven mirant semàfors covid i preparant l’equipatge amb gels i mascaretes. Ara bé, hi va haver una família per a la qual aquell estiu va ser encara menys convencional. El 3 d’agost, Joan Carles I va fer també les maletes, però el seu destí era un altre, el mateix que havien tingut la majoria de monarques espanyols des de Carles IV: l’exili.

A mitja tarda, la Casa Reial va fer públic un comunicat en què s’incloïa la carta amb què el rei emèrit comunicava al seu fill la «decisió meditada» de traslladar-se, «en aquests moments, fora d’Espanya». Aquestes van ser les paraules que va triar per anunciar que abandonava el país, en un moment en què les sospites dels seus negocis opacs o la seva fortuna a Suïssa començaven a tornar-se en indicis cada vegada més fundats.

«Amb el mateix afany de servei a Espanya que va inspirar el meu regnat i davant la repercussió pública que estan generant certs esdeveniments passats de la meva vida privada, desitjo manifestar-te la meva més absoluta disponibilitat per contribuir a facilitar l’exercici de les teves funcions, des de la tranquil·litat i l’assossec que requereix la teva alta responsabilitat», escrivia el pare al fill, reconeixent en la missiva que, en aquell punt, la sola presència de l’emèrit complicava el treball de Felip VI. L’actual Monarca ja li havia retirat mesos abans l’assignació de l’Estat i havia renunciat a la seva herència, en un gest que mostrava la desconfiança del seu propi fill davant les sospites de corrupció.

Marxa secreta

Marxa secretaL’operació exili va estar marcada pel secretisme. Després d’aquell comunicat, no hi va haver més notícies. Ni la monarquia ni el Govern espanyol afegien informació sobre el parador de Joan Carles, ni si els seus plans de viatge incloïen bitllet de tornada. Tampoc qui s’encarregava de sufragar les despeses d’aquell desplaçament.

Les pressions de l’Executiu perquè l’emèrit abandonés la Zarzuela també eren conegudes, com ho era la divisió que la figura de Joan Carles I generava que en el si de la coalició: la marxa va ser aplaudida pels socialistes, mentre que a Unides Podem reiteraven que era una «fugida indigna» que deixava la monarquia en una «posició molt compromesa», com va dir el llavors vicepresident segon, Pablo Iglesias.

El destí del monarca es va saber dues setmanes després: Joan Carles havia sortit a bord d’un avió privat des de Vigo fins a un luxós hotel a Abu Dhabi, país àrab d’on esperava poder tornar. L’última nit a Espanya l’havia passat a Sanxenxo, amb el seu amic íntim Pedro Campos i la seva dona. La ciutat gallega va ser precisament l’escollida per a la seva primera visita al país després de més de 650 dies d’exili, el maig d’aquest any. Hi va anar a disfrutar d’una regata, rebre un bany de multituds i reunir-se amb la seva família, aquest cop sí, en una trobada de la màxima discreció. I sense donar explicacions.

Va caldre esperar cinc mesos per saber que la factura de les tres persones que assisteixen l’emèrit als Emirats Àrabs Units corre a compte de Patrimoni Nacional, tal com va publicar eldiario.es en exclusiva, però qui va sufragar les despeses judicials de Joan Carles de Borbó continua sent un misteri.

Borbons i exili

Notícies relacionades

Joan Carles I no té plans per tornar a Espanya a l’agost

L’advocat del rei Joan Carles I li va aconsellar visites curtes per evitar que Hisenda el pogués citar

Borbons i exiliJoan Carles I va néixer a l’exili, a Roma, ciutat a la qual havia marxat el seu avi Alfons XIII després de la instauració de la Segona República. D’aquella sortida del país s’atribueix una citació a Valle-Inclán: «Els espanyols han fet fora l’últim Borbó, no per rei, sinó per lladre». El rei emèrit va passar la infància entre Itàlia, Suïssa i Portugal, des d’on el seu pare, Joan de Borbó, negociava amb Franco el seu retorn a Espanya i al tron. Cinc generacions de Borbons han conegut el desterrament en algun moment de la vida, tot i que el cas de Joan Carles I és diferent. Sense alçaments ni repúbliques, sinó després d’una decisió pactada per allunyar-lo dels focus i mantenir, això sí, l’objectiu comú de qualsevol dinastia: conservar la corona.

Dos anys –i dues regularitzacions fiscals– després del seu exili, els problemes judicials continuen sobrevolant el rei emèrit: la causa fiscal al Tribunal Suprem no va arribar a bon port al tractar-se de conductes prescrites o per la mateixa inviolabilitat del monarca, però l’origen de la seva fortuna va seguir en dubte. A més, Joan Carles I manté un procés pendent a Londres per la denúncia d’assetjament de la seva examant Corinna Larsen. Els tribunals britànics sí que rebutgen la seva immunitat.