Mites i realitats de la llei de memòria històrica

 

La llei del 2007 abordava, com a principals qüestions, el reconeixement del caràcter injust i il·legítim de les condemnes durant la Guerra Civil i la dictadura, la localització de fosses comunes, la retirada de símbols franquistes i el règim del Valle de los Caídos.

 

Ara la nova legislació estableix, entre altres coses, que la recerca de persones desaparegudes «correspondrà a l’Administració General de l’Estat», considera víctimes «les comunitats, les llengües i les cultures basca, catalana i gallega», crea un «Banc Estatal d’ADN de Víctimes de la Guerra i la Dictadura», declara «il·legal el règim sorgit» de la Guerra Civil i el «caràcter il·legal i radicalment nul de totes les condemnes i sancions», imposa noves infraccions, retira 33 títols nobiliaris i prohibeix retrats franquistes als despatxos.

 

Amb tot això, ¿quines són les qüestions pendents, 14 anys després?

 

Una llei a mig camí

«La llei del 2007 era ambiciosa en els seus objectius i obria moltíssimes portes, però no era taxativa, feia moltes recomanacions que no eren de compliment obligat», sintetitza Carme Molinero, catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona.

 

Va ser una llei per «posar uns límits i regular un moviment memorialista molt exigent que estava lluitant moltes coses en molts llocs del país», afirma Arturo Peinado, president de la Federació Estatal de Fòrums per la Memòria, que afegeix que, amb els anys, s’ha vist «que va quedar lluny del que s’havia d’assolir».

 

«Era un missatge de voler canviar les coses, però l’Estat no assumia res respecte a l’exhumació de les fosses i traslladava una responsabilitat pròpia a la societat civil», conclou Queralt Solé, doctora en Història Contemporània de la Universitat de Barcelona amb la tesi Les fosses comunes a Catalunya.

 

Les fosses, en mans de la societat civil

Un dels capítols de la llei que va generar més expectatives va ser el que regulava l’obertura de les fosses comunes, on es calcula que hi ha els cossos de gairebé 115.000 desapareguts entre el juliol de 1936 i el desembre de 1951, segons va xifrar una interlocutòria dictada pel Jutjat d’Instrucció Penal núm. 5 de l’Audiència Nacional del 2008 (a la pàgina 23). No obstant, el jutge Baltasar Garzón va demanar en aquell moment que les dades havien de ser «contrastades, analitzades i renovades per completar-les i actualitzar-les al màxim».

 

Malgrat l’avenç, la nova llei deixava la «localització i identificació de les persones desaparegudes violentament durant la Guerra Civil o la repressió política posterior» (article 11) en mans de les famílies i les associacions i això ha provocat que la llei hagi tingut una aplicació desigual a les comunitats autònomes.

 

Tot i que el nou marc legal va permetre «un augment molt significatiu del nombre d’exhumacions per l’empara legal i pel suport econòmic», segons diu un estudi editat pel Ministeri de la Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica, el 2020 encara hi havia 557 fosses pendents d’intervenció i l’objectiu és intervenir-les fins al 2024. Des de l’any 2000, s’han intervingut 1.161 fosses.

 

 

Tot i que no hi ha una classificació oficial de països per desapareguts, l’International Commission on Missing Persons xifra entre 250.000 i un milió les persones desaparegudes a l’Iraq i Amnistia Internacional considera que Sri Lanka té el segon major nombre de desaparicions forçades. D’altra banda, el Grup de Treball sobre les Desaparicions Forçades o Involuntàries va citar el 2014 la xifra que va donar l’Audiència Nacional, però va reconèixer que «no hi ha una xifra oficial» de desapareguts a Espanya. El mateix grup va xifrar el 2019 en 57.891 els casos que ha transmès des de 1980, i són l’Iraq, Sri Lanka, Algèria, l’Argentina, Guatemala i el Perú els països que compten amb més casos registrats.

 

La Llei de Memòria Històrica del 2007 «va suposar un primer pas en la recuperació de la memòria històrica i la reparació de les víctimes de la Guerra Civil i de la dictadura franquista, però en matèria de fosses va quedar curta», argüeix l’historiador i director del programa de memòria democràtica de la Diputació de Barcelona, Francesc Xavier Menéndez. L’Estat «es limitava a subvencionar les iniciatives de la societat civil», afegeix l’expert.

 

Per Jordi Guixé, director de l’Observatori Europeu de Memòries, la llei ha derivat en «una espècie d’asimetria memorial» entre comunitats autònomes. Amb ell hi coincideix Queralt Solé, que exposa que «s’ha anat constatant que és una qüestió que depèn del color de qui hi ha al govern». Emilio Silva, president de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica i net del primer desaparegut per la repressió franquista identificat per una prova de l’ADN, esmenta el cas del País Basc, que «no té llei de memòria i fa 15 anys que fa moltes coses». «No ha necessitat una llei, ha necessitat voluntat política», conclou.

 

 

La llei també preveia l’elaboració d’un mapa de fosses (article 12) i d’un protocol per a les exhumacions (article 13).

 

Micromecenatge

El 2006, l’any previ a l’aprovació de la llei, el Govern va començar a atorgar subvencions per a l’estudi de la situació de les víctimes de la Guerra Civil i del franquisme (el 2004, havia creat una Comissió Interministerial). La nova llei, que responsabilitzava famílies i associacions de les exhumacions, va donar continuïtat pressupostària a les subvencions i fins al 2011 l’executiu va concedir 25,2 milions d’euros. Tot i això, aquesta tasca va ser «abruptament i injustificadament interrompuda», segons reconeix l’exposició de motius de la nova legislació, quan el PP va arribar a la Moncloa, ja que el Govern de Rajoy va eliminar les esmentades ajudes contemplades a l’article 11.2.

 

En aquell moment, algunes famílies i entitats van començar campanyes de finançament col·lectiu per poder portar a terme les exhumacions. «Tot a partir de la bona fe i dels diners particulars de la gent», narra Queralt Solé.

 

Ara, la nova llei fixa que «correspondrà a l’Administració General de l’Estat la recerca de persones desaparegudes durant la Guerra i la Dictadura» (a l’article 16.1).

 

 

La supressió d’aquestes subvencions va portar el Grup de Treball sobre Desaparicions Forçoses o Involuntàries de l’ONU a reclamar el 2014 que el Govern assumís la localització dels desapareguts del franquisme com una «política d’Estat» i proporcionés «els fons adequats» perquè la llei de Memòria pogués «aplicar-se eficaçment».

 

«Per a nosaltres, s’hauria d’haver fet amb la participació de la justícia, com a l’Argentina i a Bòsnia», reclama Arturo Peinado. A Espanya, en canvi, la majoria de les exhumacions no s’han fet «sota la tutela judicial», com assenyala un article publicat a la revista acadèmica Historia Contemporánea. Peinado critica que aquí s’ha establert «un sistema de privatització aliè a la justícia» i Jordi Guixé lamenta que la llei del 2007 «no es va fer amb vocació de judicialitzar la memòria». És a dir, permetia desenterrar els cossos, però la justícia no entrava a investigar les morts.

 

En els últims dos Pressupostos Generals de l’Estat, del govern del PSOE i Unides Podem, es van incloure partides per a la memòria democràtica per un total d’11,4 milions d’euros el 2021 i 11,8 milions el 2022. D’aquestes quantitats, tres milions d’euros cada any (2021 i 2022) anaven destinats a les comunitats autònomes: dos milions per a la localització, exhumació i identificació de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura i un milió per a activitats de divulgació.

 

5.596 símbols del franquisme

L’article 15 de la llei de 2007 fixava que les administracions públiques prendrien «les mesures oportunes» per a la retirada d’escuts, insígnies i plaques d’exaltació de la repressió de la dictadura. No obstant, «molts ajuntaments han incomplert de manera flagrant» aquesta obligatorietat, especialment al nomenclàtor urbà, apunta Francesc Xavier Menéndez. Alguns ho van fer i «a d’altres els era igual el que digués la llei», insisteix Queralt Solé. «No tenia un termini obligatori establert, ni tipologia ben definida ni règim sancionador dels incompliments», lamenta Arturo Peinado.

 

Ara, passats gairebé 15 anys des de la seva entrada en vigor, encara hi ha 5.596 «símbols del franquisme que de manera il·legal continuen ocupant espais públics i privats», segons les dades del portal Debería Desaparecer. D’aquests, hi ha 616 noms de carrers de 388 municipis. A més, hi ha set localitats que conserven noms dedicats al bàndol franquista, com Llanos del Caudillo.

 

 

El Valle de los Caídos

La retirada del cos del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos va ser un dels moments més emblemàtics de l’anterior legislatura quant a memòria històrica. Aquest gest es remunta a la llei del 2007, que regulava que s’havia de regir «estrictament per les normes aplicables amb caràcter general als llocs de culte i als cementiris públics».

 

El maig de 2011, el Consell de Ministres va crear una Comissió d’Experts perquè fes propostes sobre el futur del Valle de los Caídos en «aplicació de la Llei de Memòria Històrica», segons va explicar el portaveu de l’executiu en aquell moment, Alfredo Pérez Rubalcaba.

 

L’informe, entregat a finals de novembre del 2011, afirmava que la presència de Franco a la Basílica era «incongruent amb la finalitat original que va motivar la construcció del Valle de los Caídos» i trastocava «el sentit primitiu del memorial» (a la pàgina 14). Una de les recomanacions que feia l’informe, l’única que no va comptar amb la unanimitat de la Comissió, va ser que les restes de Franco fossin traslladades.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

 

Carme Molinero formava part de la Comissió d’Experts i recorda que quan el PP va arribar al Govern l’informe «es va guardar en un calaix». Primer no hi va haver voluntat, i després els tribunals van aplicar algunes restriccions (el juny de 2019 el Suprem va suspendre cautelarment l’exhumació) i l’exhumació de Franco no es va produir fins a l’octubre del 2019.