Les presons europees constaten el perill dels gihadistes penedits falsament

I no és un fenomen particular: l’absència de penediment i la negació de la culpabilitat és comuna en la casuística gihadista a Europa, malgrat els esforços de reinserció de les autoritats penitenciàries. De fet, per als gihadistes empresonats el fals penediment és una altra forma de continuació de la seva lluita terrorista, i no hi ha actualment eines que permetin constatar que un islamista fanàtic ha abandonat la seva ideologia violenta.

Són dues de les conclusions que a la tornada de l’estiu es veuran publicades després que experts policials i penitenciaris de tot Europa hagin participat, els passats dies 7 i 8 de juliol, en una reunió de la RAN (Radicalisation Awareness Network), la Xarxa europea d’Alerta sobre Radicalització.

Les autoritats penitenciàries europees constaten el fracàs dels plans de desradicalització a la presó desplegats fins ara. Pel seu escàs seguiment (a Espanya cinc interns apuntats a aquest tipus de tractament), però també sobretot per la dificultat de detectar l’engany. «Treballem amb persones. Això no és una ciència exacta», resumeix el funcionari penitenciari de la presó de Mallorca especialista en fanatisme Francisco José Macero. Aquest expert –delegat d’ACAIP-UGT, principal sindicat de les presons– és l’únic membre espanyol actiu de la RAN.

Sortir i atemptar

Sortir i atemptarSobre els dubtes que crea a les presons el penediment dels gihadistes en saben alguna cosa a Londres. El 2 de febrer del 2020, al barri de Streatham, Sudesh Amman, excarcerat després d’acollir-se a reducció de pena per seguir un curs de desradicalització, va aconseguir apunyalar dues dones abans que l’abatés a trets la policia.

La preocupació pels penedits falsament «es percep també a França i a Bèlgica», relata Macero. A Espanya hi ha experiència amb el penedit –es va veure que no tant– proselitista del terrorisme Mustafá Maya, de Melilla, a qui la Justícia va processar el 2018 com el captador de presos més actiu encausat fins aleshores.

Hi ha consens a la RAN que el tractament d’un radical ha de ser individualitzat. Tot just valen els programes. «És necessària la individualització científica del tractament –argumenta Macero–, però a Espanya els funcionaris i treballadors socials no reben formació sobre la cultura musulmana, o la idiosincràsia marroquina o algeriana. S’han de buscar la vida...».

«A un fanàtic no se’l pot abordar de cara, dient-li des del principi que allò en què ell creu és un error, perquè serà totalment refractari al que li diguis», explica M. G., psicòloga amb treballs desenvolupats en presons de Madrid els últims 15 anys. Coincideix amb ella Macer des de Mallorca: «Ens hem de plantejar petits objectius, pas a pas. Primer, per exemple, que el radical accepti parlar amb una dona».

Com a recompensa, el quadro d’alleujaments de la vida de la presó: poder sortir del mòdul, poder accedir a programes d’oci, poder relacionar-se amb altres interns, potser gaudir d’algun permís penitenciari quan evolucioni... L’objectiu final és que l’intern reconegui el valor de la vida humana, i abjuri no tant de les seves creences com de la violència.

Detalls per vigilar

Detalls per vigilarLes presons sí que compten amb un instrument efectiu de detecció de radicals, captadors i prosèlits: derivat de la instrucció 8/2014 de la Secretaria General d’Institucions Penitenciàries. És un manual intern de febrer del 2018 –posterior als atemptats de Catalunya– que fixa una llista de detalls per observar en el pres: un «creixent entrenament físic», «resistència al compliment de la normativa del centre», «necessitat d’un estatus personal més gran», «rebuig de les funcionàries i personal femení»…

És el principal instrument d’anàlisi dels Grups de Control i Seguiment de les presons, les unitats que vigilen la radicalització dels presos. Són la principal eina de la seguretat de l’Estat per evitar que les presons es consolidin com centres d’adoctrinament gihadista, i que caiguin en al xarxa del fanatisme presos musulmans entre reixes per un altre tipus de delictes, robatoris o narcotràfic, per exemple.

L’observació serveix fins i tot encara que els captats es camuflin no vestint gel·laba ni resant en públic. «El bon reclutador aconsegueix que els seus alumnes se saltin les parts visibles de la seva radicalització», explica Macero.

La norma obliga tots els estaments de la presó, bibliotecaris, educadors, treballadors socials, personal sanitari... i no només els vigilants dels grups de seguiment. «Però hi ha treballadors que veuen detalls i no saben ni a qui dirigir-se», lamenta M. G.

Notícies relacionades

Detingut a Mataró un gihadista entrenat a Síria

Com més població, més recursos

A Espanya no hi ha de moment un xeic que uneixi tots els islamistes fanàtics presos, confirmen fonts penitenciàries, tot i que sí que hi ha hagut un intent de fundar un front carcerari que va fracassar amb l’operació Escribano, instruïda per l’Audiència Nacional. Però a mitjà termini la radicalització violenta intramurs «porta camí de convertir-se en el principal problema de seguretat de les presons juntament amb la malaltia mental i l’acció interna del crim organitzat», augura Macero.

De moment el germen és petit: en una població penitenciària de 60.000 reclusos, tot just 250 presos, dels quals 89 són condemnats per la seva relació amb el terrorisme gihadista; la majoria com a inductors o col·laboradors; cap, per cert, com a autor directe de matances: com va ocórrer amb els atacs de Barcelona i Madrid, els assassins no se solen deixar agafar vius.