De la tensa Diada a unes municipals sense treva: els 7 exàmens del curs polític a Catalunya

El procés compleix aquesta Diada una dècada de vida i, de l’1-O, en farà, aquest any, un lustre. Molt ha canviat el panorama d’un moviment secessionista que, en un inici, van capitalitzar les entitats sobiranistes i que, ara, està en mans del Govern. Això ha introduït una tensió que es resumeix en el fet que els passos de la Generalitat presidida per ERC es fan a pas de tortuga, segons l’opinió de l’independentisme més assilvestrat. Es troba en part dins de Junts, però no només aquí. S’ha generat un sentiment antipolítica, contra ERC, JxCat i CUP, que va tenir la màxima expressió en la pèrdua conjunta de 700.000 vots en les eleccions del 2021. Un enorme capital que es disputen, sobretot, republicans i postconvergents.

Els actes de la Diada i de l’1-O, per la seva pròpia naturalesa, atrauran el nucli dur d’aquest independentisme que voldria la secessió per ahir al matí, així que el xoc amb el sobiranisme institucional pot generar més que tensió. El mateix passarà dues setmanes després, amb aquells que defensen que l’1-O va generar un mandat no obeït per la casta política.

Motiu de greuge entre els uns i els altres, dins de la trinxera de l’independentisme, els primers dies del curs parlamentari estaran protagonitzats per l’expresidenta de la Cambra. La proposta de revocació de la suspensió, que, presentada per Junts, ha de discutir la Mesa de la Cambra elevarà de bon inici el to entre socis independentistes de Govern. ERC, que ja es va inclinar per la suspensió, votarà de manera «coherent» el tràmit de juliol, així que el recorregut de Borràs finalitzarà en aquest punt. El tràmit següent serà el dia de la celebració del judici per les seves presumptes corrupteles al capdavant de l’ILC. Una vista que podria, per acabar-ho d’adobar, produir-se als voltants de les eleccions del maig.

El protagonisme de Borràs no acaba, però, aquí, ja que és presidenta de Junts. l’exconsellera ha intensificat les seves crítiques a la taula de diàleg, que, segons va dir dimarts a Prada de Conflent (França), ha passat de ser una cosa «estèril» a una cosa nociva per a l’independentisme, perquè ERC ha pactat, interpreta, poc menys que negociar amb les mans lligades al renunciar a vies no legals. Entre la traïció de ser suspesa gràcies, també, a ERC i la taula de diàleg, els seus partidaris, entre qui no es troba bona part de la direcció ni dels membres postconvergents del Govern, empenyen cap a una sortida de l’Executiu.

Tant el PSOE com ERC tenen clar, des de fa mesos, que el recorregut de l’actual taula de diàleg i negociació entre l’Estat i la Generalitat finalitza amb l’any 2022. Ni a uns ni als altres els convé arribar a les portes de les eleccions locals (que inclouen les autonòmiques dels barons del PSOE) amb imatges recents de trobades entre els dos bàndols.

Tot el que no s’acordi abans del 31 de desembre s’haurà de deixar per a una eventual Taula 2, si mai s’arriba a convocar. ¿Quan? Depèn del resultat de les eleccions generals de la tardor. De si guanya el PSOE (i si necessita ERC per investir Pedro Sánchez) o de si venç el PP, cosa que postergaria la formació de la Taula 2 una legislatura, com a mínim.

Tampoc és que d’aquí al desembre s’esperin grans esprints. Si no és que els republicans facin dependre l’aprovació d’uns Pressupostos de l’Estat per al 2023 a algun resultat tangible a la taula, com ja van esbossar al juliol.

La desbocada inflació, que amb els seus dos dígits ha tornat als nivells dels anys 80, ha engegat en orris la placidesa amb què, sobre tot Pedro Sánchez però també Pere Aragonès, miraven l’horitzó de les seves respectives legislatures. Amb aquest augment de l’índex de preus, les partides acordades el desembre del 2021, i que en un any normal els haguessin permès arribar, sense problemes al final del 2023 (mitjançant la pertinent pròrroga) han quedat desactualitzades. El PSOE necessita uns nous PGE i només ERC permet formar una majoria que els aprovi. Els republicans ara n’han de fixar el preu, ja sigui en qüestions de la taula de diàleg, o ja sigui en inversions. I sobretot, en com es controlen.

Aragonès, per la seva banda, continua sense voler pactar uns comptes amb el PSC, tot i que Jaume Giró hi sigui menys reticent. Però el límit que imposa el president ha forçat l’Executiu a buscar el suport dels comuns en els dos últims pressupostos aprovats. Tot i que per allò del què diran, en el si de l’independentisme, s’aproximarà primer a la CUP, que ja ha dit que no se n’esperi que donin el vistiplau al model que propugnen els republicans basat, diuen els anticapitalistes, en els grans projectes i sense voluntat d’avançar realment cap a la independència.

Quan els efectes de la crisi provocada per la pandèmia de covid-19 semblaven començar a diluir-se, va arribar la guerra d’Ucraïna. L’escut social es posa de nou a prova a partir del final de l’estiu, amb unes perspectives poc encoratjadores en el terreny laboral –Espanya va perdre ocupats al juliol per primera vegada– i amb una inflació disparada que ja ha empès el conseller Jaume Giró a advertir que és capital aprovar uns nous pressupostos. Aquestes circumstàncies posaran a prova la voluntat d’Aragonès de diferenciar-se de l’anterior etapa de govern independentista, la que liderava un president de JxCat i no un d’ERC, precisament en l’accent social. D’aquest àmbit és una de les mesures estrella de la legislatura, que es començarà a aplicar al setembre: aquest any l’escola bressol serà gratuïta per als nens de dos anys. 

Des que va guanyar les eleccions de l’any passat, Salvador Illa va voler posar en marxa un estil d’oposició basat en dues premisses: que fos contundent, però també constructiva. En les anàlisis que fan els socialistes aquest estiu consideren que l’objectiu s’està complint –per exemple, amb l’acció del Govern a l’ombra– , i que s’hi ha de perseverar. En el partit demanen «consolidar el diàleg entre governs» i insisteixen en la necessitat d’obrir-ne un «entre catalans». Quant als Pressupostos de la Generalitat, s’ofereixen a «treballar» per buscar un acord i demanen que tinguin «el màxim consens possible». 

Els comuns volen tenir també un paper important en el nou curs. Fa poc menys d’un any ja van acaparar els focus quan van pactar els Pressupostos de la Generalitat amb el Govern. Ara exigiran una negociació més seriosa –la de l’exercici passat es va saldar en pocs dies, després que la CUP es negués a prestar els seus vots– per tornar a donar el seu suport als comptes. Demanen que els comptes siguin «expansius», i tenen esperances que els Pressupostos els satisfacin en l’aspecte macroeconòmic després dels contactes que van mantenir amb el Govern a finals de juliol. Els comuns aposten també per intensificar el diàleg entre executius i per donar prioritat a les polítiques ambientals, un àmbit en què, segons el diputat David Cid, «la Generalitat no està fent els deures».

I, de fons, hi ha les eleccions municipals. Fa mesos que els partits preparen la batalla de Barcelona, la joia de la corona de la guerra metropolitana que té el PSC i ERC com a principals contendents. El 28 de maig del 2023 és a la cantonada, i a partir de les setmanes vinents totes les formacions posaran proa cap aquesta data. A la capital catalana, amb Junts buscant encara candidat, republicans –amb Ernest Maragall– i socialistes –tot apunta que el candidat serà Jaume Collboni– tractaran de desallotjar els comuns de l’alcaldia. El partit d’Ada Colau espera que aleshores s’hagi concretat Sumar, la proposta de Yolanda Díaz, i que la vicepresidenta del Govern central participi activament en la campanya tant de Barcelona com a la resta de Catalunya.