A la recerca de la fórmula màgica per a la governabilitat

Quan a Espanya regnaven només dos colors polítics, el vermell i el blau, la investidura estava assegurada després de vèncer en els comicis. Hi havia territoris com Catalunya i Euskadi on la paleta de colors havia obligat a parlar de tripartits, coalicions i fins i tot de bloqueig. Però només una vegada la falta d’acord va conduir un altre cop a les urnes: l’escàndol del ‘Tamayazo’ el 2003 va provocar la repetició de les eleccions a la Comunitat de Madrid cinc mesos després. Tanmateix, des de l’arribada de Podem i Ciutadans al Congrés i el final de les majories absolutes, assegurar-se la governabilitat s’ha convertit en un problema que porta de cap els partits. 

Les eleccions autonòmiques del 2019 van inaugurar l’era dels executius de coalició. El PP i Ciutadans van tancar acords, com també ho van fer el PSOE i Podem, apujant de 7 a 13 el nombre d’autonomies sense governs monocolor. Gairebé la meitat dels acords van servir per deixar fora el partit que va guanyar les eleccions. Són els anomenats ‘pactes de perdedors’, menystinguts en els discursos dels dirigents polítics però que tots han practicat. Deixar governar a la llista més votada és l’eterna promesa de vermells i blaus quan els sondejos apunten que serà la seva: la va fer Pedro Sánchez el 2019 i Alberto Núñez Feijóo la va recuperar davant la perspectiva d’haver d’arribar a acords de coalició amb Vox. 

Pactar o no pactar amb la ultradreta

L’àmplia majoria d’Isabel Díaz Ayuso a la Comunitat de Madrid va permetre el PP guanyar temps davant l’horitzó d’un acord de govern amb la ultradreta. Ja a l’era Feijóo, Castella i Lleó va obligar els populars a enfrontar-se per primera vegada al dilema. I va arribar el primer vicepresident de govern de Vox. Mentre el PSOE demanava als populars un cordó sanitari que impedís l’entrada de la ultradreta en els governs, el PP es queixava que això el col·locava en una difícil disjuntiva. I repetir eleccions ni tan sols és una opció amb garanties: les dues que hi va haver en el Govern central no van servir per canviar l’equilibri de forces i sí per forçar postures –una abstenció dolorosa, primer, i una coalició difícil, després– a les que a priori es resistien. 

Llista més votada i primes al guanyador

Recuperar el mantra de deixar governar a la llista més votada sembla ser l’única manera que troben els partits per evitar pactes incòmodes. «Si al PSOE li preocupa Vox, segueix vigent la meva oferta perquè governi la llista més votada», ha dit el líder del PP. 

El baròmetre del maig del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) va preguntar als ciutadans sobre aquesta qüestió i 7 de cada 10 es van mostrar a favor que governi el vencedor de les eleccions. Però l’organisme estatal va anar més enllà i també va preguntar sobre atorgar una prima d’escons a la primera força per assegurar la governabilitat. Aquí es mostraven d’acord poc més de la meitat, el 52,4%. 

En el seu primer discurs com a president del PP, el 2018, Pablo Casado ja va proposar una reforma electoral per donar una prima de 50 diputats al partit guanyador en els comicis generals. Els populars ja ho havien proposat el 2015 durant la seva conferència política.

Itàlia va aprovar el 2005 una reforma electoral que incloïa diputats extra que asseguraven la majoria absoluta al partit més votat (340 dels 630 escons). Matteo Renzi i Silvio Berlusconi van pactar una reforma el 2015 que mantenia el sistema de primes i que mai es va arribar a estrenar. Una nova reforma electoral el 2017 va acabar amb aquests premis per al guanyador. A Grècia, fins que Syriza va introduir un sistema proporcional el 2016, el partit guanyador de les eleccions rebia 50 escons més al Parlament grec. Poc va durar el model que havia imposat el partit d’esquerres: el 2020 es va aprovar una nova llei que torna a premiar la llista més votada augmentant de forma esglaonada els escons de regal.

La doble volta francesa

Un altre dels mecanismes per impedir el bloqueig és el sistema presidencial francès: en cas que cap candidat aconsegueixi la majoria absoluta en el primer escrutini, se celebra una segona volta amb els dos aspirants amb més nombre de vots en la primera. És així com Emmanuel Macron es va convertir en president i ha revalidat el càrrec: unint el vot contra la ultradretana Marine Le Pen. A la pràctica, suposaria canviar el nostre sistema, proporcional, per un de majoritari amb la prioritat de garantir que finalment hi hagi un guanyador. El paradís per al bipartidisme, però un problema per als partits perifèrics i la seva influència en el govern central.

La idea d’una segona volta ha rondat les idees dels partits majoritaris des del 2015, amb declaracions més o menys espontànies. El PP fins i tot va arribar a registrar al Congrés una proposició de llei el 2018 que instaurava la segona volta per a les eleccions municipals i locals. La Cambra baixa va tombar la presa en consideració de la iniciativa.

Receptes autonòmiques per formar govern

La Constitució atorga al Rei la potestat per proposar un candidat a la Presidència del Govern. Aquest sol·licita la confiança del Congrés dels Diputats però, si no l’aconsegueix, arrenca un termini de dos mesos perquè el Monarca proposi els candidats que consideri –fins i tot pot repetir el mateix– fins que la Cambra atorgui la confiança a algun. En cas de no aconseguir-ho, es convoquen noves eleccions. És el que va passar el 2016 i el 2019. La majoria de les autonomies van imitar el model que la Constitució fixa per al Govern central i fixen un termini que oscil·la entre dos i tres mesos, des de les eleccions o des de la primera votació. Però hi ha excepcions: Euskadi, Astúries i Castella-la Manxa asseguren la formació de govern amb diferents receptes.

En coalició, en solitari o fins i tot deixant fora la primera força, Euskadi sempre ha format govern malgrat les seves 12 legislatures sense majoria absoluta. El mètode de designació del ‘lehendakari’ impedeix el vot en contra, per la qual cosa assegura que hi haurà un elegit sense que hi pugui haver bloqueig: n’hi ha prou de ser el candidat més votat. Un sistema similar té Astúries, que també elegeix com a president qui «obtingui un nombre de vots més gran», vagin com vagin les negociacions entre els partits. 

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Una altra fórmula és la de Castella-la Manxa, on no es repeteixen les eleccions en cap cas. Si el candidat no aconsegueix la confiança de la Cambra per majoria absoluta en la primera votació o amb majoria simple en la segona, es tramiten sense debat successives propostes i, si cap prospera en un termini de dos mesos, «quedarà automàticament designat el candidat del partit que tingui més escons».

Tanmateix, aquests sistemes garanteixen l’elecció de govern, però no la governabilitat: un executiu en minoria s’haurà d’enfrontar cada setmana a l’equilibri de forces del Parlament per tirar endavant les seves propostes.