Els consellers d’ERC completen la plantada republicana a l’ANC i tampoc acudiran a la manifestació de la Diada

Junqueras, en una entrevista a la cadena SER, va fer seus els arguments d’Aragonès i, fins i tot, li va donar un plus de contundència. Es va mostrar convençut que l’Assemblea «ha optat per una manifestació que està dirigida sobretot contra independentistes, o contra molts independentistes, o contra una majoria d’independentistes, o contra el partit majoritari de l’independentisme.» És a dir, contra ERC.

A les files republicanes, el text de la convocatòria, en el qual s’anima a «deixar enrere els partits», ja que «no es pot esperar res d’ells» i, sobretot, carrega contra la Taula de diàleg i negociació amb l’Estat («la victòria de l’1-O no es pot malgastar en taules de diàleg inútils») s’ha interpretat com que l’Assemblea ha creuat tota línia vermella si, el que pretén, és ser una entitat transversal.

El desgast de les relacions entre partit i entitat és palpable des de fa anys. En concret, des del juliol del 2015 quan el llavors líder de l’ANC, Jordi Sánchez i Artur Mas, va fer la pinça, en la interpretació d’ERC, a Junqueras per forçar-lo a acceptar una llista única amb CiU i ERC. Després de l’1-O i l’adopció d’ERC del principi de realitat, la separació amb l’ANC, ja presidida per Elisenda Paluzié, va arribar a un punt de no retorn.

I és ara, quan a alguns republicans entenen que l’ANC no només dona cobertura a Junts, sinó que ataca elementals principis democràtics quan han vist l’oportunitat d’exposar la realitat a la llum. «Les actituds populistes criden a populismes encara pitjors», va dir Marta Vilalta dilluns, en una reflexió de caràcter general, sense cap cita a l’Assemblea, però que òbviament descriu el pensament republicà.

Però no només és estratègica l’esquerda que els separa. Fins i tot tàctica. I és que l’exigència, durant diversos anys, de l’ANC de «complir el mandat de l’1-O», una petició que era anàloga a la que reclamaven alguns sectors de Junts, xocava amb la ràpida adhesió d’ERC a buscar un nou referèndum. Aquesta vegada pactat, perquè, deien Junqueras i Marta Rovira al seu llibre ‘Tornarem a vèncer’, que la realitat assenyala que l’1-O, fos democràticament acceptable o no, no va guanyar una sola adhesió internacional per a la secessió catalana. 

I gairebé en paral·lel al xoc ERC-ANC està sortint a la llum, amb tota la seva virulència, un altre enfrontament, el dels republicans amb Junts. Gairebé en paral·lel perquè, les dues línies de batalla s’entrecreuen en algun punt. Els postconvergents escuren el plat de la innocuïtat, fins al moment, de la taula de diàleg. I intenten que Aragonès es comprometi a un canvi d’estratègia.

Notícies relacionades

De la tensa Diada a unes municipals sense treva: els 7 exàmens del curs polític a Catalunya

Junts a Aragonès: «Així no es pot seguir»

Dilluns hi va haver una reunió entre Junts i ERC, a compte del semiultimàtum llançat per Junts, la setmana passada. Fonts republicanes van assenyalar que el conclave no va donar cap fruit. I que, per començar, ERC no compartia «en absolut» l’anàlisi de Junts. «I que era molt difícil construir amb ‘aquest Junts’. «Farem el que considerem que s’hagi de fer, no el que vulguin ells per resoldre els seus embolics interns», sentencia aquesta veu que tampoc mostra gran pànic d’una eventual sortida postconvergent del Govern. Una cosa que «mai faran» vaticinen els republicans «abans de la municipals».

Junqueras va ser més mordaç respecte a això: «L’experiència ens diu que fins ara no ho han fet i el que ens diu la majoria dels seus dirigents és que no ho faran».