2012 La Diada independentista que ho va començar a canviar (gairebé) tot

Va ser la posada de llarg de l’entitat, que va recollir els fruits de les consultes populars en diversos municipis i d’un treball sord en tot el territori durant mesos que estava preparant el terreny. Amb tot, l’èxit va desbordar les previsions inicials.

La també expresidenta del Parlament recorda que CDC va intentar «que no fos una manifestació independentista, sinó per demanar més autonomia o el pacte fiscal». «Ens deien que si era independentista molta gent no se sentiria còmoda. Des de les institucions econòmiques també ens ho demanaven. Vam respondre: que vinguin tots, però seran comptats com a independentistes», recorda. Fins i tot Duran va acudir-hi malgrat el que va dir inicialment, recolzat en unes crosses, i va rebre una sonora xiulada. Va ser l’inici del final de CiU.

Els efectes col·laterals

Un altre efecte col·lateral de la Diada va ser que el sector catalanista del PSC abandonés el partit. L’ara regidor d’ERC a Barcelona, Ernest Maragall, va assistir a la manifestació i poc després va abandonar el partit de forma definitiva. Maragall descriu que, després d’aquesta mobilització, «al PSC es van quedar paralitzats, ancorats, van fer una fugida cap endavant fent marxa enrere: van demanar asil polític al PSOE». «La manifestació va contribuir a crear un ‘mainstream’ del que era políticament correcte. El PSC no ho va saber gestionar per la seva complexitat, segurament perquè no tenia opció de fer-ho», descriu Jaume Collboni, primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona pel PSC. «El mateix efecte que va tenir sobre CDC, que va deixar de ser Convergència, el va tenir sobre els sectors més sobiranistes del PSC, segurament. Va ser la manifestació de l’inici d’un procés que la Diada d’aquest any deixa liquidat», afegeix.

El context

El 2010, el Govern d’Artur Mas es va estrenar aplicant retallades. Ja havia recolzat en el Congrés les que va aplicar taxativament i immediatament el president del Govern socialista, José Luis Rodriguez Zapatero. Mas governava amb el suport del PP català d’Alicia Sánchez-Camacho. I propugnava un nou avenç d’autogovern basat en el pacte fiscal –similar al concert del País Basc i Navarra, pel qual aquestes comunitats gestionen tots els seus impostos–.

¿La manifestació va desbordar Mas o va ser un instrument de pressió que ell mateix va utilitzar en relació amb el Govern del PP? «Aquesta manifestació ens anava molt bé», assegura un membre del Govern de Mas, que rebutja la tesi de Forcadell segons la qual és l’ANC la que va sembrar el terreny i va incomodar els partits. «¿L’onada es mou de baix a dalt? ¡I un rave! El lideratge polític crea un relat. Algú crea un discurs, el cultiva, fa una anàlisi... I en aquell moment encara hi havia una certa autoritat que influïa», confessa. I afegeix: «Ens convenia explicar que era la gent la que ens pressionava cap a la independència... Però quan un Govern anima a la manifestació, és que aquesta manifestació ja no pot punxar».

Mas explica que, en efecte, la manifestació –a la qual ell no va acudir, però sí gran part del seu Govern, a més de l’expresident Jordi Pujol, entre altres dirigents– no va canviar els seus plans, sinó que els va acabar reforçant: «El que va acabar estant en joc després de les eleccions del 2012 va ser el dret a decidir, no la independència, al marge del lema d’aquesta manifestació». ¿Va reconduir, doncs, l’independentisme cap als seus propis interessos? «Més que reconduir, vam saber traduir en termes polítics el que al carrer es manifestava en termes més anímics, de voluntat», afirma. I recorda que després d’aquella mobilització ell va continuar defensant el pacte fiscal a la Moncloa davant el president del Govern, Mariano Rajoy. És més, afirma: «Si a mi Rajoy m’ahgués obert la porta a poder parlar seriosament del pacte fiscal amb un calendari, jo no hauria convocat les eleccions». Disposava d’un marge de negociació de diversos mesos fins al 2013, segons el que havia acordat en el Parlament amb diversos partits, inclòs el PSC i Iniciativa. És una manera clara de dir que l’ANC va marcar la pauta des de llavors, però no tant.

«Un tren imparable»

Ernest Maragall no ho veu igual: «CiU va intentar reconduir la manifestació cap al seu objectiu, però la mobilització feia evident que la voluntat majoritària de la ciutadania ja era una altra. Es van haver d’apuntar a un tren que era imparable, no perquè fos el tren que desitjaven. Al revés, van intentar no sé si frenar-lo o reconduir-lo per reconstruir l’hàbit tradicional dels acords entre ells, però la manifestació òbviament desbordava i trencava la lògica pujolista i convergent i deixava més arrossegat un socialisme que havia quedat progressivament presoner de les seves contradiccions estatals».

La visió del PP

El llavors delegat del Govern a Catalunya, exdirigent d’Unió, Enric Millo, ha escrit que la intenció de Mas no era cap altra que convocar eleccions. I va enviar a la Moncloa una «proposta, un mètode i una escenificació» per impedir «la farsa» que pretenia el president. «No tenien cap interès a pactar» un nou sistema de finançament, denuncia Millo.

En cert sentit, la cita a la Moncloa arribava amb les cartes bastant marcades perquè venia precedida de diverses reunions secretes. I Mas va tornar de Madrid, va convocar el seu secretariat, el nucli dur de Convergència, on tots, excepte dues veus, van acceptar la tesi d’avançar eleccions. Unes eleccions en les quals Mas va perdre dotze escons després d’una campanya en la qual es va presentar com un messies en la foto de campanya.

Notícies relacionades

¿Qui és qui a la direcció de l’ANC i Òmnium?

Els consellers d’ERC completen la plantada republicana a l’ANC i tampoc acudiran a la manifestació de la Diada

Com explica un dirigent del llavors partit hegemònic, «hauríem d’haver aguantat el tsunami independentista, perquè cap govern en la crisi de llavors tirava endavant; així ens va anar en les eleccions». Mas no es penedeix d’haver-les convocat. I si Forcadell assegura que des d’aquella Diada l’ANC va ser un actor polític rellevant, Mas apunta que sí, que l’ANC va entrar en el sanedrí, però «el que va alterar el mapa polític va ser el que va passar a partir de la manifestació i de les eleccions de novembre del 2012, perquè amb el suport que vam tenir al dret a decidir em vaig comprometre a la consulta» del 2014.

Avui, deu anys després, el procés ha entrat en una altra fase, la de la divisió oberta en l’independentisme. Mas sentencia: «No hi ha objectiu clarament definit, no hi ha camí compartit ni lideratges reconeguts. I, sense tot això, ¿com es pot caminar cap a la independència?». I demana a l’ANC que es replantegi l’objectiu de superar els partits: «Té tot el dret a pressionar. Ara bé, si es creu que arribarem a la independència culpant els partits i arraconant-los, això és antipolític i no funciona enlloc».