Salvador Illa: «La pandèmia ha sigut un bany de realitat i una cura d’humilitat»

¿La pandèmia li ha guanyat el pols al procés? 

No ho plantejo així, però la pandèmia sí que ens ha canviat tots i ha accelerat uns canvis que hi havia de fons. Ha sigut un bany de realitat i una cura d’humilitat molt contundent. Ens ha posat de manifest la dimensió comunitària necessària en tota societat, en un entorn occidental amb societats individualistes.  

«Si s’ha de fer, fem-ho», li va dir el president Pedro Sánchez davant la proposta d’activar l’estat d’alarma. ¿Es penedeix d’alguna de les decisions que va prendre? 

No. Vam fixar els criteris d’actuació i vaig tenir sempre el suport del president. Les mesures difícils les vam prendre sent conscients del que comportaven. No hi havia més remei que tirar-les endavant per aconseguir l’objectiu de salvar vides. 

Al llibre explica moments difícils de gestionar emocionalment, com l’absència de respiradors o l’estratègia de vacunació. ¿Li va passar pel cap dimitir perquè no podia més?

No, mai. Va ser una etapa molt intensa. Escrivint el llibre me n’he adonat que hi havia moltes coses que no havia processat emocionalment. En aquell moment, quan ho vivia, no m’ho vaig permetre. Però mai em vaig plantejar abandonar. La meva vocació és de servei públic. Em va tocar viure això, no ho vaig triar, em va tocar, però vaig tenir clar quin era el meu paper. El president va decidir decretar l’estat d’alarma i va contactar amb les autoritats. Després em va trucar i em va dir: ‘Salvador, no t’ho agafis com una esmena a la teva gestió’ i li vaig dir que sabia molt bé on era i que, davant una crisi de salut pública, el ministre de Sanitat havia de fer-hi front. Era el fusible del Govern. Això és així.  

Al llibre no entra en les tensions que es podien viure dins el Govern ni amb les comunitats autònomes.

No hi entro perquè la meva visió és que van ser diferències de criteri normals, habituals i lògiques per la situació que vivíem. Al principi hi va haver un clima de treball amb molta complicitat en l’àmbit sanitari. No em va interessar el debat polític ni vaig voler rendibilitzar políticament el que feia referència a la pandèmia perquè els ciutadans no estaven per això. El moment més desagradable va ser, en l’inici de la segona onada, quan vam haver de decretar el tancament de Madrid. En tot cas, vam saber respondre a la pandèmia sense trair els principis d’un Estat compost com és Espanya. 

Obvia que el llavors president Quim Torra va anunciar que pensava confinar tot Catalunya malgrat no tenir competències per fer-ho, i el tancament d’Igualada. 

El primer decret de l’estat d’alarma donava empara jurídica a les competències de les comunitats. Sempre vaig donar suport a les decisions de les autonomies, mai hi va haver una desautorització. Tenia una relació fluïda amb la consellera Alba Vergés. Sobre el president Quim Torra, explico les converses que hi vaig tenir, que van ser dues. La primera, amb diferències sobre l’estat del confinament i el permís retribuït recuperable. La segona, quan va haver de nomenar el responsable de salut pública a Catalunya perquè durant dos mesos no n’hi havia. La meva actitud sempre va ser constructiva per reforçar-nos mútuament. 

¿En quin punt està l’auditoria que va prometre?

Està en marxa, vaig deixar els temes encarrilats, però no tinc el detall ni em toca a mi dir com estan les coses. És de sentit comú que es faci un balanç. 

¿Per què no s’ha reformat la llei de salut pública?

No era una alternativa a l’estat d’alarma. Es pot reformar, però això ho han de decidir els grups del Congrés. El que vaig dir en aquell moment és que dreceres per limitar drets fonamentals, no. Que s’havia de fer amb control legislatiu o judicial.

¿Com va encaixar que el Tribunal Constitucional tombés els estats d’alarma?

Tinc respecte pel Tribunal Constitucional i faig meves les paraules de Margarita Robles: els tecnicismes jurídics no han de prevaler sobre una qüestió de fons. [Els jutges] venen a dir que s’hauria d’haver utilitzat un mecanisme encara més contundent i el que jo puc dir és que vam anar amb molt de compte a l’hora d’activar-lo, que cada 15 dies demanàvem una pròrroga i que hi havia control parlamentari. No és gens agradable prendre decisions que limitin drets fonamentals, però no hi havia cap altra alternativa. 

Notícies relacionades

Elena Manzano: "Cal trencar la premissa que Catalunya dona i Extremadura rep"

Despoblació i extensió territorial

Abans de prendre possessió del càrrec, explica al llibre que l’exdelegat del Govern català a Madrid, José Cuervo, li va dir que «a tots els ministres els nomena el president i els cessa una crisi de salut pública». ¿A vostè el va cessar la covid o la urgència del PSC per guanyar a Catalunya?

No. A mi no em van cessar, jo vaig decidir de comú acord amb el president renunciar a la meva responsabilitat. Si el president no m’hagués alliberat del compromís que vaig adquirir, no ho hauria fet. Tampoc si no m’ho hagués demanat Miquel Iceta. La condició era que s’iniciés el procés de vacunació, que era el punt d’inflexió, l’autopista de sortida a la pandèmia. I així va ser.