Junqueras respon a les esbroncades: «No ens farà callar ningú»

En la nit de dissabte a diumenge va ser la secretària general adjunta, Marta Vilalta, la que va viure de primera mà la divisió en l’independentisme, al Fossar de les Moreres. Al cap de poques hores, en l’ofrena floral a Rafael Casanova, la ira i les esbroncades de l’escàs públic congregat es van centrar en el president del partit, Oriol Junqueras. Tots dos van aguantar amb professionalitat. Vilalta, dissabte, va parafrasejar Ernest Lluch («salvant totes les distàncies, que són moltes i enormes i amb el màxim respecte envers el socialista, aclareix una veu del partit») quan es va enfrontar verbalment als proetarres que l’esbroncaven en un acte. Vilalta va deixar anar un «crideu, crideu, mentrestant nosaltres treballem per la llibertat de Catalunya».

Però Junqueras es va guardar la seva resposta per a l’acte del seu partit, a primera hora de la tarda. Gairebé contraprogramant la manifestació de l’ANC. Oriol Junqueras va succeir Pere Aragonès al faristol. Com a president del partit li correspon l’honor de tancar els actes d’ERC. La intervenció del president de la Generalitat havia sigut acompanyada pels xiulets, esbroncades i botzines d’una sèrie de manifestants (veïnals, del barri del Besòs), juntament amb algun independentista que deixava anar allò de ‘¡botiflers!’.

I Junqueras ha abandonat el somriure sardònic, les mitges paraules i els sobreentesos per cosir un discurs de ‘cop de puny a la taula’ que ha sigut acollit amb entusiasme per unes bases que fa setmanes que en passen de tots colors per part dels sectors més unilateralistes de l’independentisme. Un discurs-resposta als atacs conjuminat, precisament, per a això, per elevar la moral de la tropa i que, per la reacció del públic, feia dies que esperaven.

En el fons, Junqueras i Aragonès han fet el mateix. Presumir de la trajectòria del partit, però s’han dividit l’espai temporal. Si el president es va referir a les polítiques socials i reivindicacions nacionals actuals, Junqueras, en el to més contundent que se li recorda, va treure pit del pedigrí d’ERC com a força independentista.

Notícies relacionades

De la tensa Diada a unes municipals sense treva: els 7 exàmens del curs polític a Catalunya

Com més població, més recursos

«Som els hereus dels qui van defensar Catalunya al front de l’Ebre», ha clamat amb referència a la Guerra Civil, «i dels que van lluitar contra el nazisme a França». «Som els hereus de l’últim partit que es va legalitzar», una circumstància que al president republicà li agrada recordar remarcant-ne el missatge implícit, que no és cap altre que per a l’Estat espanyol suposava, i suposa, més molèstia ERC que el PCE. Allò de «’antes roja que rota’». I ha continuat: «Som els únics que vam votar en contra de la Constitució del 1978», ha assegurat, una manera de dir, en passiva, que el partit llavor dels seus grans oponents de Junts, és a dir CDC/CiU sí que la va recolzar. «No hem renunciat mai a l’autodeterminació de Catalunya i ningú ens farà callar, ni tenim por de ningú», va sentenciar Junqueras.

Tot això ho ha adornat amb la llista d’èxits internacionals assolits gràcies, ha dit, a l’acció d’ERC. L’últim, el dictamen de la Comissió de Drets Humans de la mateixa ONU. La conclusió del republicà, un altre dard a la resta: ERC és «l’única eina capaç d’enfortir l’independentisme.