Lesmes aconsegueix suport del Suprem per al seu successor a l’esquena dels vocals del CGPJ, per Ernesto Ekaizer

No es recorda a ningú que intenti esprémer tant, com si fos una llimona, una amenaça de renúncia com la que va proferir davant el grupet de periodistes després del seu discurs d’obertura de l’any judicial el passat 7 de setembre. Divendres passat, 23, va pressionar fort l’espremedora i va anunciar que és ell qui, partint d’un informe encarregat als serveis del CGPJ, consagra que el seu successor, de manera «automàtica», en cas de dimitir, serà el magistrat Francisco Marín Castán, president de la Sala Primera del Tribunal Suprem, el més antic de l’òrgan esmentat. Així mateix, va informar des del portal del CGPJ que el dilluns 26 (per ahir) portaria a la Sala de Govern del Tribunal Suprem l’esmentat informe successori. 

A tot això, almenys la majoria dels 18 vocals companys de Lesmes –a excepció de l’anomenat GAL (Grup d’Amics de Lesmes)– ignoraven que el nou Rei Sol s’havia embarcat en el procés successori. Se suposava que, en tot cas, el president hauria de sotmetre a consideració dels vocals, que l’acompanyen des del 4 de desembre del 2013 i que el van elegir per ser president, qualsevol pla. Quan un dimiteix s’acaba la ‘milonga’. No amb Lesmes, que no ha presentat la seva renúncia. Amenaça, però el que és donar, no encara. 

El nou pas anunciat divendres va tenir lloc aquest dilluns quan Lesmes es va reunir amb els presidents de sala del Suprem. I els va informar, abans que als «seus vocals», sobre el pla preventiu de successió. Una reunió a la qual, segons fonts consultades per EL PERIÓDICO, ningú va dir aquesta boca és meva, i de la qual va sortir un comunicat.  

La sala de govern, integrada per Lesmes i cinc magistrats, «pren coneixement i comparteix l’informe del director del gabinet tècnic del CGPJ», amb referència a la successió de Lesmes. Assenyala la Sala, a més, que «lamenta profundament que el president a qui dona suport pugui veure’s abocat a renunciar al càrrec i encara confia que el Congrés dels Diputats i el Senat compleixin sense més demora les seves obligacions constitucionals abans d’arribar a aquest punt» 

Lesmes exhibeix, doncs, el suport de la sala de govern del Suprem i presentarà com un fet la seva successió pel magistrat Marín Castán dijous vinent en el Ple del CGPJ. Per cert, Marín Castán ha sigut present en la reunió, i pel que s’ha sabut, accepta la designació ‘in pectore’.

Però el que Lesmes havia d’aconseguir primer és el suport dels seus companys vocals perquè presideixi una persona, per més respectable que sigui, que no ha sigut elegida per a l’esmentat òrgan de l’Estat. Lesmes pretén aconseguir amb aquesta successió dues coses: nomenar un magistrat conservador i, és clar, aconseguir que el sector no perdi un vot amb la seva sortida. 

Perquè en l’únic precedent, el del 2012, de substitució del llavors president Carlos Dívar, els que es van fer càrrec de la presidència del Suprem i del CGPJ, respectivament, van ser dos magistrats: Juan Antonio Xiol, president de la Sala Primera, el més antic, va ser designat president del TS, i Fernando de Rosa, el vicepresident del CGPJ, va aconseguir la presidència. Però ara aplicar el mateix mètode suposava que el vocal més antic, Rafael Mozo, assumís la presidència. I, és clar, això suposava un vot més per al sector progressista, a l’anar-se’n Lesmes. 

Ara bé, després de la jubilació d’Ángel Juanes l’octubre del 2019 en el càrrec de vicepresident del TS i CGPJ, ¿qui presidia la comissió permanent quan Lesmes s’absentava? Rafael Mozo, el vocal més antic. ¿I el Ple? Rafael Fernández Valverde, el més antic. 

Però ara, Lesmes llança un paracaigudista del Suprem (per cert, vol ser candidat a ser magistrat del TC) per presidir un òrgan en el qual votarà sense ser vocal. És a dir: no té legitimitat. «Només es pot definir la maniobra de Lesmes com el que és: un autocop», assenyala una font judicial a aquest diari. 

Però es dirà: home, Lesmes se l’ha jugat, ha exigit el 7 de setembre en el seu discurs d’obertura de l’any judicial juntament amb el rei Felip VI i amb Alberto Nuñez Feijóo, president del PP assegut davant ell, que la renovació del CGPJ es faci amb la «legislació vigent» i sense «successives condicions». 

En efecte, no va poder dir-ho més clar. Però tot seguit, en la seva ronda de contactes amb el portaveu de justícia del PP, Esteban González Pons, i el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, es va oblidar del que havia assenyalat. I li va presentar a Bolaños el programa de condicions del PP per renovar el CGPJ. «¿Amb quins punts no esteu d’acord?», assenyala una font que li va dir al ministre. Bolaños no va entrar en el joc. 

És que tant el sobtat èmfasi en la renovació del CGPJ per part del sector conservador –davant l’arribada a Madrid del comissari europeu Didier Reynders divendres vinent– com el comunicat de la Sala de Govern del TS fan «com si» oblidessin el veritable problema: cal nomenar ja els quatre membres per substituir els quatre caducats, entre ells el president i el vicepresident del Tribunal Constitucional (Pedro González-Trevijano i Juan Antonio Xiol, respectivament).  

¿Per què és prioritari? 

Notícies relacionades

Els últims de les Filipines al final de l’‘imperi’ judicial, per Ernesto Ekaizer

‘Senyor Reynders: No es deixi utilitzar’, per Enesto Ekaizer

Perquè a partir del passat 20 de juny, aquest CGPJ té facultat per fer els nomenaments en el TC, facultat que el Govern havia suspès en la llei orgànica del 2021 per al CGPJ caducat des del 4 de desembre del 2013. I perquè tot i que el Govern fes els seus dos nomenaments, el president González-Trevijano, i el mateix Lesmes, han transmès a la Moncloa que no se’ls donaria possessió si no es nomenaven els quatre de manera coincident en el temps. 

A la crisi constitucional –el TC està vegetant– i del poder judicial –no renovació des de fa tres anys i nou mesos– s’uneix ara l’enginyeria de la successió de Lesmes. Això acaba, segons ha dit un fiscal a aquest diari, «com el rosari de l’aurora»