¿Què és la llei de claredat a què ha fet referència Torrent?

La llei sobre la claredat referendària, originalment ‘loi sur la clarté référendaire’, va ser una inciativa que es va prendre després del referèndum sobre la sobirania del Quebec el 1995. Amb més d’un 93% de participació, el referèndum, que va ser promogut pel Govern del Partit Quebequès, va donar una ajustadíssima victòria (per poc més d’un punt percentual) als partidaris del ‘no’. Malgrat no haver aconseguit la majoria, els partidaris del ‘sí’ van augmentar de manera important respecte al 1980; el 59,56% es va oposar que el Govern provincial negociés un acord de plena sobirania amb el Govern central.

Després del referèndum del 1995, el primer ministre canadenc Jean Chrétien, va impulsar una sèrie de mesures per intentar satisfer les demandes dels independentistes, però el poc entusiasme que va suscitar la proposta va induir Chrétien a apostar pel que es va batejar com a ‘Pla B’: establir uns límits i unes condicions que regulessin “amb claredat” la possible celebració d’un segon referèndum d’aquestes característiques.

Pregunta i resultats clars

Després del fracàs de diversos intents de negociació, el 29 de juny del 2000, el senat del Canadà va aprovar la versió final de la llei de claredat i, així, va establir unes condicions sota les quals una província pot arribar a independitzar-se i va atorgar un elevat grau de poder a la Cambra dels Comuns. La llei estableix que la pregunta en qüestió haurà “de requerir que la població es declari clarament a favor o en contra que la província se separi del Canadà” i atorga a la Cambra baixa la potestat de determinar la seva validesa.

Notícies relacionades

Pere Aragonès enfila la via canadenca davant l’enuig de Junts

¿Per què la llei de claredat canadenca no fa honor al seu nom?

D’altra banda, també és la Cambra baixa l’encarregada de dictaminar si la voluntat de secessió ha sigut expressada per una “majoria clara de la població”, al considerar que “la democràcia és una cosa més que prendre decisions per majoria simple”. Així, perquè prosperi l’opció separatista, és necessari que hi hagi més vots a favor que en contra i que la participació sigui elevada, sense arribar a dictaminar els percentatges concrets.

L’Assemblea Nacional del Quebec no va reconèixer aquesta llei, al considerar-la insuficient, i va aprovar la seva pròpia llei, en la qual establia que n’hi havia prou amb el 50+1 dels sufragis a favor per proclamar la independència. No obstant, el cert és que la llei va aconseguir apaivagar les aspiracions secessionistes, perquè des d’aleshores –ja fa gairebé 25 anys– no s’han tornat a celebrar consultes a la província canadenca. El 2014, l’aposta del Partit Quebequès per un nou referèndum, va enfonsar la formació nacionalista amb els pitjors resultats de la seva història i va cedir el Govern al Partit Liberal.