Marta Rovira, Jordi Sànchez i tres plans per votar l’1-O: així es va gestar el referèndum

Hi havia tres plans per tirar endavant l’1-O. El primer no va ser possible perquè implicava utilitzar les urnes oficials de les eleccions. Després del requeriment de la fiscalia a la llavors consellera de Governació Meritxell Borràs, el Govern va descartar aquesta possibilitat. El pla b és el que es va acabar executant, tot i que hi havia dos tipus diferents d’urnes: les de plàstic amb l’escut de la Generalitat que finalment es van utilitzar per dipositar les paperetes i altres de desmuntables d’un tipus de plàstic més fi que no van ser necessàries. De fet, la policia va arribar a entrar en un dels magatzems on es guardaven aquestes últimes, però no les va identificar perquè sense muntar eren completament planes. L’última de les opcions, si les altres fallaven, eren unes urnes de cartró similars a les que ja es van utilitzar en la consulta del 9-N del 2014.

L’organització del referèndum es va dissenyar piramidal i en forma per compartiments estancs. Hi havia, per exemple, un departament d’urnes, un de cens o un de paperetes. Les persones que formaven part de cada un no sabia qui formava part dels altres ni què feien. Tots acabaven tenint algú per sobre i algú per sota i, en moltes ocasions, no es coneixien entre ells. Era una cadena de confiances en la qual uns es transmetien als altres el que havien de fer. Entre els que custodiaven les urnes, hi havia qui creia que formava part del pla alternatiu de reserva, però es va acabar adonant, hores abans de l’1-O, que formava part del pla definitiu.

Hi havia tres persones que van dissenyar la logística del referèndum, que van centralitzar en un document d’Excel que ja no existeix. Com revela el documental ‘La piràmide invisible. Les urnes de l’1-O’ d’El Terrat, la principal va ser la secretària general d’ERC, Marta Rovira, que el març del 2018 es va exiliar a Suïssa i que en aquests moments continua processada per rebel·lió. El sistema clandestí per votar es va anar articulant en paral·lel al sanedrí del procés, encarregat de portar el timó polític i que incloïa tant persones de dins com de fora del Govern. La vocació va ser aïllar tant el llavors president Carles Puigdemont com el vicespresident Oriol Junqueras dels detalls organitzatius de la votació.

Jordi Sànchez, expresident de l’ANC i exsecretari general de Junts, va ser qui va encarregar el març del 2017 la compra de les urnes que finalment es van utilitzar en l’1-O. El «senyor Lluís» –nom fictici d’un empresari que milita amb l’independentisme– va ser qui va fer la compra i va pagar de la seva butxaca 100.000 euros per 10.000 caixes de plàstic apilables que van viatjar des de la Xina fins a Marsella a tres grans contenidors. Van partir de Guangzhou al juny i van arribar a finals de juliol al port de Fos Sur Mer.

L’exalcalde de Cadaqués Àngel Baró va ser una de les persones que va col·laborar a acostar les urnes al seu destí. Amb el seu cotxe va passar diverses vegades la frontera i va carregar fins a 650 caixes en dos viatges que es van emmagatzemar a la mítica localitat de la Costa Brava. Va dissenyar una coartada per si era interceptat per la policia: va imprimir un logo de la cadena de bricolatge Leroy Merlin i va imprimir una imatge d’un test amb flors que va enganxar a l’embalatge de cartró. Si l’haguessin parat, hauria argumentat que carregava testos per a plantacions. Però això mai va passar. En el documental, Baró explica que el 17 d’agost del 2017, just el dia en què es va produir l’atemptat a la Rambla de Barcelona, Puigdemont va estar en un festeig al municipi i ni tan sols sabia que s’emmagatzemaven allà una part de les urnes de l’1-O.

Una vegada les urnes van passar la frontera amb França es van distribuir en uns vuit magatzems repartits estratègicament. A mesura que s’acostava la data, hi va haver encarregats de traslladar-les fins a uns altres 40 magatzems –o llocs que van actuar com a tal– per acostar-les al seu destí final. Més o menys n’hi havia un per comarca. Pocs dies abans de l’1-O, els responsables de custodiar-les als seus domicilis, que van rebre missatges anònims per Telegram o Signal amb ubicacions, van anar a buscar-les. Algunes fins i tot estaven amagades en pallers de masies o penjades als arbres. Molts dels dispositius de recollida comptaven amb cotxes de reserva per si els interceptaven pel camí i les urnes havien de canviar de vehicle. Una vegada en mans de particulars, hi va haver qui les va guardar al maleter del cotxe amb bosses d’escombraries o en armaris a casa fins a l’hora de portar-les al col·legi electoral.

Si clandestina va ser l’organització del referèndum, clandestí va ser també el llenguatge que utilitzaven els implicats per comunicar-se entre ells. Sovint, es referien a les urnes com a ‘tuppers’ o fins i tot amb altres nomenclatures més originals. Al Maresme, per exemple, les urnes eren «pastissos» i, les paperetes, «espelmes». En el cas del Vallès Oriental, les urnes eren «entrepans» o «pizzes». En aquesta comarca va ser clau el Circuit de Montmeló. Allà es va organitzar la logística per a la votació de l’1-O a la zona, sota el paraigua d’unes «jornades sobre la reforma horària».

Durant la jornada de votació de l’1-O, es va anunciar que, finalment, el cens era universal per facilitar el vot malgrat les càrregues policials. El Palau de la Generalitat va allotjar una espècie de ‘call center’ des del qual es van gestionar els problemes informàtics que van tenir les taules i es van atendre trucades per resoldre incidències. Des d’allà es va procurar contrarestar els atacs cibernètics que van intentar frenar el sistema de votació garantint nous servidors. També es van recollir dades del recompte de vots, un resultat que es va encarregar d’anunciar el llavors conseller de la Presidència i actual secretari general de Junts, Jordi Turull.