Arbitrar i moderar, dues tasques que Felip VI no va exercir el 3-O, per Ernesto Ekaizer

Diverses setmanes abans, segons el relat d’Iceta a aquest cronista fa alguns mesos, Felip VI es va posar en contacte amb el primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya per examinar l’aprovació de les lleis que van pavimentar al Parlament el camí cap al referèndum il·legal i prohibit de l’1 d’octubre del 2017. Tots dos van intercanviar els seus punts de vista i, aparentment, el rei va considerar instructius els comentaris i suggeriments del dirigent dels socialistes catalans.

Hores després de la jornada del diumenge 1 d’octubre i l’operació especial de repressió del referèndum, Iceta va saber que es preparava una intervenció pública del monarca. Va parlar amb el líder del partit socialista, Pedro Sánchez.

-Pedro, el Rei pronunciarà un discurs per televisió. Em preocupa molt. He estat amb ell, com et vaig explicar en el seu moment, i m’agradaria donar-li la meva opinió. Crec que és necessari fer el possible perquè les coses no empitjorin...

-Sí, Miquel, m’ho han consultat. Però crec que serà molt difícil influir en el que pensa dir... He dit que el diàleg hi ha de ser present. Però les coses no van per aquí.

-Pedro, ¿em deixes intentar-ho? Com que ja he parlat amb ell sobre el que estava passant, és natural que tingui ara la voluntat de dir-li algunes coses.

-Per descomptat, Miquel. Intenta-ho.Iceta estava ara més desconcertat. I més obstinat en tractar que el rei l’escoltés.

Va trucar a la Casa de Sa Majestat el Rei i va mantenir una conversa amb Jaime de Alfonsín, el cap de la Casa Reial.

-Jaime, hem parlat, com saps, fa ja diverses setmanes amb Sa Majestat sobre la situació a Catalunya i vaig respondre a totes les qüestions que em va plantejar. Ara que parlarà a tot el país em sembla que podrien ajudar-lo algunes reflexions sobre l’ocorregut al carrer l’1-O. I vull transmetre-li que necessitem un discurs de reconciliació, de diàleg. Però això requereix parlar amb ell.

-T’entenc, Miquel, però no pot ser...

-Hem d’intentar-ho, Jaime. ¿Per què no pot ser?

-Perquè el Rei es dirigirà a una nació ferida, a la qual li van assegurar que no es votaria i aquesta nació ha vist com es feia el contrari, com se la va enganyar i es va fer la votació.Seria que no. I va ser que no. Pitjor encara. Perquè va atiar el foc que continuava viu, com altra banda, es va poder comprovar aquella mateixa jornada del 3 d’octubre, dia de vaga de protesta per la repressió i els enfrontaments de l’1-O.

El paper de Mariano Rajoy

El paper de Mariano Rajoy¿Per què el president del Govern, Mariano Rajoy, que va ordenar al seu ministre de l’Interior i aquest al coordinador designat, el coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, aixafar la votació no va aparèixer davant les càmeres ni l’1-O ni el 2-O ni aquest mateix 3-O?

¿Per què no li va dir Rajoy, que va llegir hores abans el mateix dia 3 d’octubre a la Zarzuela davant Felip VI el discurs, que això li corresponia dir a ell, que era millor preservar la figura del monarca en línia amb el que s’afirma a la Constitució?

En efecte, sí, en la lletra i l’esperit de la Carta Magna, article 56.1: «El Rei és el cap de l’Estat, símbol de la seva unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de l’Estat espanyol en les relacions internacionals, especialment amb les nacions de la seva comunitat històrica, i exerceix les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i les lleis».

El paper del Rei

En resum: el Rei com a àrbitre, moderador, mediador. Unes funcions que, segons els lletrats del Congrés dels Diputats s’inspiren en els treballs del comte Vicente Santamaría de Paredes, José María Gil-Robles, Miguel Satrústegui Gil-Delgado i el catedràtic de Dret Constitucional Pedro de Vega. El resultat va ser que el 3 d’octubre qui governava, Rajoy, va delegar el seu Govern en qui regnava però no governava, Felip VI, és a dir van fer «com si» governés, li van treure el vestit de rei que l’habilitava, en qualitat de monarca constitucional precisament per arbitrar, moderar o mediar.

¿I per què? Perquè el que anomenen als Estats Units ‘the powers that be’ o els poders establerts tenien necessitat d’aprofitar la situació «com si» d’un cop d’Estat es tractés per induir un paral·lelisme en la memòria col·lectiva entre el 23-F i l’1-O. Així com a Joan Carles I el marcava el seu discurs aquell dia, aquest seria el baptisme de foc de Felip VI. Calia ancorar o consolidar el regnat.

I foc sí que n’hi havia. Les imatges de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil donaven la volta al món encara quan el Rei i el president de Govern el van preparar i es van llançar a la televisió per crear la virtut original del regnat de Felip VI.

I encara, després de llegir la sentència del 19 d’octubre del 2019 sobre el procés la dreta d’aquest país segueix amb la mateixa cançoneta del cop d’Estat segons la qual es justificava que la nit del 3 d’octubre s’afegís llenya al foc.

El bloqueig del CGPJ

Aquells que avui violen la Constitució i la desobeeixen alegrement –Partit Popular i vocals conservadors irredempts– al bloquejar la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) des del 4 de desembre del 2018 i que fan el possible per mantenir un Tribunal Constitucional en estat de coma amb la seva senzilla negativa a nomenar els substituts dels quatre magistrats amb quatre mandats vençuts des del 12 de juny del 2022 ni tan sols llegeixen el que solen anomenar les sentències històriques.

És el magistrat Manuel Marchena, president de la Sala Segona, i ponent de la sentència esmentada, qui esquartera el que anomena la «quimera», el «somni» i la declaració «ineficaç» d’independència del 10 d’octubre del 2017, suspesa ipso facto per negociar. I remata la feina amb sis línies memorables: «N’hi va haver prou amb una decisió del Tribunal Constitucional per desposseir d’immediata executivitat els instruments jurídics que es pretenien fer efectius pels acusats. I la conjura va ser definitivament avortada amb la mera publicació d’unes pàgines del ‘Butlletí Oficial de l’Estat’ que anunciaven l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a la comunitat autònoma de Catalunya (pàgina 269 de la sentència)».

Perquè si els fets no haguessin sigut com els descrits i, en canvi, la insurrecció que l’instructor real de la causa de l’1-O a través dels seus atestats, és a dir, el tinent coronel de la guàrdia civil Daniel Baena, tàcit, sostenia amb suport dels fiscals del Suprem, ¿no hauria aplicat Rajoy l’Estat de setge –una fórmula que el Tribunal Constitucional, tot cal dir-ho, va considerar, a posteriori, una vegada passada la pandèmia, adequada en lloc d’Estat d’alarma– o aprovat la llei de Seguretat Nacional?

Notícies relacionades

Quatre hores amb Carlos Lesmes, per Ernesto Ekaizer

‘Senyor Reynders: No es deixi utilitzar’, per Enesto Ekaizer

No sembla que Felip VI, davant la vulneració patent de la Constitució –per seguir amb el paral·lelisme– que suposen el bloqueig del CGPJ i al nomenament dels magistrats del TC, es disposi a afegir llenya al foc mitjançant una exhortació, com quan va tancar els punys al dir: «Els nostres principis democràtics són forts, són sòlids».

¿Ho són de veritat?