Junts perdrà 250 càrrecs i 23 milions en sous amb la seva sortida del Govern

Junts controlava la vicepresidència del Govern, la Conselleria d’Economia i àrees de pes com sanitat, infraestructures, polítiques socials, política universitària i investigació. Dominar aquests àmbits serveix per defensar la feina del dia a dia, tot i que hi hagi sectors postconvergents que prioritzaven vendre’s com a moviment per a la independència per sobre de la gestió autonòmica.

Perdre el Govern és també perdre alts càrrecs (entre 250 i 300), cosa que implica al seu torn perdre diners (més de 23 milions en sous) i influència. Diners amb què els partits es financen –amb aportacions més o menys voluntàries d’aquests càrrecs– i que, en el cas d’una formació nova com Junts, són especialment necessaris per al procés de desplegament territorial en què està implicada. I influència, perquè aquests càrrecs eren els que pilotaven el dia a dia de les conselleries i podien aconseguir simpaties cap al partit gràcies a l’acció del Govern en àrees sensibles.

Feia mesos que els ‘lauristes’ reclamaven sortir del Govern. De fet, Laura Borràs mai va ser partidària d’entrar-hi. Així que l’expresidenta del Parlament i els seus partidaris (Jaume Alonso Cuevillas, Francesc de Dalmases i Aurora Madaula) poden guanyar influència en la direcció de Junts. L’expresident Carles Puigdemont, líder indiscutible del projecte tot i que hagi abandonat els càrrecs, remava en el mateix sentit (i els seus homes de confiança, Toni Comín i Josep Rius) i ho demostrava amb les seves declaracions periòdiques en les quals posa el dit a l’ull d’Esquerra, el seu gran rival. 

Davant d’ells hi havia la majoria de consellers. El d’Economia, Jaume Giró, i la d’Acció Exterior, Victòria Alsina, rebutjaven sortir del Govern per la pèrdua de poder i influència. Però altres titulars de conselleries pensaven igual, com Lourdes Ciuró i Violant Cervera. Segons el seu parer, tot just un any i mig després d’entrar a l’Executiu i mirar de gestionar millores econòmiques i socials, abandonar-lo és un error per la pèrdua d’aquesta palanca política i perquè Junts ha de ser, adduïen, una organització a favor de la independència, sí, però també una formació seriosa que resolgui, mentrestant, els problemes de la ciutadania. És a dir, l’esperit neoconvergent de Junts rebutjava de ple perdre una força amb què mirar d’aconseguir més suports, més vots i més poder.

Per sortir o no del Govern, Junts tenia un altre element clau sobre la taula: les eleccions municipals de la pròxima primavera. Per al partit són determinants per observar si aguanta l’estrebada d’ERC o si va a la baixa. Tot a Junts estava preparat per centrar el curs polític en les municipals: anunciar fitxatges d’exconvergents del PDECat, buscar candidatures transversals i mirar de plantar cara als republicans, però el xoc intern i la inestabilitat del Consell Executiu jugaven en contra d’aquesta estratègia. Desdibuixaven les prioritats. I tenien molts dirigents en estat d’alta preocupació, perquè temien que aquesta crisi permanent els passés factura.

No és el mateix que un alcalde o candidat de Junts vagi a les eleccions amb un Govern al seu costat, amb consellers que puguin ‘vendre’ al municipi els avenços que s’estan aconseguint, que fer-ho amb una carta de presentació basada en la ruptura del Govern amb ERC i la tensió externa i interna que això generarà. Els candidats del PDECat que vulguin passar-se a Junts tindran menys incentius per fer-ho si veuen que estan davant d’una formació política conflictiva en lloc d’un partit centrista i de govern, que són les marques de la casa de la postconvergència.