2012-2022: L’últim ball entre ERC i Junts

CiU i ERC van firmar, aquell 2012, un pacte d’estabilitat parlamentària al que pomposament van anomenar Pacte per la Llibertat. Esquerra va arrencar el compromís de celebrar un referèndum d’autodeterminació el 2014. Aquest va ser el lema de tota la campanya republicana. CiU s’hi va oposar tot el que va poder. Primer va intentar no concretar una data i després va proposar a ERC entrar en el Govern a canvi de l’esmentat referèndum. 

Era vigent el pressupost que Mas havia pactat amb el PPC i en el qual el convergent va demostrar ser un dels més aplicats alumnes de la troica comunitària, aquells que dictaven draconianes retallades. Vist el panorama, Junqueras no va voler posar-se en un Govern amb aquella inèrcia, no fos cas que li carreguessin a ell el mort d’haver dinamitat la sanitat i l’educació.

En els primers mesos, la relació entre Mas i Junqueras va ser més que correcta. Sempre freda, però l’equip del republicà, per exemple, estava encantat amb la implicació del convergent en el referèndum d’autodeterminació del 2014. Quan el Tribunal Constitucional va posar els seus ulls sobre el 9-N, Mas va virar cap a la conversió del referèndum a una consulta popular. I ERC es va enfadar, però va acabar acceptant.

La consulta del 9-N

El punt de no retorn es va produir, però, quan els convergents van veure amb desesperació que cada pas que es feia cap al 9-N el capitalitzava ERC en les enquestes. El triomf republicà en les eleccions europees i la confessió de Jordi Pujol i els seus comptes a l’estranger, dins del macroescenari de la presumpta corrupció de CiU, va fer escampar el pànic a les files convergents. I en un dinar amb Junqueras, aquell estiu previ al 9-N, Mas va proposar que després de la consulta calia anar a una votació de veritat: unes eleccions plebiscitàries amb una llista única independentista. Encapçalada per ell.

La ruptura del Pacte per la Llibertat es va produir a compte dels Pressupostos del 2015 (que incloïen més retallades), ja després del 9-N. El ‘pressing’ a ERC perquè abracés la llista única i abandonés els seus interessos «partidistes» va aconseguir retallar l’avantatge republicà en les enquestes. Fins al desenllaç de juliol del 2015, en el qual Junqueras va acudir a una cimera al Palau de la Generalitat amb Mas, la CUP i les entitats. Els republicans asseveren que Mas i Jordi Sánchez, president llavors de l’ANC, van amenaçar de sortir a la plaça de Sant Jaume, on s’amuntegava la gent, i explicar que el procés s’havia acabat per culpa d’ERC. I així va néixer Junts pel Sí.

Amb aquest nivell de confiança i entesa va néixer el primer Govern de coalició de la història, 58% de consellers per a CiU i 42% per a ERC. Després del pas al costat, a empentes de la CUP, d’Artur Mas, es va nomenar com a president Carles Puigdemont. Junqueras, vicepresident.

El referèndum de l’1-O

L’entrada de Puigdemont amb Junqueras va ser bona i fins que es va formalitzar la proposta de fer, aquesta vegada sí, un referèndum, van aparèixer els únics grans xocs ideològics esquerra-dreta entre CiU i ERC en aquests 10 anys. Arran dels impostos, per cert. Quan ERC defensava pujar-los.

Després va arribar l’1-O. La implosió de CiU; la recerca d’uns notaris (l’estat major) que mediessin entre la desconfiança d’uns i la dels altres; l’èxit i alhora el vertigen del dia del referèndum; la indecisió i la desbandada de després. L’«exili» i la presó. 

Contra tot pronòstic, el 21-D, les eleccions convocades per Mariano Rajoy, via article 155, van veure el triomf, en la trinxera independentista, de Junts per Catalunya (una coalició del PDECat i societat civil) sobre ERC per 10.000 vots. Les coses havien canviat. Si abans del 9-N la irreductibilitat d’ERC arrasava a les enquestes davant la desconfiança que generava el partit del peix al cove, en aquestes eleccions, l’èpica de l’omnipresent (gràcies a Skype) de Puigdemont des de Brussel·les i la desaparició d’un Junqueras empresonat a Estremera, va donar la volta a les enquestes. Hi hauria, doncs, un nou president postconvergent malgrat ser les primeres eleccions al Parlament en les quals no va guanyar. Ho va fer, claredament, Ciutadans.

El principi de realitat

ERC va reaccionar ràpid i es va abraçar a un nou credo: el principi de realitat, col·lidint amb el que havia estat afirmant setmanes abans, en campanya. Junqueras, des de la presó, va ordenar no malgastar cap altra carrera política (per presó i inhabilitació) tret que fos en un acte decisiu per aconseguir la república catalana. I allà va néixer el segon gran punt de fractura. El 30 de gener del 2018, el president del Parlament, Roger Torrent, no va desobeir el Tribunal Constitucional que havia prohibit la investidura de Puigdemont. Això va enfurir l’expresident.  

Junts i ERC van formar un nou gabinet (ja al 50%) amb Quim Torra com a president i Pere Aragonès com a vicepresident. La legislatura va transcórrer entre les pancartes i la inhabilitació de Torra i la polèmica gestió de la covid. Més bronques que lleis.

Les noves eleccions del 14-F del 2021 són un calc, però a la inversa, de les del 2017. Guanya ERC per un sospir (35.000 vots) a Junts (convertit ja en partit després d’escindir-se del PDEcat i emportar-se’n fins i tot el nom). Nou Govern al 50%, però amb presidència republicana.

Notícies relacionades

Junts perdrà 250 càrrecs i 23 milions en sous amb la seva sortida del Govern

Els comuns debatran si entren al Govern i el PSC no es mourà de l’oposició

El canvi no és fútil. Aragonès no triga a mostrar als seus socis que les coses no són com abans. Es planta davant els postconvergents un parell de vegades i ha sigut en la tercera, en la crisi dels ultimàtum, quan ha saltat tot.

10 anys en què, gràcies al procés, ERC s’ha sacsejat l’estigma de ser l’«escolà» de CiU per ser el partit dominant en el camp nacionalista-independentista. Una dècada en què la totpoderosa CiU s’ha vaporitzat, el seu Bismarck (o Bolívar) ha caigut en el descrèdit i el seu ara atomitzat espai polític ja no és hegemònic. Una dècada que ho ha canviat tot.