Joaquim Nadal, un ex PSC que ho ha sigut gairebé tot en la política catalana

Alcalde, candidat a la presidència de la Generalitat, conseller, portaveu del Govern i líder de l’oposició. Són els rols de la dilatada experiència de Nadal, que una dècada després de la seva última responsabilitat pública torna al Palau de la Generalitat com a conseller d’Universitats. Catedràtic d’Història Contemporània i professor universitari, coneix fil per randa i des de diferents angles la idiosincràsia territorial de Catalunya. va formar part de la remesa d’alcaldes escollits en les primeres eleccions municipals de l’etapa democràtica, el 1979, i durant 23 anys va comandar de forma omnipresent l’Ajuntament de Girona. Entre 1983 i 1999 no va conèixer cap altra majoria que no fos l’absoluta. Aquesta fama li va valer per ser candidat a la presidència de la Generalitat el 1995, quan la CiU amb Jordi Pujol al capdavant encara era imbatible.

És l’any 2003, amb Pasqual Maragall com a president de la Generalitat, quan irromp en el Govern tripartit fent-se càrrec de la carpeta de Política Territorial i Obres Públiques. El seu mandat va quedar marcat per l’enfonsament del túnel del Carmel. Tres anys després assumeix també de forma temporal la Conselleria de Presidència després de l’expulsió d’ERC de l’Executiu, situació que va acabar desembocant en les eleccions anticipades de finals del 2006. En el segon tripartit amb José Montilla de president, Nadal continua portant el comandament de les infraestructures.

Veu del sector crític

Notícies relacionades

Pere Aragonès buscarà el suport de Junts als Pressupostos després de descartar el PSC

Com més població, més recursos

Amb la derrota del PSC en les eleccions del 2010 i l’adeu de Montilla, torna a exercir de cap de l’oposició al Parlament. Els socialistes es van abstenir llavors en la investidura d’Artur Mas i es van sumir en una crisi interna que es va anar forjant al galop de la recessió econòmica i la sentència de l’Estatut, la metxa que va posar en marxa el procés. Nadal no va trigar a xocar amb Pere Navarro, escollit primer secretari del PSC a finals del 2011, per considerar massa tímida la defensa que el partit va fer del dret a decidir, una aposta que va acabar descartada dos anys després de la mà del PSOE en la Declaració de Granada.

A partir de llavors es va precipitar la seva sortida del partit. Ja no es va presentar en les llistes de les eleccions del 2012 i es va refugiar a Girona, on va arribar a presidir el Pacte pel Dret a Decidir. Va participar activament en la posada en marxa de Moviment d’Esquerres, un dels partits que van néixer de les diferents escissions que va patir el PSC, tot i que a diferència d’altres dirigents com l’exconsellera Marina Geli, ell va anar cap a una retirada que, com es pot veure, no va ser definitiva. De fet, els últims mesos havia recuperat una agenda pública amb picades d’ullet a ERC que ara s’evidencia que no era fútil.