Miguel Primo de Rivera: l’inventor del populisme espanyol de dretes

Enfosquida per Franco, la figura de Primo de Rivera ha quedat desdibuixada en el relat del segle XX. Els manuals d’història li solen dedicar poques pàgines i en la cultura popular els seus cognoms evoquen el seu fill José Antonio, el creador de la Falange. Ara que gairebé fa un segle que va accedir al poder, una biografia l’ha rescatat de l’oblit posant atenció en les arts polítiques de què es va valer i que inevitablement reverberen en l’actualitat.

Astut i sense escrúpols

«Va ser l’inventor del populisme espanyol de dretes», afirma l’historiador Alejandro Quiroga, autor de ‘Miguel Primo de Rivera, dictadura, populismo y nación’ (Crítica), en el qual descriu el militar i polític com un personatge «astut, ambiciós i sense escrúpols» que va saber detectar els corrents ideològics que van marcar el seu temps –el llibre detalla l’admiració que professava per Mussolini, a qui va arribar a demanar consell per redactar la Constitució feixista que va voler aprovar el 1929– i les eines més eficaces per manipular les masses.

Fa cent anys no hi havia xarxes socials, però la capacitat de propagació d’un comunicat publicat a la premsa era semblant. «Primo de Rivera va utilitzar les notes oficials com avui utilitzen Twitter alguns líders populistes. Les solia redactar de nit i tots els diaris estaven obligats per llei a publicar-les. Algunes eren tan grolleres que els seus propis assessors l’hi censuraven», explica Quiroga sobre un dels recursos que el dictador va utilitzar amb més fruïció i sobre la «complexa relació» que va mantenir amb la veritat mentre va ostentar el poder. «No li importava inventar històries per enaltir la seva figura i la seva gestió. De fet, deia als seus propagandistes: si cal mentir, es menteix, que per això està la font inesgotable de la imaginació», explica l’historiador.

En una Espanya en crisi per la guerra del Marroc i les tensions socials que vivia, Primo de Rivera es va oferir a arreglar tots els problemes amb les maneres descurades dels populistes. «La seva recepta va ser estimular l’esperit patriòtic entre els espanyols pensant que així els allunyaria de l’anarquisme, el separatisme i els moviments obrers, que segons ell eren els culpables de tots els mals d’Espanya», aclareix l’historiador.

Adoctrinament espanyolista

Per complir aquest objectiu, el dictador va engegar un programa d’«adoctrinament espanyolista» que va penetrar en tots els àmbits de la societat, des dels ajuntaments a les escoles i de les casernes a les festes populars. «Desfilades militars, jures de bandera, actes d’exaltació patriòtica... Es tractava d’estimular l’esperit nacionalista de la població», detalla Quiroga, que actualment és investigador a la Universitat Complutense de Madrid i professor a la de Newcastle i fa més de 20 anys que investiga el dictador.

En aquesta estratègia no podia faltar-hi el culte a la seva persona. «Es va presentar com el salvador de la pàtria que es preocupava pels problemes reals de la gent. Sovint celebrava trobades amb ciutadans per oferir-los ajudes econòmiques, com actes de caritat, i després els publicitava a la premsa. Abans d’ell, cap mandatari havia actuat així a Espanya», destaca l’historiador.

La imatge paternalista amb la qual ha passat a la història forma part de les paradoxes que l’acompanyen. «Era un home simpàtic de tracte afable, però no va dubtar a ordenar assassinats d’anarquistes i arrasar amb gas mostassa poblacions senceres del Marroc. Va perseguir l’homosexualitat, el joc, els cabarets i fins i tot va arribar a prohibir els piropos, però ell era un ludòpata reconegut i un faldiller procliu a l’alcohol que tan aviat tancava prostíbuls com els obria per al seu ús personal», assenyala Quiroga.

Cop d’estat

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Nascut a Jerez de la Frontera (Cadis) el 1870 i adobat en les guerres de Cuba, les Filipines i el Marroc, el 13 de setembre de 1923 va treure les tropes als carrers de Barcelona, on exercia de capità general de Catalunya, per posar en marxa un cop d’estat que va comptar amb el vistiplau inicial del rei Alfons XIII i de nombrosos grups polítics, entre ells els regionalistes catalans de la Lliga, als quals va trigar poc a trair per ficar-los dins el sac dels «enemics d’Espanya». 

Va arribar prometent un mandat breu, però no va abandonar el poder fins que el monarca li va retirar el seu suport el gener del 1930, sis setmanes abans que morís a París. Salvades les distàncies, Alejandro Quiroga troba en Primo de Rivera gestos de Salvini «per la seva afició als banys de masses», a Trump «pel seu maneig de la comunicació» i a Orban «per les seves retallades de llibertats». «Del que no hi ha dubte és que avui se sentiria identificat amb ells i disfrutaria de les eines que aquesta mena de polítics tenen per exercir el populisme», conclou l’historiador.