La renovació fulminant del CGPJ mai explicada, per Ernesto Ekaizer

¿Què ha portat a aquesta renovació que s’anuncia fulminant –«ja», segons mitjans conservadors– enmig de la crisi constitucional i judicial derivada de l’estat de coma del Tribunal Constitucional i l’estat vegetatiu del CGPJ?

Doncs la rendibilitat política i mediàtica d’una renovació que deixa per després, sense data, la cobertura dels quatre mandats caducats en el TC (Pedro González-Trevijano i Antonio Narváez, per part del Govern; i Juan Antonio Xiol i Santiago Martínez-Vares, per part del CGPJ) i col·loca en primer lloc la del CGPJ.

Però això de deixar per a una fase posterior els nomenaments del TC té una excepció. I és la que, parlant en plata, convé al PP. En la negociació, el Govern ha acceptat que amb la renovació del CGPJ se substitueixi un magistrat del TC que va renunciar per raons de malaltia el juliol passat: Alfredo Montoya. El seu mandat vencia el 2026, però després d’estar més d’un any sense participar en el tribunal de garanties va dimitir finalment l’estiu passat.

Núñez Feijóo ha posat sobre la taula aquesta substitució per una raó fonamental. El seu nomenament el fa el Senat. I aquí qui mana és el PSOE. En román paladino: el candidat del PP que el substituirà necessita els vots socialistes.

És a dir que, paradoxalment, a curt termini, al quedar els quatre magistrats amb els seus mandats vençuts, el PP augmenta transitòriament el seu poder en el tribunal de garanties, i passa de sis magistrats (González-Trevijano, Martínez-Vares, Narváez, Ricardo Enríquez, Enrique Arnaldo i Concepción Espejel) a set amb el magistrat que entrarà en lloc de Montoya, davant els cinc del sector progressista (Juan Antonio Xiol, Cándido Conde-Pumpido, María Luisa Balaguer, Ramón Sáez, Inmaculada Montalbán).

Si s’haguessin realitzat els dos nomenaments en regla que tocava fer al Govern i un dels dos del CGPJ, donava el resultat d’una majoria de progressistes, que passaven a ser set magistrats contra cinc del sector conservador (incloent-hi el substitut de Montoya).

El somiqueig per la presumpta majoria aclaparadora del sector progressista en el futur TC, argument esgrimit pel PP, doncs, ha donat resultat. El Govern, que podia fer-ho, renuncia a realitzar els seus dos nomenaments. Immediatament, el PP s’ha assegurat que Montoya serà substituït immediatament juntament amb la renovació del CGPJ, mentre que les altres quatre places vençudes serà una tasca del nou CGPJ. El nom de Montoya ha entrat juntament amb el de la renovació del CGPJ perquè, ha recordat un nomenament parlamentari –com el dels vocals del Consell– concretament el Senat.

D’altra banda, el sector progressista ja havia patit el rodet conservador quan l’esmentat grup va aconseguir «cooptar» un dels aparentment progressistes, Encarnación Roca, el 2017 a canvi de fer-la vicepresidenta, cosa que va deixar el sector amb quatre magistrats.

No és renovació

En tot cas, no és cert, com ha dit Núñez Feijóo, que el PP «ha aconseguit la renovació conjunta del CGPJ i del Tribunal Constitucional». Ha aconseguit assegurar-se amb els vots del PSOE en el Senat la plaça de Montoya. I això no és renovació –que ha de fer-se en termini i en aquest cas els mandats estan vençuts des del 12 de juny passat– sinó substitució d’un magistrat malalt. No són pocs els casos en què el TC no ha nomenat substituts en casos com aquest. Sense anar més lluny, el magistrat Fernando Valdés, per exemple, no va ser reemplaçat.

El Govern, doncs, accepta que s’incompleixi la nova llei de 20 de juliol que autoritzava aquest CGPJ a nomenar els dos magistrats del TC. Una norma que el PP va considerar una línia vermella que havia de ser retirada. I el Govern es compromet a fer pel seu compte els nomenaments a què tenia dret i legitimitat (sentència del TC aprovada per unanimitat el 2016 sobre renovació parcial).

Un altre argument plantejat pel PP en la seva última proposta del juliol és objecte de negociació. I és la que proposava que el nou Consell procedeixi a crea una comissió que en el termini de sis mesos proposi un nou sistema d’elecció del Poder Judicial.

A la pràctica és un gest merament simbòlic. Perquè quan aquest nou sistema es proposi, les eleccions generals seran a la cantonada i cada partit farà el que li sembli quan arribi al Govern.

El part del nou CGPJ en realitat porta quatre anys i deu mesos de retard, quan es va frustrar la renovació. Està llest des del novembre del 2018 amb els candidats a vocals examinats per les cambres i no es preveuen variacions d’importància.

La cobertura dels quatre magistrats del TC, en canvi, queda ajornada ‘sine die’. Perquè a partir del nomenament dels vocals aquests hauran d’elegir el president i vicepresident del TS i nou CGPJ.

En aquests moments, la magistrada de la Sala Tercera del Tribunal Suprem, Pilar Teso, és una de les poques que podria concitar el consens dels dos grans partits. Però pot portar el seu temps, els seus estira-i-arronses. I una vegada superada aquesta fase, la nova presidenta o president haurà d’incloure en l’ordre del dia els nomenaments dels dos magistrats del TC. A continuació, el Govern anunciarà els seus.

La successió de Lesmes

De moment, aquest punt sí que està en l’ordre del dia que va cursar el president dimitit, Carlos Lesmes, dijous de la setmana passada. El primer punt és la successió de Lesmes, a saber, la presidència del magistrat Francisco Marín Castán, president de la Sala Primera (del Civil) del Tribunal Suprem. El sector progressista va demanar a Lesmes que aquest fos el primer punt i així consta. Aquest sector proposa un document de rebuig a la successió dissenyada pel dit del president dimitit i la proposta que s’apliqui el mètode seguit quan Lesmes s’absentava. Qui presidia la Comissió Permanent era el vocal de més edat. Això recau en Rafael Mozo. Ja aquest dijous, Mozo presidirà el Ple convocat per Lesmes i en absència del ja expresident serà el qui el presideixi. Així està, d’altra banda, establert per llei.

El sector conservador donaria suport a Mozo sempre que s’estableixi amb claredat que és el vocal de més edat i no el president com a tal, o sigui, que actua en substitució del president dimitit o en funcions, i per vacant del lloc de vicepresident (Ángel Juanes es va jubilar el 2019 i no va ser substituït), però no té els poders de què gaudia Lesmes. És a dir, dirigirà la transició, que serà breu, sotmetent-se a la Comissió Permanent i al Ple.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Pel que es refereix al magistrat Marín Castán fonts judicials assenyalen que, de moment, davant la dimissió de Lesmes com a president del Suprem, és ell que ha assumit aquest càrrec mentre ha deixat saber la seva intenció de respectar els vocals del CGPJ i donar-los temps perquè debati la situació creada i evitar enfrontaments.

Moraleja: quan el PP va aconseguir el 2018 la presidència per al magistrat Manuel Marchena va firmar amb les dues mans l’aprovació dels vocals –que són els que aniran ara al CGPJ–, operació que es va frustrar i va originar un retard «sense precedents en l’experiència constitucional d’Espanya, un desastre institucional», segons el comunicat difós per la Sala de Govern del Suprem dilluns passat 10. Ara que ha obtingut a Montoya immediatament i posposar la pèrdua de la majoria progressista en el TC, ha aixecat el seu veto. I ja no dirà quan arribi el moment, en uns mesos, que continua sense trobar un magistrat per al TC. Mira per on, per substituir Montoya, ja té candidat.