Josep Maria Estela, el comissari que es va negar a ser un «espantaocells»

El nou destí d’Estela serà la regió policial de Ponent i s’ha acomiadat en una carta en la qual demana treballar amb «neutralitat política». Estela havia proposat al conseller que l’enviés a Lleida si no confiava en ell per dirigir el cos, després de sentir-se desautoritzat per Elena al comprovar divendres passat que no s’atenien els seus suggeriments sobre la selecció de nous comissaris. Elena ha respectat aquest últim desig aquest dilluns, que no ha començat com esperaven a Interior. Estela ha arribat a la reunió disposat a continuar com a comissari en cap. Però el conseller l’ha destituït.

«Estela ha sigut destituït perquè s’ha negat a ser un espantaocells», expliquen comandaments de la policia catalana molt molestos amb un ball de caps que va començar amb l’aplicació de l’article 155 després de la calenta tardor del procés, el 2017, que va suposar el final del major Josep Lluís Trapero, i que sembla no tenir fi.

Els Mossos i el Govern

Amb la plena recuperació de l’autonomia catalana, el Govern no ha allunyat el cos policial de la política. Ha fet el contrari. Ferran López, que havia navegat en la tempesta de la intervenció ministerial, va ser acomiadat quan Miquel Buch va prendre el control de la conselleria. Miquel Esquius va durar menys d’un any perquè el mateix Buch va canviar d’opinió i va voler col·locar Sallent, que acabava de promocionar a comissari aquell mateix dia, com a nou cap. Aquell ascens meteòric va incomodar perquè la resta de comissaris el veien com un home del llavors secretari general Brauli Duart –que movia els fils durant el mandat de Buch, en realitat–. Però Buch va marxar fulminat pel llavors president Quim Torra i va arribar Miquel Sàmper. Sàmper, després de veure com l’Audiència Nacional declarava innocent Trapero durant la tardor del 2021, va decidir restituir Trapero.

La seva tornada semblava augurar una etapa d’estabilitat. Però, de nou, ha passat el contrari. Tretze mesos després, ja amb Elena i Esquerra per primera vegada a la Conselleria d’Interior, Trapero va ser destituït. Va ser un final amarg que ERC va defensar públicament perquè volia una prefectura més coral i internament perquè deia que Trapero s’havia «bunqueritzat» i no atenia les instruccions polítiques. Des de l’entorn de Trapero es deia que les directrius eren més aviat ingerències polítiques que comprometien el funcionament del cos i es remarcava que el que en realitat perseguia Esquerra era controlar les investigacions criminals.

En els últims anys, l’intendent Toni Rodríguez havia fet una cosa poc freqüent en la història política dels Mossos: investigar les sospites de corrupció del mateix Govern. Així es van instruir causes contra Laura Borràs i Buch –el seu cap polític directe–. Elena va negar categòricament que apartés Trapero del seu càrrec per investigar la corrupció autòctona. «Abans que tapar la corrupció, em moro», va prometre. Però el cert és que l’intendent Rodríguez, una setmana després del final del segon mandat de Trapero, va ser apartat de la Comissaria General de Investigació Criminal (CGIC) i enviat a la comissaria de Rubí.

L’ombra de Sallent

Per defensar públicament aquella nova prefectura més coral i femenina, Elena va construir un trident: Josep Maria Estela, Eduard Sallent i Rosa Bosch. Sallent tornava a la prefectura després de la interrupció temporal que havien suposat per a ell els 13 mesos de Trapero, però ho feia com a número dos. Estela, que havia dit que no en diverses ocasions, va acabar acceptant ser el número u després de la insistència del conseller. Arrelat al territori, fill d’un exalcalde d’Esquerra a Alcarràs, ben considerat pels seus companys i amb experiència a sis regions diferents, era un bon policia però sense experiència en intrigues polítiques. Ideal per als propòsits del director general Pere Ferrer i el cap de gabinet d’Elena, Raül Múrcia, que confiaven en Sallent per tenir ple accés a la sala de màquines de la policia catalana, la mateixa a la qual temien acostar-se mentre manava Trapero.

El que ha acabat passant és que Estela, que va meditar a fons la decisió d’acceptar o no el càrrec, es va prendre seriosament l’encàrrec d’Elena: ser el nou comissari en cap dels Mossos d’Esquadra. Però va descobrir de seguida que el que planejava la conselleria era una altra cosa: que qui prengués les decisions fossin Sallent, Ferrer i Múrcia. Així, s’ha anat trobant que la seva idea de prioritzar el territori ha xocat amb la concentració de recursos més centrals, com la policia marítima, secundaris per a Estela. O que el seu intent de comptar més amb Trapero –apartat a tasques d’anàlisi– ha sigut vetat. Al juny, Estela es va reunir amb Elena i li va dir que així no podia seguir. Si confiava en ell com a comissari en cap havia de deixar-lo manar i havia d’apartar Sallent de la prefectura, que no era coral, com li havien promès, era un artefacte dissenyat perquè el seu segon manés més que ell des de l’ombra.

Elena no va acceptar aquell pols d’Estela. El va emplaçar a continuar treballant amb Sallent. Però la relació estava trencada. Sallent, a qui cada vegada més comandaments dels Mossos perceben com un policia que treballa massa per agradar als polítics, no es tocava. Ell, en canvi, al plantejar aquell desafiament –així ho va percebre la conselleria–, va passar a penjar d’un fil. Tot i que mai va arribar a saber-ho.

L’últim intent

Fa dues setmanes, al cobrar dimensió pública la crisi interna de la prefectura, i publicar aquest diari que la majoria de comissaris estaven del costat d’Estela en la seva pugna amb Sallent i, per extensió, contra les ingerències polítiques de la conselleria, Elena es va plantejar llançar la tovallola. Però Estela va bastir un pont: reprendre la confiança mútua. Estela va escriure una carta als agents que caldria llegir entre línies. En la missiva defensava la feina feta fins ara conjuntament amb Elena, però ni citava Sallent ni negava les informacions que parlaven del seu enfrontament. La crisi es va tancar en fals.

Notícies relacionades

Els comandaments dels Mossos recolzen el comissari en cap en el seu pols amb el número dos

El comissari en cap dels Mossos retira el pols a la conselleria d’Interior

Divendres passat, Estela va arribar a la reunió amb Elena per decidir qui serien els nous comissaris creient que la seva elecció seria atesa després de la confiança renovada. Però no ho va ser. El conseller li va comunicar que no hi havia res a negociar: quatre dels sis nous comissaris serien dones. Estela, partidari de la feminització del cos, va defensar que hi havia homes que mereixien el càrrec de comissari. No va servir de res. I va comprendre el que sempre havia sospitat, que el comissari en cap no manava com deia el seu càrrec.

«El problema d’Estela és que és una persona íntegra», remarca un comissari. «Jo he treballat a les seves ordres i és un policia amb fusta de líder, que sap manar sense tensions, i que se’n va de casa a les set i torna entrada la nit. Insinuar que treballa poc és faltar a la veritat, ningú que el conegui s’ho creurà», conclou.