Isabel Díaz Ayuso, una heroïna en diferit de «1984» davant el Poder Judicial, per Ernesto Ekaizer

Segons informacions procedents de fonts en contacte amb els negociadors i els seus col·laboradors, el part del nou CGPJ, bloquejat el 2018, després de frustrar-se l’expectativa del PP –en part per la seva pròpia conducta– d’obtenir la presidència del Tribunal Suprem i CGPJ per al magistrat Manuel Marchena, i el fracàs –per l’estratègia del llavors president Pablo Casado– dels contactes entre Teodoro García Egea i Bolaños el 2021, ja està molt a prop.  

«Es tracta de donar al PP el que desitja per permetre a Alberto Nuñez Feijóo explicar als seus dirigents per què després de la política practicada de bloqueig durant quatre anys (novembre del 2018-novembre del 2022) s’ha fet aquest viratge», diu una font consultada. «Molts no ens ho acabem de creure, malgrat que ens asseguren que aquesta vegada sí que hi haurà acord,» afegeix. 

És que aquesta necessitat del PP de carregar-se d’arguments per justificar el pacte ja va ocórrer precisament el novembre del 2018. Llavors, l’exministre Rafael Catalá, va negociar amb la ministra Dolores Delgado, que havia sigut reprovada dues vegades al Congrés dels Diputats, i això va causar irritació en els dirigents. Catalá va explicar a García Egea que, al ser acceptada la proposta que Marchena fos el nou president, això compensava amb escreix el canvi de conducta. El cèlebre whatsapp del portaveu del Senat Ignacio Cosidó va arruïnar el pacte, després de filtrar-se el nom de Marchena. 

Precisament, Isabel Díaz Ayuso va assumir aquest dijous una posició similar a la dels dirigents del PP el 2018. 

La distorsió de la realitat

«El que sobretot em preocupa és una negociació amb el Govern, el de Pedro Sánchez, que menteix per sistema, que no és de confiança. Hem de continuar sent ferms a l’hora d’exigir la despolitització de l’òrgan dels jutges. Em preocupa també que aquest Consell s’ompli de Tezanos disfressats de jutges, que les negociacions siguin fermes i que no permetin que gent amb carnet ni pròxima a un partit polític ocupi cap lloc. Crec que si la justícia no és independent i no aprofitem l’oportunitat que tenim ara, aquest Govern ja no tindrà mai un sol contrapès», va assenyalar. 

La presidenta de la Comunitat de Madrid pretén ignorar que la realitat és la contrària. Una aproximació a la realitat molt pròpia de la que descriu l’escriptor George Orwell a la seva famosa obra ‘1984’, sobre la veritat i les mentides flagrants, la naturalesa, en fi, d’exercir el poder mitjançant la distorsió de la realitat. 

¿Com d’una altra manera hauria dit a l’anunciar el 7 de setembre la seva pròxima renúncia –amb Feijóo assegut davant– el dimitit president del TS i CGPJ Carlos Lesmes –un dels seus– que s’havia de complir la llei, renovar el CGPJ amb la llei vigent, i que s’elegissin els dos magistrats del Tribunal Constitucional que li correspon? 

En altres termes: que el PP havia de deposar la seva llarga i tancada resistència. 

Els conservadors i els progressistes

En la mecànica de la renovació del CGPJ imposada pel PP –ajornar els nomenaments dels quatre magistrats caducats del TC, excepte el d’Alfredo Montoya, conservador, que va dimitir per raons de salut l’estiu passat– fins després que assumeixi el nou Consell, hi ha, precisament, la preocupació de la dreta per la pròxima presidència del Tribunal Constitucional que sortirà de la votació prevista per llei una vegada que es cobreixin els magistrats amb mandat vençut des del passat 12 de juny. 

El sector progressista, que passarà a comptar amb set magistrats contra cinc del conservador, haurà de proposar un candidat. ¿Aquest candidat serà el que automàticament esdevindrà president? En termes aritmètics sí. 

Però, atenció, ¿què farà el sector conservador? ¿Limitar-se a votar en contra? ¿O obrir una bretxa al sector progressista com ja ho va fer el 2017 quan va aconseguir que el seu candidat a vicepresident –Fernando Valdés Dal Ré– no obtingués la majoria perquè se li va oferir el lloc a la magistrada Encarna Roca, formalment del sector progressista, i ella el va acceptar? D’aquelles pols van sortir aquests llots, quan el vot de Roca va ser decisiu per declarar la inconstitucionalitat de l’estat d’alarma aplicat pel Govern en la pandèmia. 

Balaguer vol unanimitat

En una entrevista amb aquest diari, la magistrada María Luisa Balaguer va afirmar tenir dues idees contradictòries al mateix temps i continuar funcionant, la prova, segons l’escriptor nord-americà Francis Scott Fitzgerald, d’una intel·ligència de primera classe. Una d’aquestes idees és la de ser presidenta si aconsegueix tenir prou vots i l’altra la de votar el seu col·lega Cándido Conde-Pumpido si aquest els aconsegueix. Però és clar, perquè Conde-Pumpido els aconsegueixi necessiten que els seus iguals progressistes el votin. ¿Si no com ha de ser? Balaguer, en canvi, vol ser presidenta no com a candidata del sector progressista sinó per unanimitat. 

És a dir: després de nou anys de domini de la dreta en el tribunal, el sector progressista, segons es desprèn de la visió de Balaguer, hauria de buscar un pacte amb els conservadors similar al que es va concretar a l’elegir Pedro González-Trevijano la tardor del 2021, per aconseguir una presidència per unanimitat. 

Aquesta gairebé campanya empresa per la magistrada l’últim mes i mig ha sigut convergent amb l’activitat de cenacles de magistrats en el Tribunal Suprem i mitjans de comunicació que s’han mobilitzat per aconseguir que el PP faci seu l’objectiu de bloquejar una presidència del magistrat Conde-Pumpido, vaja, que posi com a condició al Govern que la renovació del CGPJ es frustrarà una vegada més si no se li assegura que aquest magistrat «no passarà». 

Notícies relacionades

L’Estat fallit era això: TC en l’aire, CGPJ acèfal, per Ernesto Ekaizer

Com més població, més recursos

Les fonts consultades assenyalen que aquest és un ‘wishful thinking’, una expressió de desitjos. És a dir: que a la taula de negociació Govern-PP aquesta condició dels cenacles assenyalats no hi és ni se l’espera. 

Però so i fúria en les tertúlies madrilenyes, d’haver-n’hi, n’hi ha. I a mesura que s’acosta l’hora assenyalada augmentaran d’intensitat.