40 anys de la victòria del PSOE: rumb a Europa després de dues dècades d’intents estèrils

Quan el PSOE va guanyar les eleccions de 1982, Espanya feia dues dècades que intentava entaular relacions amb la Comunitat Econòmica Europea. Des de la primera carta, enviada el 9 de febrer de 1962, del ministre d’Exteriors franquista Fernando María Castiella a Maurice Couve de Murville, president del Consell de Ministres de la CEE, fins a l’ingrés final van passar, en total, 24 anys. Els quatre últims, els de l’escomesa final, els van pilotar els socialistes. Dos homes van ser clau en aquells moments finals de la negociació: Fernando Morán, el primer ministre d’Exteriors de Felipe González, i Manuel Marín, nomenat el 1982 secretari d’Estat per a les Relacions amb les Comunitats Europees. 

«Durant la dictadura de Franco era impensable entrar-hi. Hi havia una oposició radical dels demòcrates europeus, no només de l’esquerra. Això va començar a canviar en la Transició», diu Raimon Obiols, que va ser diputat al Congrés entre el 1977 i el 1984, líder del PSC entre el 1983 i el 1996 i eurodiputat entre el 1999 i el 2014. La carta de Castiella va ser ignorada el 1962 pels fundadors de la Unió Europea.

La constatació que Espanya no podria associar-se amb els seus veïns fins que no tingués llibertats polítiques va provocar que la llarguíssima negociació no es posés en marxa fins que va morir el dictador. Fins al 28 de juliol de 1977, l’únic que les autoritats franquistes havien aconseguit era un «acord preferencial» per a la reducció d’aranzels. Aquell dia, el ministre d’Exteriors d’Adolfo Suárez, Marcelino Oreja, va presentar formalment a Brussel·les la petició d’incorporació d’Espanya a la CEE. Però les negociacions no es van obrir fins dos anys després.

La petició d’ingrés «va aconseguir certa urgència, però el moment era idoni i era important no allunyar més la sol·licitud espanyola de la que ja havien realitzat els altres dos països candidats, Grècia el 1975 i Portugal dos anys després», recorda en els seus treballs Jorge Lafuente, professor de la Universitat de Valladolid especialitzat en la Transició.

«En l’època d’UCD potser hi havia una mica de reticència encara per algun gest de Suárez, tot i que van ser assumptes molt secundaris», afirma Obiols. Segons la seva opinió, la incorporació d’Espanya a la CEE era qüestió de temps des que es va convertir en una democràcia: «Va caure pel seu propi pes».

Però, malgrat aquesta inèrcia, totes les fonts consultades assenyalen també la bona relació entre González i el president francès, François Mitterand, com a element decisiu per posar fi a les reticències de França respecte als productes agrícoles o el sistema impositiu espanyols. De fet, la major part de la negociació seguia en suspens quan els socialistes van arribar al poder.

L’impuls involuntari de Tejero

També va tenir pes en la culminació de l’entrada d’Espanya a la CEE el cop d’Estat fallit de 1981. «De manera indirecta, devia influir en la visió de les cancelleries europees, que van pensar que havien de donar un cop de mà a la democràcia espanyola», assegura, per exemple, Obiols. A més, la descomposició d’UCD en els mesos previs a les eleccions de 1982 va fer alentir el ritme per a la incorporació d’Espanya al projecte europeu.

Notícies relacionades

Multimèdia | Viatge a 1982, l'any en què Espanya va descobrir la modernitat

Com més població, més recursos

Un altre moment crucial de la negociació va ser el gir del PSOE respecte a la permanència a l’OTAN, que va ser com una mena de contraprestació al suport de Helmut Kohl a l’entrada d’Espanya en la Comunitat Europea. Els socialistes havien promès, abans d’arrasar el 1982, que celebrarien un referèndum. «Em van encarregar una campanya i vam arribar a la conclusió que era millor tenir un eslògan de certa ambigüitat: ‘OTAN, d’entrada no’», recordava Alfonso Guerra, vicepresident del Govern durant gairebé una dècada. «La direcció del partit em va dir que no podia ser, que havia de ser ‘OTAN no’. Els vaig dir: ‘Si fem això, un dia canviareu d’opinió i no tindrem marxa enrere’. I es va confirmar». Finalment, el sí es va imposar en el plebiscit, que es va celebrar el 1986, quan Espanya ja havia entrat en el club europeu.

Amb Morán i Marín com a principals negociadors –el ministre d’Exteriors que va confirmar l’ingrés, Francisco Fernández Ordóñez, va accedir al càrrec amb tota la feina feta–, Espanya va firmar l’acta d’adhesió el 12 de juny de 1985 i va entrar finalment al club europeu l’1 de gener de 1986. Si hi va haver reticències entre la població espanyola en relació amb la conveniència d’aquest pas, aviat van quedar oblidades: a més de la consolidació del sistema democràtic, els beneficis econòmics des dels primers anys van ser notoris. Espanya va més que doblar en quatre anys (de 164.000 milions d’euros el 1985 a 379.000 milions el 1989) el seu producte interior brut. El sentiment de pertinença a la UE continua sent al país un dels més forts del continent i l’últim eurobaròmetre recollia que més d’un 75% d’espanyols demanen un pes més gran de la Unió en la presa de decisions.