El ‘pacte del Betis’ que va ressuscitar el PSOE

Aquest distanciament entre els dos principals líders del socialisme, el president del Govern i secretari general del PSOE, d’una banda, i el sindicalista, de l’altra, va fer que Redondo abandonés el seu escó de diputat del PSOE en el Congrés l’octubre de 1987 i, molt més dolorós, a convocar, al costat de CCOO, la primera vaga general contra l’Executiu socialista el desembre de 1988, quan tot Espanya, amb TVE al capdavant, es va fondre a negre. La relació entre partit i sindicat, que havien actuat unitàriament fins aleshores, no va tornar a ser la mateixa, tot i que els socialistes bascos van continuar sent fidels al felipisme.

Un tomb radical

 Alfonso Guerra, aleshores vicepresident del Govern i vicesecretari general del PSOE, va atribuir amb aspror el desinterès de Redondo al suposat interès que aquest hauria allotjat des de sempre, és a dir, des del congrés de Suresnes, l’octubre del 1974, per ocupar la secretaria general del partit. Però aquesta afirmació sembla respondre més a l’enuig que a la realitat. Però la realitat és que va ser el rebuig de Redondo a assumir en aquell moment el lideratge del partit el que va desbrossar el camí de González cap al lloc des del qual uns anys més tard va conquerir el poder, amb la majoria absoluta més àmplia de la història democràtica recent. I això va passar en aquell històric congrés, que va representar un tomb radical en la història del PSOE i, per tant, un tomb en la història d’Espanya. Hi ha qui diu que el líder d’UGT es va penedir sempre d’haver-ho fet, no tant perquè aspirés al càrrec, sinó perquè Felipe el va acabar defraudant.

La cessió de Redondo de la secretaria general del partit a González ha quedat en la memòria popular com «el pacte del Betis», un nom que va encunyar el socialista madrileny Pablo Castellano, etern enemic intern de González, que va interpretar l’esdevingut com a producte d’una conspiració prèvia entre el basc i l’andalús per quedar-se un amb el lideratge del sindicat –que ja ostentava des de feia tres anys– i l’altre amb el del partit. Amb aquesta etiqueta, «pacte del Betis», que va tenir tant èxit com l’etiqueta de «govern Frankenstein» amb el qual Alfredo Pérez Rubalcaba va definir més recentment les aliances de Pedro Sánchez, Castellano pretenia desqualificar els estrets llaços que s’havien forjat entre els socialistes bascos i aquells joves radicals que havien sorgit inesperadament a Sevilla. Castellano i un grapat de militants madrilenys van quedar apartats d’aquella sòlida connexió. Els protagonistes neguen que arribessin al congrés de Suresnes amb el repartiment de càrrecs pactat per endavant i alguns historiadors ho corroboren. Santos Juliá, per exemple, ho fa en el seu extens i minuciós llibre ‘Los socialistas en la política española. 1879-1982’.

 

Apartat Rodolfo Llopis

Notícies relacionades

Multimèdia | Viatge a 1982, l'any en què Espanya va descobrir la modernitat

Com més població, més recursos

Pactat prèviament o no, el cert és que va ser el suport dels socialistes bascos Nicolás Redondo, Enrique Múgica, Lalo López Albizu (pare de l’actual portaveu socialista Patxi López) i el veterà Ramón Rubial el que va aixecar Felipe al lideratge i va apartar definitivament el vell Rodolfo Llopis, que havia sigut substituït dos anys abans per una direcció col·legiada, i la resta de dirigents de l’exili, que es consideraven gairebé propietaris del partit. La seducció dels bascos havia començat uns anys abans, quan l’estiu de 1969 Felipe es va presentar d’improvís en una reunió del partit a Bayona (França), on va viatjar en el cotxe de Guerra i acompanyat per Rafael Escuredo. La relació es va anar estrenyent al llarg dels anys fins al punt que González va ser l’advocat de Redondo quan aquest va ser acomiadat i empresonat el 1973.

Pot ser que l’elecció de Felipe no estigués pactada, però sobre el que sí que hi havia acord ferm entre bascos i andalusos era sobre què havia de fer aquell PSOE, de poc més de 3.000 militants, per ressuscitar en la política espanyola. Necessitaven aprofitar l’agonia del dictador i del seu règim per procedir a una renovació radical del socialisme espanyol, reforçar el partit i preparar-lo per a la nova etapa democràtica que va començar un any després que morís Franco. I així ho van fer.