La reforma del delicte de sedició destapa les pors del PSOE i ennuvola el dia de glòria de Montero

Encara sort que ERC, el PNB i EH Bildu no anaven amb la bateria política carregada i no han posat contra les cordes la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, afònica durant tota la sessió del ple del Congrés d’aquest dijous. Es va passar el dia anterior discutint amb Cuca Gamarra (PP), Iván Espinosa de los Monteros (Vox), Inés Arrimadas (Cs) i uns quants diputats més si els Pressupostos del 2023 són els que necessita Espanya, immersa en la turbulència econòmica mundial. Lògic que les cordes vocals es posin rígides. Va ser un desplegament dialèctic enorme. Així que per sort per a ella (i per al seu coll i la seva veu), ERC, el PNB i EH Bildu van anar-hi en to de pau.

Les intervencions dels diputats catalans i bascos han sigut fidel reflex de l’estat actual del projecte pressupostari, l’optimisme. El PSOE i Unides Podem han aconseguit que 186 parlamentaris tombin les esmenes a la totalitat registrades, que equivalen a sol·licituds de devolució. És una xifra encomiable, i això, més l’oratòria exhibida per Montero, que ha agradat molt al seu grup (fins i tot afònica del tot), ha propiciat que la jornada al Congrés hagi sabut a glòria. Així estaven els companys de la ministra: pletòrics. No només s’ha demostrat la fortalesa pactista i pressupostària del Govern central, sinó que a més s’ha enfonsat la fortalesa demoscòpica del PP.

El Govern central no pot relaxar-se, tanmateix. A partir de dilluns li tocarà el camí més dur del tràmit dels comptes: la negociació de les esmenes parcials, que s’ha d’afrontar com «el partit a partit» del ‘Cholo’ Simeone. Primer, perquè els grups, tots, els de l’esquerra i els de la dreta, en registraran desenes i centenes. Segon, perquè les formacions polítiques de què depèn el desenllaç, ERC, el PNB, EH Bildu i PDECat, seran molt exigents. Més els val a Félix Bolaños i a la mateixa Montero estirar bé i escalfar millor, perquè necessitaran cintura i flexibilitat.

Entre aquestes exigències de l’oposició, una a destacar, tot i que no sigui una partida pressupostària. És una que té preocupat el PSOE. Un diputat d’un grup aliat, coneixedor dels temptejos inicials, afirmava aquest dimecres una sospita: que els dubtes entre les files socialistes no són pocs ni lleugers, i que totes les seves pors resideixen en el «quan» fer-ho. En el fet de quan portar al Congrés una proposta per reformar el delicte de sedició tal com està recollit al Codi Penal. Aquesta és l’exigència.

No convé obviar (de fet, ningú al Congrés ho fa) que al maig hi haurà eleccions autonòmiques i municipals i al desembre (això sembla), generals. En alguns territoris on governen els socialistes (Aragó, Extremadura i Castella-la Manxa) i en altres on, com a oposició, estan commocionats (Andalusia), qualsevol acord forjat a Madrid que pugui interpretar-se com una cessió a l’independentisme penalitza, o pot penalitzar, molt.

Enmig de la rumorologia sobre un imminent acord PSOE-PP per renovar el Consell General del Poder Judicial, María Jesús Montero ha inclòs en una de les seves contestacions al diputat d’ERC Joan Margall el «compromís ferm» del president del Govern central, Pedro Sánchez, d’«homologar als estàndards europeus la qualificació de determinats delictes». Ha afegit que el treball de l’Executiu s’orientarà a la «modificació de determinades figures penals» i que la reforma recalarà al Congrés. La ministra no ha concretat el delicte, però evidentment s’estava referint al de sedició. I la ministra no ha necessitat terminis, però s’ha entès que estava parlant d’un de curt.

Embolic servit. El PP, quan ha vist les declaracions i els titulars, s’ha apressat a advertir que un pacte així l’allunyaria de la renovació del poder judicial, que està a punt. Entre els grups independentistes català i basc, o sigui, ERC i EH Bildu, es limitaven a assentir, tot i que també a demanar prudència: «Primer, vegem quina proposta porta» el Govern central.

Montero, quan va acabar el debat pressupostari, resolta la votació, es va veure obligada a rectificar. En declaracions als periodistes, va dir que no hi havia cap període taxat perquè la reforma del delicte de sedició arribi al Congrés. «El que he expressat a la tribuna amb motiu de la presentació dels Pressupostos és absolutament el mateix que va dir el president Sánchez respecte que la voluntat del Govern és homologar el delicte, en aquest cas als estàndards europeus, i per a això necessitem unes majories», van ser les seves paraules.

«El compromís del president és impulsar-lo en el moment en què hi hagi aquestes majories. Si en algun moment s’ha interpretat per les meves paraules que estava fent un pas més, res de res», va puntualitzar.

El «quan». Aquí hi ha la mare dels ous. ¿Aquesta tardor? ¿Hivern del 2023? Ni a Sánchez ni al PSOE els interessa que hi hagi massa claredat. S’ha d’esperar encara, és el que diuen al Govern i al PSOE. ¿Però esperar a què? A les majories, comenten.

Bé, de majories n’hi ha. ERC vol discutir-ho, de fet ho està parlant amb els seus interlocutors socialistes, que són Félix Bolaños i María Jesús Montero, el poder de la qual és cada vegada més gran. Al PNB no li molesta el tema, ni a EH Bildu. Tampoc al PDECat. A Junts, sí, però perquè Junts ha decidit que no hi ha d’haver canals de comunicació de moment. Més País no hi veu problema, ni Compromís ni el BNG. Per tant, de majories, «haver-n’hi, n’hi ha», perquè les sumes dels escons de totes aquestes formacions de caràcter independentista, nacionalista o plurinacional arriba als 32.

Reformar el delicte de sedició suposa reformar el Codi Penal, que és una llei orgànica. Canviar una llei orgànica necessita almenys la majoria absoluta, és a dir, 176. Si el PSOE i Unides Podem representen 153 diputats en aquests moments, i les forces citades abans, 32, els comptes surten.

Una altra cosa és quina reforma vulgui plantejar el Govern central o el PSOE, i si per mitjà d’un projecte de llei o per mitjà d’una proposició de llei. El primer, tot i que sigui pel procediment d’urgència, és més lent que el segon.

Quant a quin tipus penal denominat ‘sedició’ hauria d’establir-se a Espanya, el dilema rauria a rebaixar les penes estipulades ara o a acabar amb la inhabilitació per exercir públic aparellada al temps de condemna. ERC, que al principi va demanar directament la supressió del delicte, ara és més permeable a discutir rebaixes de condemnes. S’ha de recordar que Oriol Junqueras, que va abandonar la presó per l’indult del Govern central, no pot exercir responsabilitats públiques.

La por no és en les majories, o potser sí. La por, sens dubte, és en el «quan». Montero, afònica després d’unes 15 hores de debat, va ser honesta per aclarir la polèmica: «En el fragor d’aquest debat de Pressupostos no sempre un acaba de completar les frases, i el que he volgut dir és que és un compromís ferm quan tinguem prou majories per poder impulsar-lo, cosa que avui no passa. «Disculpeu si heu entès que estava fent algun anunci afegit al que ja hi havia». En absolut. Estava reproduint el que el president ja havia dit. Cap novetat».

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

I així, amb una cosa que no té res a veure amb els Pressupostos però que formarà part de la negociació pressupostària, va acabar ennuvolat un dia de glòria. El dia que María Jesús Montero, per tercer any consecutiu, superava els vetos de l’oposició a uns comptes confeccionats per ella mateixa i el seu equip. ERC, el PNB i EH Bildu, als quals no importaria debatre sobre la reforma del delicte de sedició, l’hi han posat fàcil, tot i que no per això no han deixat de reiterar les seves exigències i demandes.

No va ser estrany, per tant, que el portaveu socialista, Patxi López, aprofités la conjuntura per colpejar més el PP. «L’infern fiscal i vital són vostès», va etzibar al grup popular. «Les seves propostes són res. Les seves idees són res», va dir.