El PP de Feijóo i la seva sedició contra l’ordre constitucional

-La qüestió està en saber –va reposar Alicia– si vostè pot aconseguir que les paraules signifiquin tantes coses diferents.

-La qüestió està en saber –va replicar Humpty Dumpty– qui mana aquí. Això és tot». 

Alícia a través del mirall. Lewis Carroll, 1871.

L’amplitud del gir del Partit Popular entre dimarts passat, dia 25, i el divendres 28, després d’anunciar Alberto Nuñez Feijóo a Pedro Sánchez, el dijous 27, que es retirava de l’acord de renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), va quedar immortalitzat en les dues intervencions de la secretària general Cuca Gamarra la setmana passada. Dimarts va considerar que la futura reforma del delicte de sedició i la renovació del Poder Judicial «són dues qüestions diferents», on el Partit Popular té un paper diferent. En la reforma, va dir, el PP «impediria la rebaixa de les penes», i amb la renovació es buscaven «les garanties per mantenir i garantir la separació de poders».

Per tant, d’engany res. Gamarra i Feijóo no tenien cap dubte quan Esteban González Pons i Félix Bolaños van tancar pràcticament el pacte, el dilluns 24, que la projectada reforma del delicte de sedició no traïa l’acord aconseguit. Però al confirmar que aquesta vegada el pacte no anava per enèsima vegada de farol, la «coalició dels voluntaris» –cercles de poder que inclouen magistrats del Tribunal Constitucional, del Tribunal Suprem i mitjans de comunicació– van augmentar la seva mobilització contra la renovació. Això, al cap d’una setmana en què el PSOE escurçava distàncies amb el PP a les enquestes, amb una difuminació de l’«efecte Feijóo», es va perfilar la reforma del delicte de sedició com a anell al dit per a la teatralització de la ruptura.

Ara bé, ¿quina és l’arrel que la cabra avesada a saltar hagi «tornat» a saltar? És el Tribunal Constitucional (TC). El PP de Feijóo se sent pràcticament en possessió del poder –«la qüestió és saber qui mana aquí», que diria el nostre Humpty Dumpty– a l’Estat judicial en el qual s’ha convertit Espanya –manllevant la definició del jurista Bernd Rüthers (Dortmund, Alemanya, 1930)–, li sembla que «només» li falta recuperar el Govern de mans dels que el «van usurpar» amb la triomfant moció de censura l’1 de juny del 2018. Per a Feijóo, com abans per a Pablo Casado, no es tracta d’exercir el seu «dret a canviar la llei», com va dir Felipe González dissabte passat a Sevilla, sinó del mal menor d’«incomplir-la» per millor recobrar el Govern en les eleccions generals de finals del 2023. I aquí és on entra el Tribunal Constitucional.

El TC, instrument per tombar el Govern

En el TC, si es compleix la llei i la Constitució, el PP perd la majoria de la qual ha disposat en els últims nou anys i quatre mesos. Per contra, el pacte dissenyat i ara avortat donava 10 vocals al sector conservador i 10 al progressista amb una presidència pactada. Després de la formació del govern de coalició del PSOE i Unides Podem, el 7 de gener del 2019, i l’esclat de la pandèmia del coronavirus, el TC va ser l’instrument que tant el PP com el partit ultradretà Vox van pretendre utilitzar per tombar un govern que segons la majoria de les apostes –en vista dels seus possibles problemes interns i amb els seus suports parlamentaris– no aconseguiria acabar la legislatura.

Però la presència en el TC d’un president conservador civilitzat, Juan José González Rivas, i un sector progressista minoritari entossudit a presentar batalla, tot i que no van impedir l’ús descarat del tribunal de garanties per part de Vox i el PP –convertit en tercera cambra després del Congrés i el Senat o en el tribunal de les «clatellades» mensuals al Govern–, van posar límits a la voracitat dretana. Per això, quan s’havia d’observar la llei orgànica modificada el 20 de juliol del 2022 i cobrir les vacants de quatre magistrats del TC caducats el 12 de juny –dos del CGPJ i dos del Govern–, el PP i la seva «coalició dels voluntaris» van estendre també al TC l’objectiu de bloqueig –suspès parcialment el novembre del 2021 amb l’elecció de quatre magistrats que no va alterar la majoria conservadora– i que havien circumscrit la renovació del CGPJ des de novembre del 2018.  Però després d’aquesta substitució, la cabra tornava a saltar. I així, el PP va impedir en el CGPJ, a través dels seus vocals conservadors simpatitzants, la designació dels dos magistrats que els corresponia amb el pretext que cap magistrat del Tribunal Suprem, i, especialment, de la Sala Segona, la Sala Penal, tenia l’interès a postular-se per ser magistrat del TC.

Una sedició en tota regla

Al temps, de manera complementària, el president del TC, Pedro González-Trevijano, elegit el 22 de novembre del 2021 per unanimitat, després de l’etapa de les «clatellades» artificioses clavades al Govern, d’una banda, i el president del TS i CGPJ, Carlos Lesmes, d’altra banda, van fer arribar a la Moncloa i a la ministra de Justícia, Pilar Llop, que si el CGPJ no nomenava els seus magistrats –cosa que impedien els vocals conservadors–, el Govern no havia de designar els seus. O els quatre o res.  

¿I què passava si el Govern no feia cas? Que González-Trevijano i la seva majoria conservadora rebutjarien donar possessió als dos magistrats. Amb la irreversible conseqüència que una vegada rebutjats ja no podrien ser nomenats novament.  I això amb la premsa addicta repetint la falsedat que la Constitució estipula quatre o res. Quan precisament González-Trevijano va firmar una sentència per unanimitat el 2016 segons la qual el TC contemplava fins i tot per a si, com a òrgan de garanties, una renovació parcial si un dels òrgans que l’havia de fer l’incomplia. Es tractava d’una obligació ex Constitutione i no només un dret.

Tots aquests passos retraten una sedició en tota regla. No és la sedició com a delicte contra l’ordre públic que exigeix com a element típic l’alçament públic i tumultuari per la força per impedir l’aplicació de les lleis o impedir a una autoritat o funcionari públic el compliment i legítim exercici de les seves funcions i atribucions (article 544 del Codi Penal). Però és una sedició «al marge de les vies legals».

L’amenaça de Feijóo

Mireu per on i de quin púlpit ve, doncs, la dramatització sobre la reforma del delicte de sedició, és a dir, dels sediciosos que bloquegen, al marge de les vies legals, subvertint-les, vaja, la nova majoria i presidència progressista del TC. Feijóo ha amenaçat amb «fer un reset de tot» una vegada que la seva sedició triomfi i «recobri» el govern dels usurpadors en les eleccions generals. I ja desbarrant també ha exigit que se li tornin totes les facultats al CGPJ que porta cinc anys amb el seu mandat caducat i sobre la presidència suplent del qual, a càrrec del vocal progressista Rafael Mozo, penja una mesura cautelar –després de ser desestimada la cautelaríssima– que sol·licita el vocal i magistrat de la Sala Tercera, contenciosa administrativa, del Suprem, Wenceslao Olea.

I juntament amb això, els vocals conservadors, que ja no saben quina excusa posar per bloquejar el nomenament dels dos magistrats del TC –tenint en compte que ¡existeix un magistrat de la Sala Segona anomenat Julián Sánchez Melgar interessat en passar al tribunal de garanties– ara miren al TC i li supliquen que amb la seva majoria conservadora encara vigent declari inconstitucional la llei orgànica que prohibeix a un CGPJ caducat fa cinc anys continuar fent nomenaments com si aquí no passés res. És un brindis al sol del sector conservador del CGPJ bastant desesperat ja perquè els recolzin des del TC en la seva campanya sediciosa resistent a nomenar els dos magistrats. 

Sánchez no es precipitarà

¿No saben que els magistrats caducats González-Trevijano, Juan Antonio Xiol, Antonio Narváez i Santiago Martínez-Vares ja han començat a recollir les seves pertinences als despatxos del madrileny carrer de Dοménico Scarlatti?¿O és que ells mateixos, vocals del CGPJ, no han començat la recollida de les seves caixes aquesta setmana passada al madrileny carrer del Marqués de la Ensenada?  

La situació de les dues institucions, TC i CGPJ, ha guanyat en inestabilitat i precarietat. Sánchez ha dit dissabte passat que «la Constitució s’ha de complir fil per randa». ¿Què farà el Govern amb els seus dos nomenaments? 

No es precipitarà segons fonts de la Moncloa. Donarà un temps al nou president suplent del CGPJ per reiniciar les negociacions i per enèsima vegada intentar arribar a la votació de dos candidats els noms dels quals ja estan sobre la taula: Julián Sánchez Melgar i José Manuel Bandrés, els dos magistrats del Tribunal Suprem.

Notícies relacionades

El PP afegeix la carta de Puigdemont als seus arguments per trencar el pacte del CGPJ

La ruptura pel CGPJ complica la construcció del lideratge de Feijóo