‘LLEI TRANS’
L’enèsima crisi entre el PSOE i Unides Podem esgota, però no inquieta el Congrés
La tramitació a la Cambra baixa de la ‘llei trans’ ha apujat el volum de la mala relació que hi ha entre els socis de Govern, i tot i que les normes continuen aprovant-se, cosa que és incontestable, els aliats reconeixen el seu cansament, que no la seva inquietud
La ‘llei trans’ i la llei de benestar animal han destapat un estat d’ànim que sempre hi ha sigut, com el brunzit de la nevera que una nit es converteix en un soroll molest. El PSOE i Unides Podem no s’avenen. El Govern de coalició segueix, la seva majoria parlamentària, tot i que fràgil i amb sobresalts, també. Dijous passat, sense anar més lluny, es va imposar en l’aprovació de sis dictàmens legislatius gràcies als vots dels seus aliats, sempre al rescat. Tot això segueix; de fet, faran tres anys junts d’aquí uns dies.
Tanmateix, la relació és regular cap a dolenta, cap a nefasta. Un diputat amb responsabilitats en un dels grups del Govern, sota condició de no revelar la seva identitat i càrrec, afirma a EL PERIÓDICO DE ESPAÑA, del grup Prensa Ibérica, que durant les dues últimes setmanes «s’han creuat algunes línies difícils de recompondre». Un altre diputat amb un paper rellevant en l’altre grup de l’Executiu reconeix el seu esgotament pel permanent soroll mediàtic.
En realitat, les dues queixes són velles. Poden servir per al tràmit de la llei de vivenda o per a la inclusió en els Pressupostos de la despesa en material militar. Poden servir per a les investigacions frustrades al rei emèrit o per a la llei audiovisual, que, per cert, és l’únic projecte legislatiu fins la data en què el PSOE i Unides Podem han votat diferent.
La seqüència
La seqüència se sol repetir amb les lleis que surten del Consell de Ministres, llavors simples projectes que el Congrés ha de polir. Surten perquè als socis de la coalició els mou el compromís de l’acord de govern. Una altra cosa és el ritme de compliment d’aquest compromís, en què els dos partits lluiten sense parar. I la seqüència, com dèiem, és que el text surt i arriba al Congrés, passa unes setmanes en un calaix de la Mesa de la Cambra, un dia s’obre el termini d’esmenes, un dels dos registra propostes que afecten aspectes nuclears del projecte i l’altre s’enfada. Llavors s’asseuen a negociar i generalment salden el greuge amb un acord.
En l’ànim dels dos grups, a primers de novembre, tot just uns dies després de registrar les esmenes a la ‘llei trans’, no apareix per enlloc la idea de negociar. No significa que no ho facin, però sí que és veritat que la relació s’ha enverinat massa. Hi ha entre els dos com un persistent aroma de desaire i retret.
Si efectivament no negocien, la Comissió d’Igualtat, que presideix la socialista Carmen Calvo (un aspecte no menor), formarà la ponència, cada grup defensarà les seves propostes, hi haurà un informe, i després un dictamen. Les esmenes es votaran per separat. La majoria recolza, entra en el text; la majoria rebutja, s’exclou. Pot ser que les iniciatives del PSOE (autorització judicial per al canvi de la menció registral del sexe, per exemple) s’integrin perquè el PP les accepta. Malestar a Unides Podem per això, i enuig dels aliats progressistes. ¿Què passarà quan arribi el moment de votar el dictamen en el seu conjunt?
«Han dinamitat molts ponts», recalca una de les fonts de la coalició. «S’ha generat pèrdua de confiança», afegeix.
Els aliats, esgotats
El primer diputat d’un soci parlamentari del Govern a qui pregunta aquest mitjà respon inicialment amb un somriure. «¿La crisi més greu entre el PSOE i Unides Podem? El que crec és que Unides Podem sí que té una crisi interna greu», respon a continuació.
Comença a propagar-se pel Congrés una sensació de sospita sobre l’estat de salut del quart grup de la Cambra, membre de la coalició. La fractura entre el sector més afí a Irene Montero i Ione Belarra no sintonitza del tot amb el sector més identificat amb Yolanda Díaz. «Moltes vegades et preguntes si l’interlocutor escollit és el correcte perquè no se sap com arribarà la petició feta o la informació donada», sosté una font parlamentària. La impressió està instal·lada també en la direcció del grup socialista des de fa temps.
Les negociacions, tanmateix, donen resultat. La descripció de la situació seria com la d’un partit de futbol en què un equip (els grups de la coalició) juguen molt malament i tallen molt el joc però sempre acaben guanyant. N’hi ha prou de fer un cop d’ull a la llista de lleis aprovades: és un no parar. El preu és l’esgotament, i no només entre els concernits, sinó també entre els habituals companys, des d’ERC a Compromís.
«L’activitat legislativa de la Cambra no és fluida; va a batzegades», apunten fonts del PNB. A EH Bildu no opinen sobre les topades constants entre els partits que formen el Govern, però reconeixen que algunes lleis fonamentals com la de vivenda, la d’informació reservada, la de derogació de la ‘llei mordassa’ o la ‘trans’ estan sent obstaculitzades. Sense embuts, en responsabilitzen el PSOE, segons la versió de les seves fonts.
No inquieta malgrat la curiositat
Al grup del PP es va anar estenent dimecres un rum-rum. Els diputats i diputades amb més d’una legislatura a sobre saben que les cares diuen molt. Així que es fixen en les cares de l’adversari. Les sessions de control dels dimecres dibuixen un panorama propici per això perquè, si bé són insubstancials per al bagatge legislatiu, reflecteixen bé el nervi polític. Al cap i a la fi, aquestes sessions són una successió d’escenes de tensió i estrès.
I el que van veure a les cares dels ministres i les ministres, i fins i tot la del president, els va fer pensar com es queda un quan el cap et clava una bronca. O com es queda un quan el cap et deixa caure que no li està agradant la teva feina. Ni idea de si aquest va ser el cas, reconeixen, és clar. «A banda que el president va ser suau amb –Cuca– Gamarra, hi havia algunes ministres amb cares molt, molt llargues; no és inusual», il·lustrava un parlamentari.
Seguint el fil, aquest diputat va pensar en una possible crisi de Govern. Es dona per fet que Carolina Darias deixarà el Ministeri de Sanitat en unes setmanes. ¿Algú més potser? ¿Algú rumb a l’Ajuntament de Madrid? ¿Està Sánchez per això, per una remodelació? ¿O va passar alguna cosa que va fer enfadar tant el president que aquell matí els telèfons cremaven? Poc després de la sessió de control, es va començar a multiplicar l’efecte del reportatge de la BBC sobre la tragèdia de la tanca de Melilla, el juny d’aquest any.
Però els aliats no van pel mateix camí. El PNB, malgrat les dificultats i els ritmes canviants de les tramitacions, està obcecat a tirar endavant els Pressupostos. EH Bildu, igual, i després a buscar les lleis de vivenda, de seguretat ciutadana i altres d’índole social. ERC, tres quarts del mateix, tot i que a la seva motxilla porten equipatge sobre la reforma del delicte de sedició. Més País només pensa en mesures que arribin a la ciutadania, a la seva rutina. El PDeCAT, un actor més heterodox en l’equació perquè és conservador, però sobretot pactista, rastreja i explora els Pressupostos a la recerca de contrapartides.
Notícies relacionadesUn diputat aliè al bloc de la investidura relativitza. «En les comissions en què estic, zero problemes entre el PSOE i Unides Podem». Un altre, assistent habitual a les Juntes de Portaveus de la Cambra, remarca a aquest mitjà que prima la cordialitat i que si s’intercanvien retrets, el to és suau.
¿Cansament per la crisi contumaç i inalterable en què viuen els grups socialista i «morat» al Congrés? Sí. ¿Inquietud? Cap. Els aliats ja hi estan acostumats. I fins i tot els no aliats. Impera el pragmatisme. Ara, les lleis, que la legislatura s’està acabant. Després, ja ho veurem.
