Discrepàncies al Suprem sobre l’efecte de la derogació de la sedició a Puigdemont i els condemnats per l’1-O

La discrepància fonamental existent entre els set magistrats que van condemnar els líders independentistes i que hauran de revisar les condemnes imposades, quan la reforma definitiva (la proposició encara pot tenir canvis en la tramitació parlamentària) sigui publicada al Butlletí Oficial de l’Estat, és l’efecte que pot tenir en els condemnats i fugits, com l’expresident Carles Puigdemont.

Els més crítics amb la reforma afirmen que al derogar-se la sedició, al ser la malversació de cabals públics un delicte castigat com a mitjà per aconseguir-la, decau també. De tal manera que caldria declarar complerta també la pena d’inhabilitació per a càrrec públic que els condemnats continuen complint, malgrat l’indult que els va concedir el Govern i els va treure de la presó. En aquest cas, als fugits ja no se’ls podria perseguir, perquè la conducta que se’ls va atribuir ja no es persegueix.

El Codi Penal actual declara, al seu article 544, que «són reus de sedició els que, sense estar compresos en el delicte de rebel·lió, s’alcin públicament i tumultuàriament per impedir, per la força o fora de les vies legals, l’aplicació de les lleis o, a qualsevol autoritat, corporació oficial o funcionari públic, el legítim exercici de les seves funcions o el compliment dels seus acords, o de les resolucions administratives o judicials».

Buit legal

L’article que castiga els delictes de desordres públics agreujats no fa cap referència a les lleis de desconnexió aprovades pel Parlament per preparar la declaració unilateral de la república catalana, ni a l’incompliment de les resolucions administratives i judicials, cosa que deixaria el castigat com un mer delicte de desobediència, que estaria prescrit per als fugits.

Amb la reforma els que es castigarà amb un màxim de cinc anys de presó són «els que, actuant en grup i a fi d’atemptar contra la pau pública, executin actes de violència o intimidació sobre les persones o les coses; o obstaculitzant les vies públiques ocasionant un perill per a la vida o salut de les persones, o envaint instal·lacions o edificis».

En aquest enunciat els magistrats del Suprem veuen un buit legal: no creuen que estigui inclòs el que es va declarar provat en la sentència del procés, ni veuen que hi hagi previsió normativa futura per respondre a les conductes que se situïn entre els desordres públics que els superen al cometre’s amb finalitats independentistes i el que ja seria rebel·lió si s’utilitza violència.

Malversació

No obstant, alguns dels consultats per aquest diari no dubten que la malversació continuaria existint amb independència de la sedició, i això faria que la inhabilitació dels condemnats s’ajustés a la marcada per quan es destinen diners públics a finalitats il·legítimes, en els termes en els quals s’acabi reformant, porta que també ha deixat oberta el Govern espanyol.

Les fonts consultades defensen a aquest diari aquesta línia argumentativa amb un senzill exemple: «Si una partida pressupostària per a fotocòpies es destina a un dinar, que no és delicte, també es penaria com a malversació, perquè la desviació dels diners públics s’hauria produït igual».

A més, en el cas dels fugits, al no haver sigut jutjats encara, el delicte que se’ls atribueix es podria acabar adaptant a la nova tipificació, sempre que tinguin temps per defensar-se adequadament de l’acusació amb què se substitueixi la sedició.

Notícies relacionades

El Suprem tem que la rebaixa de la sedició debiliti la sentència del procés a Estrasburg

El delicte que substituirà la sedició rebaixarà la pena màxima a cinc anys de presó

Expliquen que al redactar una sentència sempre es presenten els fets provats de la manera més pròxima al delicte pel qual es condemnarà, per això la del procés es va ajustar a la sedició tal com estava recollit de moment en el Codi Penal. Això deixaria marge de maniobra per evitar que Puigdemont i els seus companys de fugida quedessin impunes.

Fonts fiscals han apuntat la possibilitat fins i tot d’acusar-los en un futur judici de conspiració per a la rebel·lió, opció que en el seu moment va descartar, malgrat que considerava que el que va passar a Catalunya superava els delictes contra l’ordre públic en els quals hi ha inclosa encara la sedició. Com que ho veia més pròxim a un atac contra l’ordre constitucional, es va decantar per acusar per rebel·lió.