Els altres quatre ‘èxits’ de la taula de diàleg

Diuen els manuals que tota negociació ha de partir d’una anàlisi prèvia per detectar en quins punts es troben més pròximes les dues parts en contesa i començar per allà. Dels dos assumptes que l’independentisme ha circumscrit sempre la taula de diàleg amb el Govern, l’amnistia i l’autodeterminació, és, sens dubte, la primera la que podia permetre acords. Primer perquè per al Govern era clau desinflamar la situació política a Catalunya, enrarida per la permanència dels líders del procés, a excepció de Carles Puigdemont i Marta Rovira, a la presó. I, segon, perquè per a ERC, treure del Centre Penitenciari de Lledoners el seu president Oriol Junqueras es trobava a mig camí de l’obligació moral i la pura necessitat per a l’organització.

Així doncs, Sánchez, el juny de 2021, a mitja legislatura, com manen els cànons d’aplicació de les mesures polítiques, per allò de tenir dos anys perquè baixi la indignació dels sectors contraris, va firmar els indults dels presos de l’1-O.

El balanç final no pot ser més satisfactori per a les parts, especialment per al PSOE, perquè, al final, la pressió en contra no va ser tanta i, sobretot, a hores d’ara ja està amortitzada. Mostra d’això és la mateixa derogació del delicte de sedició i la negociació sobre la reforma del de malversació.

A l’octubre del 2021, el Tribunal de Comptes va decidir no acceptar els avals de l’Institut Català de Finances (ICF) amb què el Govern va mirar de sortir al pas de la reclamació d’una fiança de 5,4 milions d’euros que la instància havia exigit per fer front a la seva responsabilitat comptable pel presumpte ús irregular de fons per a l’acció exterior –les ‘ambaixades catalanes’ i el Diplocat– entre el 2011 i el 2017. La decisió va deixar al descobert els prop de 40 excàrrecs públics de l’administració catalana afectats, entre ells, Carles Puigdemont, Artur Mas i Oriol Junqueras.

El març d’aquest any, una altra resolució del Tribunal de Comptes (amb una composició modificada) va aixecar aquest veto fent servir, fins i tot, termes molt durs cap a la negativa a acceptar-los de la delegada instructora, Esperanza García. Així, la instància va afirmar que la resolució que els va rebutjar com a garantia «no té contingut jurídic a l’expressar un procés deductiu irracional o absurd per estar construït sobre [una] premissa errònia que és l’atribució de funcions judicials».

Unes 2.000 persones es van congregar per tallar el trànsit a l’autopista AP-7, entre la Jonquera i el Pertús, convocats per Tsunami Democràtic, per protestar per la sentència del judici de l’1-O. Això va derivar en una macrocausa contra 200 d’aquests manifestants, entre els quals hi havia la diputada d’ERC al Congrés, Marta Rosique. Abans, ja s’havia sobresegut un expedient similar sobre 48 individus més.

El setembre passat, el jutjat d’instrucció de Figueres que instruïa la causa va decidir arxivar-la. El jutge va considerar que els fets no podien definir-se com a desordres públics. Tanmateix, el que sí que es manté oberta és la causa contra un dels manifestants per atemptat contra l’autoritat.

Precisament la figura penal per la qual s’ha condemnat un altre manifestant, que també va acudir, aquells dies, a la crida de Tsunami Democràtic, tot i que a l’aeroport del Prat.

És potser el tema més delicat dels quatre, que ja és a dir. Cert és que la situació judicial de l’avui Consellera d’Acció Exterior, com la de la també retornada Anna Gabriel, permetia aquest retorn, sempre que hi hagués certes garanties que no trepitjaria la presó. El jutge Pablo Llarena no va emetre euroordre per Serret, al no ser vinculada amb una presumpta malversació, per la qual cosa la seva acusació es limita a la desobediència, que no comporta pena de presó. Però sempre ha existit aquest percentatge de probabilitats que, en funció del que decidís el jutge, el retorn hagués portat un pas per la presó mentre s’aclaria la seva situació judicial. Difícil suposar que s’abordés la qüestió a la taula de negociació, per allò de la divisió de poders, però el que és innegable és que el retorn es va produir mentre la taula de diàleg estava en marxa. I, segurament, molts interpretaran que sense el desglaç ‘ambiental’ que suposa la mateixa existència d’un fòrum entre les dues parts del conflicte hagués sigut prou improbable que un membre del gabinet de Carles Puigdemont que hagués partit a l’estranger pogués tornar sense passar per la presó.