El ‘ressorgiment’ del PSC a Catalunya en cinc anys

El precipitat canvi de candidat del PSC ordit des de la Moncloa a finals del 2020 partia del diagnòstic que, amb Iceta, el partit havia aconseguit estabilitzar-se, però que s’havia quedat estancat. Empetitit però més homogeni i estabilitzat, els socialistes catalans veien com les enquestes frustraven les seves expectatives de creixement. Però Sánchez va saber veure en el seu ministre de Sanitat, catapultat per una inesperada pandèmia, l’oportunitat per sacsejar el tauler català. La lectura era que feia falta algú capaç de trencar els dos grans blocs enquistats a Catalunya. I va forçar el truc: Illa, candidat; Iceta, ministre. La jugada va tenir premi i els socialistes catalans van guanyar les eleccions, però no amb prou avantatge com per curtcircuitar la majoria independentista.

Si el 2017 la polarització va beneficiar a les urnes els partits que més van encapçalar la confrontació –Ciutadans al bloc unionista i Junts en l’independentista–, en les últimes eleccions van ser les dues formacions que defensen la via dialogada, el PSC i ERC, les que van obtenir més suport. La lectura dels socialistes és que, després de la convulsió que va suposar el 155 i les conseqüències judicials per als líders del procés, el retorn a la interlocució entre la Moncloa i la Generalitat, també per necessitat mútua de Sánchez i Aragonès davant els seus rivals, apaivaga el conflicte. De fet, el PSOE treu pit que, amb els indults primer i ara amb la derogació de la sedició, l’independentisme no només ha acabat dividit amb el moment àlgid de la sortida de Junts del Govern, sinó que ha vist minvades les seves expectatives electorals.

Illa ja era un dirigent conegut pels independentistes quan va assumir la cartera ministre. Va ser en el cuinat del pacte amb Junts a la Diputació de Barcelona. També a l’equip negociador que va segellar amb ERC el suport a la investidura de Pedro Sánchez a canvi de la creació de la taula de diàleg. I, de fet, és qui va tancar amb el partit d’Ada Colau l’entesa per governar la capital catalana deixant els republicans fora de l’equació. Això demostra com es tracta d’una figura que genera menys hostilitats en els partits sobiranistes que Iceta, a qui ERC i Junts van frustrar la seva aspiració de presidir el Senat. Valent-se del seu historial d’acords, Illa s’ha envoltat de dirigents amb bona relació amb la resta de grups, com la portaveu al Parlament, Alícia Romero, per consolidar la seva estratègia de mà estesa per trencar els blocs i fer palanca entre les divisions independentistes participant d’alguns consensos clau al Parlament. En aquests moments, el Govern d’Aragonès ha aixecat el veto per negociar els pressupostos amb el PSC.

Quan Iceta va agafar les regnes del PSC, el seu primer objectiu va ser treure el partit «de l’uci». Van ser tres anys de desercions i de tocar fons en cada elecció fins al punt de veure’s obligat econòmicament a canviar la mítica i enorme seu del carrer Nicaragua per la de Pallars. La seva aposta estratègica va ser desterrar del tot la defensa del dret a decidir, no donar peu a cap flirteig en aquest terreny per recuperar la sintonia amb el PSOE i el conjunt de votants moderats que se n’havia anat cap a Ciutadans. És a dir, tancar la porta al referèndum i, després, a l’amnistia i, alhora, aixecar la bandera del «diàleg, la negociació i el pacte» amb els independentistes. Aquest camí li ha permès refer part de la musculatura perduda, un resultat que ha anat de la mà d’una cohesió interna més significativa. Però així com l’àrea metropolitana torna a ser, com tradicionalment, el seu gran viver de vots, té pendent encara el repte d’homogeneïtzar la seva presència més enllà del cinturó roig, on encara té forats negres com l’interior de Girona o les Garrigues.

Que Sánchez s’hagi consolidat a la Moncloa ha sigut també un revulsiu crucial perquè el PSC hagi recuperat posicions al tauler català. Va ser precisament Iceta qui, després de la traumàtica defenestració de Sánchez per part dels partidaris de Susana Díaz l’any 2016, va lligar el futur dels socialistes catalans a la tornada del secretari general. No va ser una decisió que sortís gratis ni que fos indolora, perquè fins que això va passar Iceta va haver de lidiar amb un PSOE que, des de la gestora que va pilotar la transició, va intervenir per erosionar la capacitat de maniobra i d’influència del PSC. Amb la resistència de Sánchez va acabar cristal·litzant una aliança amb Ferraz que no s’ha vist alterada ni tan sols quan el Govern prioritza acords amb ERC per garantir la seva estabilitat i Illa accepta perdre marge de maniobra en la seva estratègia per ser l’alternativa a Catalunya. El principal exemple: que no hagi demanat ni eleccions ni moció de censura quan Junts va trencar amb ERC sabent que el vot dels republicans és clau per als pressupostos generals i perquè Sánchez continuï sent president.