Els comuns prenen partit per Yolanda Díaz en el seu pols amb Pablo Iglesias

«La nostra aposta és clara, tenim una sinergia personal i política amb Díaz, el seu lideratge és una oportunitat a escala estatal», afirmen fonts de la direcció dels comuns, que recorden com va ser precisament Iglesias qui va beneir l’aposta per ella i com la demoscòpia li atorga unes bones perspectives. O, almenys, segons els fatos interns que manegen, millors que les que ha gaudit el partit morat fins que Díaz en va agafar les regnes després de la sortida d’Iglesias de la Moncloa. I és que el seu lideratge com a ministra de Treball i el seu tarannà, remarquen, «encaixa amb el que requereix» el difícil context polític i social.

Amb els socis catalans, la sintonia de la vicepresidenta del Govern és total, una relació més fluida que la que van tenir al seu dia els comuns amb el fundador de Podem, amb qui –a excepció de dirigents com Xavier Domènech o Jaume Asens– els vincles es van circumscriure més en la convivència política –no exempta d’episodis de picabaralles– que no en els llaços personals. El clar exemple és Ada Colau, que des del principi va marcar el seu propi territori i el projecte de la qual ha aconseguit eclipsar la marca Podem Catalunya, més simbòlica que amb pes real dins de l’espai. Ara, en canvi, l’alcaldessa de Barcelona és un pilar per a Díaz. «Ara que Iglesias no té responsabilitat de Govern, la relació és diferent. Colau té una relació fluida amb Díaz i amb Ione Belarra», expliquen.

Jéssica Albiach, la líder dels comuns al Parlament, es va alinear al seu dia amb Íñigo Errejón en la pugna amb Iglesias, tot i que després de Vistalegre 2 i l’escissió que va patir Podem, va refer ponts polítics amb Iglesias. Però això no treu que, en aquests moments, l’aposta estratègica per a ella sigui Díaz, l’equip de la qual té una estreta relació amb el seu. De fet, dos dels principals assessors de la vicepresidenta ho van ser abans d’Albiach. Però el més significatiu és que el mateix full de ruta vigent dels comuns explicita que el creixement de l’esquerra alternativa catalana passa per «fer presidenta» Díaz.

Els comuns empatitzen amb l’objectiu de superar la lògica de quotes de partits per impulsar Sumar perquè entenen que és el mateix procés que van fer ells a Catalunya, camí que tampoc va estar exempt de dificultats i que va culminar amb un acord per presentar-se sempre junts a les eleccions i una relació amb poques discrepàncies públiques en les quals és Catalunya en Comú qui porta clarament la batuta. Prova que la situació està apaivagada és que a l’acte de presentació de Sumar a Sabadell hi va acudir també la cúpula catalana dels morats. Això no vol dir que Podem Catalunya llegeixi la situació estatal amb diferents matisos.

«Aquí les dues parts hem sigut generoses i hi ha hagut un reconeixements dels espais preexistents», afirmen fonts de la direcció catalana dels morats. Apunten que, en el cas de Sumar, que és un projecte que encara «no s’ha enlairat» des del punt de vista ideològic i organitzatiu, «ha faltat empatia» amb Podem i s’han produït «gestos que no han caigut bé». L’últim exemple: la falta de suport a la ministra Irene Montero davant l’allau de crítiques per la llei del ‘només sí és sí’. «El treball fet a Catalunya pot ser referent», deixen caure.

El risc de la ruptura

Notícies relacionades

Pablo Iglesias i Yolanda Díaz: de l’idil·li a la ruptura en 7 actes

Yolanda Díaz fa un pas endavant després de l’atac d’Iglesias: «Sumar és imparable, no hi ha marxa enrere»

És per això que reclamen que li concedeixi a Díaz «el temps i l’espai» per aconseguir l’objectiu d’incorporar els actors polítics preexistents en l’espai, però també d’altres nous. «Se l’ha de deixar treballar i deixar que ho faci amb discreció», demanen fonts dels comuns en al·lusió als exabruptes d’Iglesias exigint a Díaz «respecte» per a Podemi titllant de «reaccionaris» els discursos que defensen prescindir dels partits. «La política no va de fer soroll, ni d’insultar», va replicar la vicepresidenta. I és sota aquest paraigua que els comuns reclamen que el debat públic se centri en els reptes econòmics i socials i no en la batalla interna. «Els debats partidistes acostumen a penalitzar», adverteixen.

Però si hi ha una cosa que aterreix el partit de Colau és la mínima possibilitat que es produeixi una ruptura irreversible que desemboqui en candidatures separades en les eleccions. Davant les pulsions que hi puguin haver tant en l’òrbita de Díaz com d’Iglesias, els comuns encenen totes les alarmes i avisen que el seu afany serà impedir-ho. «Això seria un desastre per a l’esquerra transformadora, així que farem tot el possible perquè no passi».