‘La sagrada familia’, el retrat (gairebé) definitiu dels Pujol

De vegades un gest, un simple gest, justifica tota una història. El documental repassa totes les etapes vitals clau de Pujol. Entre les quals l’escàndol per la pèssima gestió de Banca Catalana, que finalment una junta de jutges va arxivar malgrat els informes de la fiscalia. Felipe González, president del Govern espanyol en aquella etapa, dona el seu testimoni sobre aquest episodi i afirma que la gestió del banc (que Pujol va fer seu gràcies als diners del seu pare), va ser «espantosament dolenta» i revela que va demanar als fiscals que tornessin a repassar durant 15 dies els seus escrits d’acusació.

En aquest punt inclou una frase misteriosa: «Quant de temps et deixa acostar-te a la seva mà el Papa». I, malgrat l’arxivament judicial del cas, afegeix: «Pujol sabia i sap que no tenia raó» en la defensa de la seva innocència, que va convertir en una arma política. Així, esbossa un somriure més que eloqüent. Uns minuts abans traça una frase enigmàtica, parlant de Banca Catalana i del paper de la política.

Un dels testimonis clau del documental és el de Lluís Prenafeta, mà dreta de Pujol des del seu accés al Govern de la Generalitat. Sobre Prenafeta s’afirma que era l’autèntic responsable d’una xarxa clientelar de favors i influències en institucions com TV-3, entre d’altres. En les seves declaracions ho nega tot. Preguntat sobre la corrupció, diu: «Si hi ha alguna cosa de corrupció, que no dic que no, és consubstancial» i es remunta a l’antiga Grècia.

L’últim capítol de la sèrie fa una autòpsia a fons de la confessió de Pujol sobre la fortuna oculta a l’estranger per part de tota la família. I els testimonis d’experts i analistes són de gran relleu. Amb tot, sobresurt la versió de Josep, fill de l’expresident, amb una actitud que retrata el desvergonyiment de tota una etapa. Es limita a parlar d’un «possible delicte fiscal», hi resta tota importància i considera un «error» la confessió del seu pare. Afirma encara avui que l’estafa no mereix escarni. Ho defineix com una «taca» i parla obertament que en els seus negocis sobre transaccions immobiliàries es gestionen una part dels diners «en b», així doncs «aquesta part en negre, ¿on la fiques»?. Una manera clara de justificar l’ocultació de la fortuna a la hisenda pública.

La sèrie documental és extraordinària, perquè narra l’inici de la vocació política de Pujol encara de petit, el perfil dels seus pares, el seu activisme durant la dictadura, que el va portar a la presó, l’etapa a Banca Catalana, la victòria contra pronòstic en les primeres eleccions catalanes el 1980, la construcció de la Generalitat contemporània, els pactes amb el PSOE i el PP, el seu paper com a «home d’Estat» durant el 23-F, la corrupció a Convergència, el paper de la família, el final del seu mandat, la successió, la confessió, la guerra bruta contra l’independentisme i els Pujol... Tot això amb desenes de col·laboradors de Pujol, periodistes, expresidents com Felipe González i José María Aznar... La dissecció és detallada i coral. 

El documental és un retrat exhaustiu, però una figura que ha sigut clau en la societat catalana durant més de mig segle i amb tantes arestes i contrallums, permet bussejar en altres facetes del personatge. Per exemple, en la sòlida formació intel·lectual germanòfila, que malgrat això va fer de Pujol un nacionalista mai etnicista ni classista, una cosa que no es podria dir de la seva dona, Marta Ferrusola, ni de part del sobiranisme català. Sí que va escriure un text insultant amb el caràcter andalús en una època jove de la seva vida, però ha reiterat les seves disculpes i sempre ha traçat un discurs catalanista que parteix del respecte i admiració per Espanya. Aquesta faceta intel·lectual de Pujol és clau per entendre el tipus de nacionalisme gradualista, pactista i no rupturista que sempre va practicar.

Un altre element clau de Pujol i del seu pensament polític va ser la preservació de la cohesió social. El documental descriu la sorpresa de la seva victòria el 1980. Ho va fer gràcies a una àrdua tasca de visites a pobles de tot Catalunya per donar-se a conèixer. I ho va fer amb el lema «Sant Pancràs, salut i feina», molt terrenal i allunyat de discursos elaborats o ideologitzats. Pujol va mostrar sempre la seva admiració pels lluitadors sindicals i portaveus de la classe treballadora catalana i la immigració procedent de la resta d’Espanya, com Paco Candel i, més recentment, Arcadi Oliveres al terreny dels valors cristians de base.

Pujol no era un home d’esquerres, però sempre –per interès o per respecte– va traçar un discurs respectuós amb aquests valors. La seva gestió en política social –poc abordada en el documental– també donaria per a més d’un capítol, perquè va oscil·lar entre l’interès dels valors socials cristians i el clientelisme i la compra de voluntats pura i dura. La seva confessió malmetria bona part de l’edifici ètic que va construir durant anys amb conferències, llibres i fins i tot un club de pensament que es va dir IVA (Idees, Valors, Actituds).

Finalment, el documental no aborda una cosa que mereixeria també hores de debat i anàlisi: ¿Què queda avui del pujolisme a Catalunya? És una doctrina superada pel canvi de segle i les transformacions sociològiques i productives o, en canvi, continua tenint un cert arrelament, malgrat que no existeix cap partit que s’acosti ni per indici al poder absolut de la Convergència dels anys 80 i 90. Aquesta és una qüestió clau per al mateix Pujol, que es confessa orfe de partit polític i que sent que en part la seva feina de construcció de CDC i de tot un entramat polític, social i de favors pot haver quedat en no res.