¡Nomeni ja els dos magistrats del TC! Carta oberta al president del Govern, per Ernesto Ekaizer

El 4 de desembre farà nou anys des que l’actual òrgan de govern dels jutges, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), va ser constituït per un període de cinc anys, segons estableix l’article 568.1 de la Constitució, i ja pràcticament, a falta d’un any, duplica aquest mandat constitucional. I el 12 de desembre farà sis mesos des que quatre magistrats del Tribunal Constitucional –dos pel Govern de Mariano Rajoy i dos per l’anterior CGPJ– van complir el seu període de nou anys des del seu nomenament el 2013. 

El Govern i el Partit Popular de Pablo Casado van acordar el febrer del 2021 renovar el consell de RTVE i l’octubre del mateix any fer el mateix amb el Tribunal de Comptes, el Defensor del Poble i les quatre places del TC. Casado es va reservar el veto a la renovació del CGPJ, que ja feia tres anys que estava caducat. 

En efecte, Casado va donar el seu últim suport a la renovació del CGPJ el novembre del 2018, a punt de vèncer el mandat de cinc anys, a l’obtenir del PSOE l’acord de nomenar president del Tribunal Suprem i CGPJ –les dues institucions són dirigides per la mateixa persona– el llavors president de la Sala Segona del Tribunal Suprem, Manuel Marchena. Llavors no hi havia cap objecció del PP al sistema d’elecció.  

El nom es va filtrar, el grup del PP, reticent a pactar amb Sánchez, va ser informat que aquest pacte era altament rendible ja que permetria a través de Marchena «controlar la Sala Segona des de darrere» via la presidència de l’esmentat magistrat en el Suprem i el CGPJ. A més del control de la Sala Penal, competent per jutjar diputats, senadors i membres del Govern, «ha sigut una jugada formidable perquè ens jugàvem les renovacions futures de 2/3 del Tribunal Suprem i centenars de nomenaments en el poder judicial, vitals per al PP i per al futur d’Espanya», va escriure Ignacio Cosidó, el llavors portaveu del PP al Senat, als seus companys d’armes. Aquest ‘striptease’ va suposar el suïcidi del pacte. 

El que per tant importava no era el sistema d’elecció dels vocals del CGPJ sinó els nomenaments de magistrats «vitals per al PP». 

A partir d’aquest fiasco, Casado es va reservar el CGPJ amb el suport dels vocals conservadors per a les seves maniobres, amb el pretext de modificar el sistema d’elecció. 

L’arribada de Feijóo

El 12 d’abril del 2022, senyor president, vaig parlar per telèfon amb Esteban González Pons, el flamant responsable de les negociacions que havia rellevat Enrique López. Era a Brussel·les. Em va assegurar que el nou president del PP, Alberto Nuñez Feijóo, no dilataria la renovació del CGPJ i que les eleccions autonòmiques andaluses, a punt de ser convocades, no serien un obstacle per això. 

Però els contactes entre González Pons i el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, aviat posarien en evidència que la renovació es dilataria, aquest cop en nom de les autonòmiques andaluses, que el 25 d’abril es va anunciar que se celebrarien. 

S’acostava, senyor president, el 12 de juny de 2022. ¿Quina rellevància tenia aquesta data? Doncs la següent: quatre places vencien en el Tribunal Constitucional. Rajoy havia nomenat el 12 de juny del 2013 per nou anys els magistrats Enrique López i Pedro Gonzalez-Trevijano. López va haver de dimitir un any després, quan la policia el van enxampar amb moto sense casc i saltant-se un semàfor vermell quadruplicant la taxa d’alcoholèmia al madrileny passeig de la Castellana, i Rajoy va nomenar el tinent fiscal del Suprem Antonio Narváez. 

Però amb aquests dos magistrats per substituir, dos mandats més vencien la mateixa data que corresponia designar el caducat CGPJ. 

El Govern havia prohibit, recordarà vostè, en la llei orgànica del 2021, nomenar el CGPJ en funcions. I tot i que podia nomenar els dos magistrats que li tocava en el TC, va preferir, ja que el CGPJ tenia prohibit fer-ho, modificar la norma legal i autoritzar a fer-los, tenint en compte que el nomenament dels magistrats del TC és un mandat de la Constitució que està per sobre de la llei orgànica que el 2021 havia prohibit tota mena de nomenaments al TC. 

Per tant, segons la nova norma del 27 de juliol del 2022 els quatre nomenaments havien d’estar a punt el 13 de setembre. 

Missatges a la Moncloa

Ja abans de l’estiu i el setembre, vostè ho hauria de recordar, el president sortint del TC, González-Trevijano, i també el president del Suprem i el CGPJ, Carlos Lesmes, van fer arribar missatges a la Moncloa. No s’acceptarà el nomenament dels dos magistrats per part del Govern si alhora no van acompanyats dels dos que ha de designar el CGPJ. No se’ls donarà possessió. La ministra de Justícia, Pilar Llop, va rebre el mateix missatge de tots dos. 

Aquesta barricada, que repetia com un lloro la dreta mediàtica i judicial, ¿potser tenia alguna base? Zero. El mateix González-Trevijano va firmar juntament amb tots els altres una sentència per unanimitat (2016) que va tenir com a ponent el magistrat progressista Fernando Valdés Dal Ré en què s’establia, precisament contra un recurs del PSOE, que hi podia haver una renovació parcial, en aquest cas del CGPJ, si una de cambres ho feia i l’altra no estava en condicions de fer la seva elecció.  

I tot i que la renovació en integritat del CGPJ era una opció legítima del legislador orgànic, assenyalava, era necessari preveure un altre escenari. «Però les previsions normatives no garanteixen, només amb el seu enunciat vinculant, l’efectivitat plena del que s’hi ha disposat, de manera que no es pot oposar cap objecció constitucional perquè el legislador disposi prevencions subsidiàries per a la hipòtesi que, havent de presentar-se les dues cambres, per separat, a la designació dels vocals amb la proposta que els correspon, només una, pels motius que siguin, estigui en condicions de complir el seu objectiu».  

I vet aquí el paràgraf que vostè ha de tenir present. «La proposta o designació que tractem és, per a cada una de les cambres, un genuí poder-deure. Una potestat, sens dubte, però també, alhora, un deure ex Constitutione, [des de la Constitució] amb termes traslladables aquí respecte de previsions legals relatives a la renovació d’aquest mateix Tribunal Constitucional».  

És a dir, que val també per al cas que es produeixi una situació anàloga en el TC. 

Que la renovació dels quatre magistrats amb el mandat caducat el 12 de juny és, en termes de la sentència, un «poder-deure» segons marca la Constitució.  

I no el que li vingui de gust als vocals del CGPJ o el PP. 

I a l’escriure això no puc deixar de transcriure-li, senyor president, el que m’ha escrit una vocal del CGPJ el nom de la qual per prudència em reservo. 

«Els temps els marquen els vocals conservadors. La majoria continua sent seva. Des de dins ningú està disposat a alguna cosa més per continuar «negociant» (o com jo ho veig, proporcionant coartades i temps a la dreta). L’impuls ha de venir de fora». 

Les maniobres dels conservadors

Primer, segons la dreta, cap magistrat del Suprem manifestava interès per anar al TC. 

El 7 de setembre, es va elaborar un «reglament» per fer aquests dos nomenaments. La dimissió de Carlos Lesmes va eliminar una pressió sobre el sector conservador per fer-los. I ja sota el comandament d’un ideòleg, José María Macías, van continuar les excuses. El sector progressista va proposar cinc noms del seu sector i fins i tot algun de conservador.  

Però el sector conservador, que no proposava ningú, va exigir que només es proposés un nom. El sector progressista va escollir el magistrat José Manuel Bandrés. I els conservadors i les seves bústies mediàtiques van començar a atacar l’elegit, i «suggerint» un «progressista» en la persona del magistrat Pablo Lucas. És a dir: la tècnica de Lesmes. Jo trio un conservador i el progressista... també. 

Però a l’impugnar el vocal conservador i magistrat de la Sala Tercera del Suprem, Wenceslao Olea, mà dreta de Lesmes, el nomenament de Rafael Mozo president en funcions i demanar una mesura cautelaríssima superurgent i una altra de cautelar urgent per anul·lar aquesta designació, el grup conservador va trobar una altra enganyifa.  

A saber: fins que no es resolgui la mesura cautelar no es pot nomenar perquè podria quedar invalidat el nomenament. La cautelaríssima va ser rebutjada el 18 d’octubre per la secció sisena (Sala Tercera) i la cautelar també aquest dimecres 23 de novembre. ¿Potser l’associació Francisco de Vitoria no va impugnar el nomenament de Lesmes el 2013? I no per això es van suspendre els nomenaments. Va ser desestimada el 2014 pel Suprem. 

El problema de fons: el PP i el sector conservador no volen fer els nomenaments perquè perdran la majoria del TC a favor del sector progressista i resisteix des de la seva trinxera de Génova i del CGPJ la pròxima i inevitable presidència progressista del tribunal de garanties. 

Aquest dimecres 23, l’ordre del dia del ple ordinari del CGPJ del dijous 24 ha sigut modificat per introduir un punt en què es donarà compte de les «negociacions» per als feliços nomenaments. O sigui: malament. 

Complir la Constitució

Senyor president, ha de complir fil per randa la Constitució. Ja no pot seguir vostè també incomplint almenys des del 13 de setembre del 2022, deixant-se arrossegar per Génova. Obri el camí enmig de la «boira de guerra» de la reforma de la sedició i de la nota a peu de pàgina de la tempesta fabricada al voltant del començament de l’aplicació inicial de la llei del «només sí és sí», i nomeni ja els dos candidats. Com Rajoy el 2013 i 2014. 

Fa mesos que vostè sembla «disposat» a fer els nomenaments. Ja no estigui més disposat. Faci-ho. 

Notícies relacionades

«El PP no dilatarà la renovació del CGPJ i el Tribunal Constitucional»

Un xoc i moltes espines

Amb cinc anys celebrant el 6 de desembre el dia de la Constitució violant-la per part del PP ja n’hi ha prou. I ja és l’hora, en tot cas, que això d’incomplir perversament i a posta la Constitució i la Llei Orgànica del Poder Judicial almenys sigui un delicte. 

Atentament.