La desjudicialització i les esquerdes del monolitisme en el Tribunal Suprem, per Ernesto Ekaizer

Tanmateix, segons va remarcar el vocal, la dreta va fracassar al seu torn a l’hora de «plasmar un pretès control de qualitat de l’activitat del poder legislatiu sobre la proposició de llei de reforma del delicte de sedició». 

En efecte: el sector conservador va perdre aquest dijous la votació per aconseguir un comunicat públic de rebuig de la reforma projectada i l’anunci d’un pròxim informe sobre la matèria.  

Vocals com José María Macías, soci del bufet Cuatrecasas, aspiraven, segons fonts consultades, a donar aquest senyal als magistrats del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE), que aquest dijous 24 i divendres 25 examinen a Luxemburg els recursos dels diputats europeus Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí contra el Parlament Europeu sobre la seva immunitat i el suplicatori cursat per Espanya per reactivar l’ordre europea de detenció i poder-los jutjar. 

Però el vot en blanc d’un dels vocals conservadors i magistrat de la Sala Tercera, Wenceslao Olea, i el canvi de grup del vocal Vicente Guilarte, van provocar la derrota, amb el consegüent vot particular que presentarà la vocal Nuria Abad i set adhesions. Olea va explicar que no tenia sentit emetre un informe que ni el Govern ni el Parlament han sol·licitat i que segurament seria retornat. Macías va intentar persuadir-lo. Sense èxit.  

Aquest fracàs polític s’ha afegit a altres fets que ‘prima facie’ perfilen una flexibilitat inèdita fins ara. La secció sisena de la Sala Tercera (del Contenciós Administratiu) va rebutjar la petició d’una mesura cautelaríssima del vocal-magistrat Olea el 19 d’octubre passat per anul·lar el nomenament de Rafael Mozo, del sector progressista, com a president en funcions del CGPJ, després de la dimissió de Carlos Lesmes; aquest dimecres 23 va denegar la mesura cautelar que tenia la mateixa pretensió. Olea i José Luis de Bento, secretari general del CGPJ, van retirar, a continuació, els seus recursos. 

Aquestes fites han seguit la derrota de Lesmes que va pretendre donar com un fet consumat la presidència del Suprem i el CGPJ per al president de la Sala Primera (Civil), Francisco Marín Castán. 

El judici a la Mesa del Parlament

El 10 de novembre, la Sala Segona del Tribunal Suprem va anul·lar la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que va condemnar els membres de la Mesa del Parlament (Anna Simó, Lluis María Corominas, Ramona Barrufet i Lluis Guinó) per delicte de desobediència en la tramitació d’iniciatives parlamentàries relacionades amb el procés independentista que va desembocar en el referèndum de l’1-O del 2017.  

El magistrat ponent, Leopoldo Puente Segura (Madrid, 1964), és una de les últimes incorporacions a la Sala Segona o Sala Penal. La sentència va considerar vulnerat el dret a un tribunal imparcial dels acusats a causa que dos dels magistrats del TSJ català [el president Jesús María Barrientos i el magistrat de la Sala Civil i Penal, Carlos Ramos] que van integrar el tribunal de processament havien exterioritzat ja en interlocutòries prèvies una presa de postura explícita sobre qüestions que van constituir després l’objecte essencial del judici. 

Ves per on, els dos magistrats havien sigut apartats del tribunal del TSJC que el 5, 6 i 7 d’octubre passat va processar l’expresident del Parlament Roger Torrent i els membres independentistes de la Mesa per la tramitació de resolucions i la reprovació de la Monarquia en la legislatura passada. 

I, precisament, l’esmentat tribunal va dictar aquest dimecres una sentència absolutòria dels membres de la Mesa jutjats pel delicte de desobediència (article 410 del Codi Penal de desobediència funcionarial) en les tramitacions fetes el 16 i 19 d’octubre del 2019 amb l’argument que no es reunien els elements del tipus del delicte ja que les providències dictades pel Tribunal Constitucional donaven peu a diverses interpretacions, segons va exposar el secretari general del Parlament. La sentència conclou que no hi va haver dol (cometre un delicte de manera deliberada). Vaja, una desjudicialització que sembla anar consolidant-se. 

El cas de Tamara Carrasco

També en relació amb un cas de Catalunya es pot afegir la sentència en el cas de l’activista independentista Tamara Carrasco a finals del maig passat. 

El novembre del 2018, l’Audiència Nacional va descartar definitivament l’acusació per terrorisme contra ella i va enviar la causa a Catalunya, mentre Carrasco seguia confinada, tenint en compte que per ordre judicial no va poder abandonar la localitat barcelonina de Viladecans fins al maig del 2019. Aquesta causa, que va arribar a limitar al màxim la mobilitat de Tamara Carrasco durant més d’un any va acabar en absolució. L’octubre del 2020 va ser absolta per un jutjat penal de Barcelona i el gener del 2021 la decisió va ser confirmada per l’Audiència Provincial de Barcelona.  

Però la fiscalia va recórrer la sentència en cassació. A finals del maig passat, el ponent, Ángel Hurtado, del sector conservador, va proposar condemnar-la, però una majoria es va pronunciar en contra. El nou ponent, Javier Hernández, nomenat en el Suprem el 30 de setembre del 2020, va redactar la sentència absolutòria.  

Onze magistrats van votar a favor. Hurtado i els magistrats Manuel Marchena, president de la Sala Penal, Antonio del Moral, Julián Sánchez Melgar, Pablo Llarena i Vicente Magro. 

Notícies relacionades

El doble joc del sector conservador del CGPJ davant el Tribunal Constitucional, per Ernesto Ekaizer

Com més població, més recursos

I si surt de Catalunya es podria apuntar com un símptoma també de la flexibilitat apuntada per la Sala Segona el vot particular de les magistrades Ana Ferrer i Susana Polo en la sentència dels eros, per qui la sentència pel delicte de malversació contra cinc acusats aliens a la Conselleria d’Ocupació (entre els quals, José Antonio Griñán) no s’ajusta a dret». 

Alguna cosa es mou.