El president del TC menysté el Govern i rebutja convocar el ple que ha de verificar els dos nous candidats, per Ernesto Ekaizer

«El president convocarà el ple per pròpia iniciativa i quan ho demanin, almenys, tres magistrats». És exactament el que va passar aquest dimecres en un ple ordinari del TC convocat anteriorment. Davant la comunicació enviada pel Govern en què sol·licitava la posada en marxa de la verificació dels dos candidats que ha nomenat –Juan Carlos Campo i Laura Díez– al president del TC, Pedro González-Trevijano, que és un dels magistrats amb mandat vençut el 12 de juny, tres magistrats van demanar al president que en aplicació del reglament procedís a convocar el ple de verificació.

González-Trevijano va interrompre el ple dues vegades. En un dels intervals, el president es va reunir amb els seus partidaris –Concepción Espejel, Santiago Martínez-Vares, Antonio Narváez, Enrique Arnaldo, i Ricardo Enríquez– i va acordar que no convocaria el ple demanat.

I, ja davant el ple, després d’un examen bastant ampli, havent conegut les diverses opinions i la petició de ple de verificació de Ramón Sáez, Inmaculada Montalbán i Cándido Cónde-Pumpido, el president va dir que no ho faria. Que ja el dia abans, dimarts, s’havia acordat que transmetria al president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Rafael Mozo, la designació dels dos nous magistrats perquè al seu torn procedís a escollir els dos que li correspon a aquest òrgan.

Però es va suscitar un intercanvi de punts de vista per la publicació dels nomenaments al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE). Perquè el Govern demanava expressament el ple de verificació. Segons l’acord segon adoptat pel Consell de Ministres es decidia «comunicar al Tribunal Constitucional, per conducte del Ministre de la Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica, l’esmentada proposta de nomenament als efectes previstos en els articles segon, apartat 1, lletra g), i desè, apartat 1, lletra i) de l’esmentada Llei Orgànica». 

Clar i català: convoquin vostès el ple de verificació.

¿No s’havia de contestar al Govern que havia enviat la comunicació apuntada? Per a González-Trevijano la situació no havia canviat. Era més apropiat transmetre la informació al CGPJ perquè aquest decidís en el ple del 22 de desembre, un ple ordinari que ni tan sols està convocat ni té ordre del dia, tenint en compte que es confecciona el divendres anterior al ple.

Pedro González-Trevijano, amb el suport dels conservadors i la indiferència d’alguns anomenats progressistes com Juan Antonio Xiol i María Luisa Balaguer, no va tenir difícil menystenir/ignorar el Govern –ni tan sols contestar per cortesia– i tots van fer vots perquè el 22 de desembre la qüestió es resolgui.

Un altre ‘trompe-l’oeil’

No hi va haver votació, però les fàbriques del sindicat mediaticojudicial van començar a treure fum tot just acabar-se el ple. Era fàcil: es va fer una votació i ves per on els tres progressistes van acabar aixafats. Un nou ‘trompe-l’oeil’. Una sol·licitud reglamentària va ser convertida en una batalla en què tres magistrats havien sigut derrotats. La intoxicació es va moure ahir lliurement per crear una realitat virtual.

Per il·lustrar tota la fal·làcia de la construcció, cap a migdia es reunien els negociadors Álvaro Cuesta pel sector progressista i José Antonio Ballestero, pel conservador, per acordar una sortida als nomenaments del CGPJ. Ballestero li va demanar a Cuesta que deixés de banda el candidat que havien presentat –José Manuel Bandrés, magistrat de la Sala Tercera del Tribunal Suprem– i tornessin a dialogar. Cuesta li va aclarir que Bandrés era el seu únic candidat. Ballestero, quan la reunió no passava dels cinc minuts, li va dir que així no, que el seu grup es reuniria per la nit i veurien què feien. A tot això, Ballestero tampoc va presentar cap nom.

¿On va González-Trevijano i el «sindicat mediaticojudicial» recolzat pel Partit Popular?

¿Quina és la tècnica, per utilitzar l’expressió de Malaparte, d’aquest cop d’Estat?

Es tracta d’obstaculitzar sine die la renovació de l’únic òrgan que no depèn del que pugui fer directament el PP. 

És a dir: mentre en el CGPJ el PP és un dels partits que a través del Congrés i el Senat talla el bacallà, en el TC només pot influir, pressionar i conspirar. És el que està fent. I la seva tasca es desenvolupa sobre el sector conservador del TC i el CGPJ.

Pel camí compten desgastar els principals magistrats de la pròxima majoria progressista a través de dues receptes. Atacar els que consideren més emblemàtics per la seva trajectòria en la judicatura i la magistratura. I, també, dividir. González-Trevijano ha insinuat a María Luisa Balaguer que seria una bona presidenta del TC i que, arribat el cas, podria obtenir el suport conservador.

‘Wait and see’

¿Ha sigut precipitada la sol·licitud dels tres magistrats a favor del ple de verificació? ¿Era millor una estratègia de ‘wait and see’, esperar al 22 de desembre i després arraconar González-Trevijano amb l’exigència? ¿Potser convingués aquesta ‘finezza’ per deixar que s’assentés la pols dels nomenaments de Juan Carlos Campo i Laura Díez –una decisió adoptada des del cabreig per part de Pedro Sánchez, a tall de cop sobre la taula després d’avortar el pacte de renovació amb el PP– i després, al gener, obtenir aquest ple?

És possible. Però com negar-se a convocar el ple de verificació en què d’altra banda es podien debatre tots els temes –si és lícit renovar per sisens o terços el TC, per exemple– en què tothom podria donar la seva opinió. ¿Per què tanta por?

Notícies relacionades

Sánchez es carrega de raó al nomenar els dos magistrats al TC i se li escapa amb la seva elecció, per Ernesto Ekaizer

El doble joc del sector conservador del CGPJ davant el Tribunal Constitucional, per Ernesto Ekaizer

La pèrdua de la majoria conservadora en les maniobres d’un TC de combat fa suposar al PP i el «sindicat mediaticojudicial» que tots els altres partits són de la seva condició. Sembla «descomptar» que el nou TC serà un instrument del Govern social-comunista-filoterrorista emulant el que abans va fer la dreta amb ell. 

Però no només això: s’aferren al TC com a taula de salvació i palanca per a l’any del que somien que serà el seu assalt al poder.