Acostar-se a una fossa comuna després de 85 anys de recerca: ¿on són?

L’eco d’aquest interrogant introdueix el visitant en un recorregut pel desassossec de milers de famílies que tenen familiarsdesapareguts entre 1936 i 1939 que encara ara continuen buscant. Van morir al front, en un hospital de campanya, assassinats a la rereguarda o afusellats per la dictadura franquista, però no saben on van ser sepultats. L’exposició serveix també per divulgar què s’està fent per trobar-los. La Generalitat treballa en tres línies d’actuació: l’exhumació de fosses (hi ha 887 de localitzades i 12.902 difunts referenciats), el cens de persones desaparegudes (n’hi ha 6.555 inscrites) i la recollida de proves d’ADN de familiars vius per comparar-lo amb el de les restes òssies trobades.

Així va ser localitzat Josep Aubeso. La seva família no sabia res d’ell des que l’agost de 1938 va enviar una carta en la qual els informava que estava malferit després de la batalla de l’Ebre. El 2015 la seva filla el va inscriure en el cens de desapareguts i va facilitar una mostra de l’ADN que s’obté amb un frotis bucal innocu. Sis anys després, amb l’exhumació de fosses als voltants del Mas de Santa Magdalena, a la Móra d’Ebre, el va trobar. És un dels 30 casos de persones que han pogut ser localitzades i identificades des de 1999.

A l’espera de seguir aquesta estela, en el 48% dels casos, recull l’exposició, la família aconsegueix almenys tenir una mica d’informació més sobre el seu parent. És el cas de Marcos Andrés, desaparegut al front de l’Ebre. Va morir a Bot, a Terra Alta, i el 1959 les seves restes van ser traslladades al Valle de los Caídos. I els familiars de Ferran Cabeceran, inscrit l’any passat en el cens de desapareguts, encara esperen més detalls per aconseguir trobar-lo. Quan va desaparèixer, el 1938, van pagar fins i tot anuncis a la premsa per trobar el seu parador.

La història dels tres forma part del fil conductor de l’exposició, que posa èmfasi que la Generalitat de la República va començar les exhumacions de les víctimes de la rereguarda en plena guerra, tot i que va ser a partir del 2017, amb el pla de fosses i d’identificació genètica, quan el Govern va accelerar una assignatura pendent que es va començar a reprendre l’any 2003 amb la creació del cens i les primeres obertures de fosses en democràcia. «Va patir tothom, però s’ha d’explicar que, quan es va imposar la realitat de vencedors i vençuts, uns van poder buscar els seus morts i els altres, no», relata la comissariada Queralt Solé, historiadora i professora de la UB, que afegeix que el règim franquista «va manipular políticament» les víctimes.

L’exposició inclou un mapa interactiu sobre la localització de les fosses i l’estat de cada una d’elles. Justament dimarts, el Govern va acordar doblar el pressupost i destinar fins a cinc milions d’euros a les intervencions en fosses per accelerar anàlisis antropològiques i genètiques de les restes recuperades, una tasca que tutela la Conselleria de Justícia. Aquest propòsit transita en paral·lel a una realitat: queden pocs parents vius de primera generació i la majoria ho són de segon i de tercer grau, una situació que complica la comparativa genètica i les identificacions.

Més identificacions en els pròxims anys

Notícies relacionades

Espanya fa un salt en memòria històrica: les claus de la nova llei

Catalunya ha exhumat en 22 anys menys del 10% de les seves fosses de la Guerra Civil

Solé explica que en els pròxims anys s’incrementarà les xifra de víctimes localitzades en fosses amb la intensificació de les exhumacions, tombes que cada vegada surten més a la llum no només per les investigacions, sinó també per les restes que emergeixen a la superfície per l’erosió de la pluja o a causa d’incendis.

L’exhumació recreada amb una fotografia arran de terra aglutina en un diminut espai tanta història com dolor. «Era un veritable infern. I més quan, pel foc d’artilleria, els camps daurats de blat van començar a cremar-se. Recordo els crits dels ferits demanant ajuda i d’altres cridant a la seva mare [...]. Horrorós, monstruós. En cinc hores, de 700 homes –més o menys grans– en quedaven 120. No ho enteníem». Són les paraules impreses de Sebastià Portella, un dels membres de la ‘quinta del biberó’, en aquesta fossa en la qual les famílies continuen buscant veritat, justícia i reparació.