Buscant el cos de Cipriano Martos, l’antifranquista que va morir per beure àcid sulfúric

Cipriano Martos, nascut a Huétor Tájar (Granada) el 1942, va formar part de l’onada migratòria cap a Catalunya i va recalar primer al Vallès, on va treballar en fàbriques de Sabadell i Terrassa, i després a Reus. Fugia de la misèria de la seva terra natal, on va treballar com a jornaler. També, com molts d’altres, es va polititzar en l’ambient efervescent dels últims anys del franquisme i, en la sopa de sigles dels grupuscles revolucionaris de l’època, va triar el PCE (ml), una escissió radical del Partit Comunista. La militància en aquest grup marxista-leninista, que va ser germen del FRAP, el va portar a familiaritzar-se amb la fabricació de còctels explosius elaborats amb àcid sulfúric i gasolina, la barreja que li van trobar a l’estómac i que li va provocar la mort.

¿Com havia arribat fins allà? La versió oficial és que els guàrdies civils que el van interrogar –i que el van torturar de manera espantosa, d’això hi ha testimonis– es van deixar oblidat un còctel molotov a la taula de la sala i que, en una distracció, Martos se’l va beure, potser per no delatar els seus companys de militància antifranquista. «¿I si Cipriano, en lloc de beure-se’l, l’hagués llançat contra els seus enemics? ¿Pot ser que algun agent hagués gosat deixar a la vista d’un comunista radical diversos flascons amb un líquid capaç de desfigurar-los la cara?», es pregunta Roger Mateos, el periodista que va publicar el 2018 ‘Caso Cipriano Martos’.

El llibre i el seu autor s’han convertit en els principals responsables que la mort de Martos no hagi caigut en l’oblit, com afirma el director general de Memòria Democràtica de la Generalitat, Alfons Aragoneses. L’exhumació de Reus, que està previst que duri entre dos mesos i mig i tres, busca sobretot «rescabalar la família i reparar la memòria de Cipriano Martos».

Una possibilitat remota

L’exhumació d’un personatge fins fa uns anys desconegut («no entra en els relats hegemònics de la Transició», diu Aragoneses) ha sigut també possible perquè la seva família mai ha cregut que se suïcidés, sinó que la Guàrdia Civil franquista el va assassinar. «Mentre cap testimoni directe ho descarti, sempre cabrà la remota possibilitat que aquests professionals dels interrogatoris, en una colossal i imperdonable badada, deixessin una estona Cipriano amb una substància mortífera al seu abast que ell voluntàriament hauria ingerit [...]. Però molt més plausible sembla la hipòtesi contrària, la que suggereix que, com a colofó a més de 50 hores de vilesa i barbàrie [...], l’home a qui havien requisat centenars de pamflets antisistema i instruments de guerrilla urbana fos obligat a empassar-se el verí», reflexiona Mateos en el seu llibre.

L’esforç del periodista per aclarir les circumstàncies de la mort de Martos té resultats una mica frustrants. El pas del temps i l’amnèsia, selectiva o sincera, dels qui encara podrien aportar una mica de llum al cas –els metges que el van atendre, per exemple– va provocar que moltes incògnites continuïn obertes. Ajudar a tancar-les és un altre dels objectius dels treballs de Reus. Malgrat que un informe tècnic en va desaconsellar l’exhumació –per la seva complexitat: hi ha més de 100 cossos a la fossa de beneficència en la qual es va enterrar Cipriano–, l’afany dels seus familiars i de diversos grups polítics l’ha fet possible. El germà de la víctima, Antonio Martos, era present dilluns, quan es va iniciar la intervenció.

Per Antonio, arriba «el moment d’esbrinar si és veritat que a Cipriano el van enterrar aquí en secret», sense permetre a la família veure el cos ni assistir a la inhumació, «o si el van cremar i van llançar les seves cendres a l’Ebre», com va sentir dir fa anys, segons va explicar a Efe. A més, malgrat que la mort va ser per hemorràgia interna, que no deixa rastre en els ossos, potser sí que podran certificar-se en l’esquelet les tortures a les quals va ser sotmès.

Tornada a Huétor Tájar

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

«El primer que s’ha fet és treure les capes superiors, on no hi ha restes humanes, només terra. Després ja s’han trobat algunes restes infantils, d’avortaments o de nens que morien després del part. Probablement la setmana que ve es començaran a trobar cossos adults», explica el director general de Memòria Democràtica a aquest diari. Tot i que se sap «aproximadament» en quin nivell està el cos de Martos i que hi ha altres detalls que ajudaran els qui el busquen –com les empremtes que va deixar en ell l’autòpsia, o que tenia la clavícula trencada–, no és ni de bon tros segur que el trobin. Si ho fan, donaran les restes a la família, que els portarà al cementiri de Huétor Tájar, on estan enterrats els pares de Cipriano i d’Antonio.

La Generalitat també espera que l’eventual troballa pugui servir perquè algun jutge espanyol, a l’empara de la nova llei de memòria democràtica, es plantegi seguir els passos de la justícia argentina i investigar aquí els crims del franquisme. El periodista Roger Mateos no és tan optimista. «L’experiència ens diu que la llei d’amnistia de 1977 representa un tap insalvable per reparar penalment tots els casos que van quedar sense ser jutjats o ni tan sols investigats en el franquisme», diu. Mateos recorda que, «tot i que s’ha intentat», l’únic que s’ha aconseguit, «i ja és molt», és que un tribunal argentí obri causa per aquests crims. «La macroquerella argentina ha sigut un pas endavant immens per posar aquests casos sobre la taula, però sempre toparà amb el mur de la justícia espanyola, que apel·la aquesta llei d’amnistia», remarca.