ERC passa a la fase del referèndum abans que la taula de diàleg tanqui la desjudicialització

Una altra distorsió és la que es viu en l’actualitat. Aquest diari va avançar, el 25 de gener passat, que ERC interpretava que el 2022 es viuria el moment de la veritat de la taula de diàleg, perquè el 2023 serà, sens dubte, inhàbil pel cicle electoral espanyol (generals i autonòmiques). Un 2023 que a Espanya marca un final d’etapa (guanyi qui guanyi els comicis generals), però que agafa Catalunya just creuant l’equador de la legislatura. 

La taula de diàleg, el fòrum on mirar de debatre sobre el futur polític de Catalunya és la columna vertebral de l’‘aragonesisme’. La proporció d’idealisme justa que necessita perquè la seva atracció per la ‘realpolitik’ no s’entengui com una versió 2.0 del «peix al cove» convergent. I si el 2022 la taula de negociació queda en ‘stand by’, ¿què farà Aragonès fins que convoqui les eleccions? 

De la congelació a la hiperinflació

A aquesta data límit del 31 de desembre s’han d’afegir els tres mesos que les relacions entre els governs de l’Estat i la Generalitat es van «congelar» pel Catalangate. Les relacions es van reprendre el juliol per una cosa amb què ningú comptava: la hiperinflació derivada de la guerra d’Ucraïna feia miques el pla de Pedro Sánchez de no haver de negociar uns nous Pressupostos. És a dir, la necessitat acabada de néixer del socialista de recórrer als seus socis parlamentaris.

Amb només cinc mesos per davant i sabent que si es jugava tot el diàleg-negociació sobre l’autodeterminació les probabilitats d’acabar amb les butxaques buides eren altíssimes, els republicans ho van confiar tot a l’altre pilar de la taula: la desjudicialització.

Però aquesta via, amb les votacions de dijous al Congrés sobre la reforma del Codi Penal, i la tipificació dels delictes de sedició i malversació, ja està esgotada. Els republicans estan satisfets amb el final d’aquest 2022. Durant llargs períodes van témer arribar al pròxim cicle electoral, que comença al maig, sense cap èxit per presumir i havent de sentir les crítiques de Junts d’haver-se entregat a Sánchez. Els pactes de la capital, sobre la reforma del Codi Penal i sobre els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) han donat aire als republicans. 

Reclutament

Però la millora del Codi Penal no és una cosa que generi tanta il·lusió en l’electorat independentista com per mobilitzar els més renuents, de cara a les eleccions del maig. Continua pendent la resolució del conflicte polític. Entre el 45% i el 51,7% de l’electorat ha votat a forces independentistes en les eleccions catalanes des del 2012.

Així que, el final del camí de la desjudicialització i la necessitat d’un nou reclutament, de caràcter idealista i, a poder ser, prou il·lusionador per al mercat independentista com perquè es pugui utilitzar en campanya electoral ha imposat un canvi de rumb a la taula de negociació.

Perquè, en efecte, és ERC qui marca l’agenda d’aquest fòrum de diàleg, davant un PSOE més reactiu, entre altres coses perquè l’oposició política, mediàtica i judicial li genera un escàndol i, ara ja, soroll de togues. Almenys, en aquesta legislatura que els vots dels republicans han sigut i són clau per a la governabilitat de l’Estat. 

I aquest canvi de fase ha sigut perceptible amb tota nitidesa aquesta setmana en què han coincidit el rellançament de l’Acord de Claredat proposat per Aragonès el 27 de setembre, amb l’afegit de la ‘via Montenegro’ del mateix partit republicà.

El ‘camí de Montenegro’

L’origen de la ‘via Montenegro’, per cert, és fàcilment explicable. ERC sempre ha manifestat, lluny dels micròfons, que és en l’àmbit de la desjudicialització on ha trobat més aliats a Europa, donat que és una qüestió que afecta els drets fonamentals, com per exemple, el de la representació política. Això sí, aquests mateixos aliats, quan els posen sobre la taula el dret a l’autodeterminació, arrufen el nas.

Jugar amb la unitat territorial d’un Estat, dins un club d’estats (la Unió Europea) són figues d’un altre paner. Així que l’opció d’ERC ha sigut apostar pel que una vegada ja va sancionar la UE en el cas de Montenegro, el famós 50-55%. Una picada d’ullet òbvia d’obediència a la comunitat internacional i alhora una forma de posar les mateixes institucions europees davant el mirall: atacar la ‘via Montenegro’ seria contradir-se.

Notícies relacionades

El Govern esquiva el bloqueig de la dreta judicial i aprova la reforma penal exprés

Sánchez i Aragonès afronten l’últim tram dels acords de la desjudicialització

Tot això, el canvi de fase, passa, a més, sense esperar que es reuneixi la taula de negociació per posar el tancament formal a aquesta primera fase (segons els republicans), si és que s’acaba fent. Dins d’ERC no en tenen cap dubte («es farà», asseguren), però des del Govern el matís és diferent («ens agradaria que se celebrés», afirmen). I és que amb tot el peix de la desjudicialització venut pocs incentius pot tenir Pedro Sánchez per reunir-se amb Aragonès, a Barcelona, per rubricar uns acords ja votats i que, per si no n’hi hagués prou, van incendiar el Congrés. Amb menys, l’oposició pintaria ‘La rendició de Breda’.

Un any d’impàs... com a mínim

La conclusió de tot plegat és que Aragonès, que és qui capitaneja totes les qüestions relatives a l’Acord de Claredat, té unes setmanes o mesos per incloure ja a l’agenda mediàtica el referèndum d’autodeterminació. I ja només li quedarà creuar els dits perquè les eleccions generals de finals del 2023 situïn, de nou, ERC com la força clau perquè Pedro Sánchez renovi el lloguer de la Moncloa. Un triomf de Sánchez sense haver de dependre d’ERC o un del PP obligarien a ficar l’Acord de Claredat i la mateixa taula de diàleg dins un calaix. Aragonès es quedaria sense ‘columna vertebral’ a falta, encara, de 15 mesos per esgotar la legislatura al Parlament. Molt temps i més per al Govern català amb menys suport parlamentari de la història.