Jaume Camps, els secrets del penúltim gran dinosaure de Convergència

Jaume Camps (Barcelona, 1944) va viure el catalanisme tota la seva vida. El catalanisme històric. Durant el franquisme va defensar ja com a advocat polítics sotmesos a consells de guerra davant el temible TOP (Tribunal d’Ordre Públic) i va estar al Sindicat Democràtic d’Estudiants. Va estar a Convergència des dels seus inicis. I al partit ho va ser gairebé tot. Diputat, fidel seguidor de Miquel Roca i per descomptat també de Jordi Pujol, amb qui sí que conservava fins a la mort una relació d’amistat. Del conflicte Roca-Pujol guardava una caixa sencera de documents.

Fàstic per la política

La vida de Camps va ser un trago intens, amb cops durs en la vida personal i familiar, i històries de pel·lícula a causa del perfil d’alguns dels seus clients com a advocat o a negocis com el que va compartir amb un soci per adquirir una fàbrica de condons. Va cobrar 25 milions de pessetes per això. Però va ser en la política on Camps va aconseguir gran influència i respecte per part d’amics i rivals gràcies al seu caràcter sempre pactista i amb ànim de resoldre els conflictes en una bona taula, a la manera convergent, amb mirades transversals. Però la política que li va donar gairebé tot, també el va deixar fastiguejat del que va viure i el que va haver de fer. Deia, en privat, que se la va jugar pel partit més d’una vegada (més aviat moltes) i que quan va constatar que no només el primogènit del president Pujol cometia, que diguem, irregularitats, sinó també el seu pare, va sentir una gran decepció. Fàstic, de fet, pel que envolta la política.

«No soc un sant»

«No soc un sant, jo també he pecat, però no m’he emportat ni un duro a la butxaca», afirmava Camps, que sempre recordava com va contribuir a fer realitat el local de CDC al districte barceloní d’Horta. Va assumir les contradiccions pròpies del finançament dels partits, els viatges d’anada i tornada a Madrid, fins que va dir prou. Sobre les amistats perilloses, i sobre el triangle Millet-Ferrovial-Convergència, amb ramificacions en construccions d’autopistes o finançaments de campanyes com l’operació Reformista, podria escriure una enciclopèdia.

Va quedar exonerat judicialment de la seva imputació en el cas. Va argumentar que eren honoraris d’un client veneçolà. Dos anys més tard va quedar arxivada la seva causa, entre altres coses perquè havia prescrit. Però els que han de saber-ho saben –alguns ja morts– que Jaume els va avisar que Fèlix Millet no era tan sant com el pintaven. No va servir de res. En aquella època, com al·leguen molts dels protagonistes de la pel·lícula, allò del finançament dels partits anava així. Camps es va preguntar sempre per què el jutge no va cridar a declarar als seus superiors a les conselleries implicades en les obres públiques.

Parlant d’avisar, Camps també ha marxat sabent que al seu dia, i per una sola vegada, va avisar el president Pujol –per petició de Rafael del Pino, de Ferrovial– que anés amb compte amb el primogènit. També va tenir la mateixa conversa amb Marta Ferrusola, dona del president. És conegut que Ferrusola va defensar sempre el dret dels seus fills a guanyar-se la vida.

Catalanisme, PP, PSOE i Prado

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Jaume Camps va viure tots els grans moments de Convergència. Va ser diputat al Parlament durant set legislatures. Eren temps en què els polítics i les polítiques duraven una mica més que un telenotícies. I sabia perfectament com funcionava la tensió controlada entre el nacionalisme de Pujol i els fonaments de l’Estat, els pactes amb el PP i el PSOE... i amb la Corona, a través de Prado i Colón de Carvajal.

Després de deixar la política activa Pujol el va situar en el Consell Consultiu i va ser assessor del CTTI (Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació). Camps es va casar dues vegades, va tenir també els seus conflictes familiars, en els quals també va acumular decepcions i tristeses. Vivia ara retirat de gairebé tot a la seva casa del Port de la Selva amb vista al mar amb la seva dona, Rosa. Amant de la bona vida i de llàgrima fàcil, solia dir sobre els mals tràngols que «no es pot plorar sobre la llet vessada», com diuen els argentins. Si hagués publicat unes memòries, probablement les hauria titulat: tres passos darrere del poder i sense trepitjar l’ombra.