Carta oberta al president del Constitucional: «El seu vot serà decisiu per consumar el cop», per Ernesto Ekaizer

El nostre intercanvi de whatsaps estava concentrat en la teva preocupació per la meva evolució, des de la situació gravíssima provocada pel coronavirus, el coma induït, la intubació i la recuperació, durant els llargs mesos que van conduir a la seva superació. El març del 2021, ja recuperat, em vas enviar la teva obra de teatre ‘Adonay y Belial, velada en familia’, adaptada i estrenada el 30 d’agost de 2022 al teatre Fígaro de Madrid amb el títol de Jubileo.

En els teus comentaris a la meva situació posaves l’accent en el futur. Al passar de l’uci a planta el 2 de novembre de 2020, davant les teves preguntes, et vaig explicar que la reducció de la quantitat d’oxigen que em bombaven les 24 hores seguia ferma, i que això havia permès abandonar la Unitat de Cures Intensives aquell dia, que estava molt bé d’ànim i de gana, tot i que els pulmons continuaven amb inflamació, però sabia que aquest era un problema que requeria més temps. Em vas posar: «Molts ànims i endavant. Suposo que estaràs passant un temps difícil. Però ja has passat el pitjor. Aviat estaràs recuperat». I quan en una ocasió no vaig contestar el teu missatge, m’ho vas recordar nou dies més tard, i finalment et vaig respondre que havien autoritzat la meva dona i els meus fills a visitar-me.

Les grans clatellades

Recordo tot això perquè quan el temps va córrer cap «endavant», com deies, em va sorprendre que precisament en el tema de l’estat d’alarma i el confinament tu decidissis, en qualitat de ponent, canviar la ponència que havies heretat del teu col·lega dimitit Fernando Valdés Dal Ré, ja escrita, amb un informe d’un dels més importants lletrats del TC, en el qual es desestimava el recurs d’inconstitucionalitat, per un altre informe d’un lletrat la contractació del qual, de caràcter temporal, tu mateix havies recomanat, a qui després vas demanar informe sobre el recurs, i que va donar lloc a una ponència d’estimació del recurs, cosa que va consagrar la inconstitucionalitat de l’estat d’alarma, a favor de la tesi d’exmagistrats del TC com Manuel Aragón Reyes, en el sentit que es va haver de declarar l’estat d’excepció.

Va ser una de les grans clatellades, com anomenava el sindicat mediaticojudicial les decisions d’admetre recursos inconstitucionalitat cada mes, elevats pels partits Vox i PP. Uns mitjans, tot cal dir-ho, que et van posar com a diana per persuadir-te que el TC, després de la sortida del president Juan José González Rivas, havia de ser un TC de combat contra el Govern presumptament usurpador del president Pedro Sánchez.

I precisament el tema de la usurpació és present. Però ho està al Tribunal Constitucional.

«‘Justice must not only be done, but must also be seen to be done’». Coneixes aquesta frase. I també val per al TC, tot i que no sigui un òrgan, com sol dir-se, del Poder Judicial com a tal.

El famós jutge anglès, lord Hewitt, Chief Justice d’Anglaterra, va escriure en una sentència de 1924 aquest ‘dictum’ que he resumit, però que completo aquí: «No és merament de certa importància, sinó de fonamental importància, que la justícia no només s’imparteixi, sinó que manifestament i indubtablement es vegi que s’ha impartit».

I en la situació actual no és de «certa o alguna importància», sinó de fonamental importància, que els ciutadans puguin veure que «manifestament i indubtablement» s’està impartint justícia en les resolucions del TC que presideixes.

Elevar el TC per sobre del Congrés

Vas ser elegit pel Govern de Mariano Rajoy, cosa a la qual no hi ha res a objectar, el 12 de juny de 2013 per nou anys, i el teu mandat va caducar el 12 de juny de 2022, fa més de sis mesos. Si la renovació dels quatre mandats caducats al TC (el teu i el dels magistrats Antonio Narváez, Juan Antonio Xiol, i Santiago Martínez-Vares) es prorrogués tu seguiries indefinidament al tribunal de garanties. Per tant, objectivament i subjectivament, votar a favor de mesures que mantenen el bloqueig i impedeixen que prenguin possessió els dos magistrats proposats pel Govern de Sánchez (com ho va fer Rajoy quan va decidir elegir-te a tu i al magistrat Enrique López, més tard substituït per Antonio Narváez), i els que siguin elegits pel CGPJ, també bloquejat, permetria que seguissis al teu lloc.

¿Hi ha un altre cas més evident en què l’aplicació del ‘dictum’ de lord Hewitt sigui pertinent? No ho crec. Això es diu interès directe per la conseqüència directa que té el bloqueig: que tu segueixis on ets.

Però estem avui davant un salt qualitatiu, que, dijous passat, va conèixer un parèntesi perquè no era possible consumar la gran i definitiva clatellada, que diria el sindicat mediaticojudicial, però que ha deixat les espases esmolades en alt per al ple que s’està desenvolupant ara mateix al madrileny carrer de Doménico Scarlatti.

Aquest salt qualitatiu consisteix a elevar el TC que presideixes per sobre del Congrés dels Diputats i del Senat. I, no, simplement, com es diu, convertir-lo en un colegislador o tercera cambra legislativa, sinó en l’àrbitre amb dret a veto sobre les dues cambres. I tu, seguint el raonament, amb el teu vot de qualitat o doble vot series l’Àrbitre Suprem.

El recurs d’empara en consideració no és recurs ni és empara. Perquè no pot tenir el caràcter preventiu que se li està volent atribuir. I encara menys la concessió de mesures cautelaríssimes inaudita, és a dir, sense escoltar arguments dels afectats, quan s’han ofert a fer-ho des del dimecres 14 a la nit. No es pot emparar el dret fonamental dels uns, els diputats i senadors del PP, consagrant el desemparament dels diputats, que en el cas del Congrés, segons la votació del dimecres 14, van ser de 64 ‘nos’ mentre que el dels que van impulsar les esmenes, van sumar 184 vots.

El grup parlamentari socialista al Senat, que ha demanat personar-se, ja que està directament afectat per la nova petició del PP perquè no es puguin aprovar a la Cambra baixa dues disposicions transitòries de la nova llei aprovada al Congrés dimecres 14, assenyala una característica fonamental dels recursos d’empara. I és que les mesures cautelars i cautelaríssimes no poden ser més que de caràcter provisional, cautelar. I si es dona al PP el que demana i el Senat es veu obligat pel TC a deixar fora de la llei les dues disposicions transitòries (renovació parcial del TC en situacions com l’actual quan persisteix un bloqueig i canvi del sistema de votació en el CGPJ per superar una situació enquistada de quatre anys de caducitat) aprovades al Congrés, això no té caràcter provisional, sinó definitiu; és a dir, via la disfressa d’una mesura cautelar se li estaria concedint el fi últim de l’empara.

El que no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible, deia Talleyrand. Però si tu persisteixes que en aquests moments i en aquest país l’únic que val és que el conservadorisme, que identifiques amb la majoria dels jutges i amb la mateixa ciència del Dret, té 6 vots i l’oposició, 5, aquesta afirmació es convertirà en el contrari. El que no pot ser, pot ser i, a més, és possible. 

Notícies relacionades

Crònica d’un cop ajornat al Tribunal Constitucional, per Ernesto Ekaizer

González-Trevijano canalitza el ‘cop’ del PP per a aquest dijous, per Ernesto Ekaizer

El teu vot, Pedro, és l’últim a ser pronunciat. Fins aquell moment seran cinc magistrats contra cinc. Per tant, com la roca que subjectava Sísif sobre la seva esquena, aquesta, la d’irrompre al Parlament, és la que portarà la teva fins al moment d’emetre el vot. I per sempre.

Atentament.