Barcelona, Espanya, el món: els protagonistes polítics del 2023

El president del Govern central afronta les seves cinquenes eleccions generals al capdavant del PSOE amb l’objectiu de mantenir-se a la Moncloa. En l’última legislatura ha encapçalat el primer Executiu de coalició de la democràcia. Malgrat els frecs amb Unides Podem, mai ha semblat a punt de trencar-se. La seva habilitat per arribar a pactes també amb altres partits –aquí rau la folgada majoria amb la qual tira endavant els seus últims Pressupostos– el consagra com un supervivent de la política.

Al març, la dreta espanyola es va convèncer que no podria descavalcar Pedro Sánchez amb un candidat tan poc consistent com Pablo Casado i hi va buscar un valor segur. Alberto Núñez Feijóo, el baró per antonomàsia, va fer per fi un pas al capdavant i va agafar les regnes del PP. L’any que comença li toca demostrar que el seu partit no es va equivocar, malgrat la volatilitat de l’efecte Feijóo a les enquestes i als daltabaixos –per exemple respecte a Vox– amb els quals s’ha conduït en els últims mesos.

La vicepresidenta segona del Govern central encara una missió que s’ha demostrat històricament complicada: unir en una sola candidatura electoral les forces d’esquerra. La seva relació tibant amb Podem i la seva convicció que Sumar, la plataforma que lidera, ha d’anar més enllà de l’espai que ocupa el partit que va fundar Pablo Iglesias, deixa en l’aire la possibilitat que no hi hagi acord, un fracàs calamitós per a una eventual reedició del Govern d’esquerres.

Santiago Abascal somiava truites després de les últimes eleccions generals, quan Vox es va convertir en tercera força política. Tres anys després, les dissensions internes –com la de Macarena Olona– i la renovació del PP han provocat que els ultres espanyols no emulin en les enquestes les experiències d’èxit que la seva família política ha collit a França i sobretot a Itàlia. D’acord amb els últims sondejos, no hi ha arrencada de l’extrema dreta a Espanya.

La princesa Elionor de Borbó farà 18 anys el 31 d’octubre. La majoria d’edat, que arribarà probablement en les setmanes en què s’estarà acabant la legislatura –si Sánchez compleix la seva intenció d’esgotar-la–, marcarà l’inici d’un nou període a la seva vida. Aquell dia, o poc després, la princesa jurarà la Constitució, un primer pas –el pròxim serà obtenir formació militar– per heretar algun dia el tron d’Espanya.

L’alcaldessa de Barcelona tanca l’any amb una mala notícia: per primera vegada, més de la meitat dels ciutadans de la capital catalana pensen que la seva gestió és dolenta o molt dolenta. El que queda fora de dubte és que la figura de Colau aixeca passions i enverina debats. Els comuns ho tenien clar quan van decidir que busqués un tercer mandat a les urnes, confiant que la seva popularitat sigui suficient per imposar-se als seus rivals o almenys evitar una caiguda del seu espai polític.

Ernest Maragall arribarà a les eleccions amb 80 anys. El 2019 va ser el candidat més votat, però una polèmica maniobra de Colau –que va necessitar els vots de Manuel Valls per tenir èxit– va impedir que el republicà es convertís en alcalde. En aquests quatre anys, Maragall ha allargat la mà a l’alcaldessa en més ocasions que les que li ha plantejat batalla oberta. Serveixi d’exemple el suport d’ERC a Colau en tots els seus grans desafiaments, començant pels quatre pressupostos.

El PSC s’ha especialitzat en els últims temps a canviar de candidat poc abans de les eleccions, així que durant part de l’any els rumors que arribaven de Ferraz i de la Moncloa van fer que Jaume Collboni no ho veiés prou clar. Però, una vegada consolidat com a aspirant socialista a recuperar Barcelona, compta amb el vent dels socialistes que governen a Madrid i el bon moment d’una marca electoral que ha governat la ciutat més de 31 anys.

Després de pensar-s’ho molt, Xavier Trias (76 anys) també tindrà el seu ‘last dance’ a les eleccions municipals del 2023. Al contrari del que li passa a Collboni, l’exalcalde de Barcelona entre el 2011 i el 2015, procurarà que unes sigles en retrocés –les de Junts– no perjudiquin les seves opcions. En principi surt per darrere dels altres tres aspirants, després que la candidata que el partit va elegir al gener, Elsa Artadi, anunciés per sorpresa al maig que es retirava de la política.

Isabel Díaz Ayuso afronta el 28 de maig dos reptes en les eleccions autonòmiques de la Comunitat de Madrid: el de revalidar la presidència que va consolidar a les urnes fa menys d’un any i el de mesurar la seva força com a eventual líder del PP espanyol davant una també eventual patacada d’Alberto Núñez Feijóo. El president popular, que ha actuat en els seus primers mesos al capdavant del partit, clarament condicionat per Ayuso, sap que en la popularitat d’ella hi ha el seu rival intern més temible.

El salt a la fama de Volodímir Zelenski es va produir, a desgrat seu, quan va començar la invasió del seu país. Des del principi, la figura resistent del president ucraïnès, sovint en samarreta o en dessuadora, es va convertir en un símbol del valor del seu poble, que aguanta l’envestida russa molt millor del que s’esperava. El 2023, Zelenski continuarà fent front als atacs –com els d’aquest Nadal a Kherson– i exercint en paral·lel els seus particulars dots diplomàtics.

Vladímir Putin va planejar una guerra que durés pocs dies i després substituiria els governants d’Ucraïna per altres de pròxims als postulats russos. Més de 10 mesos després no ha aconseguit conquerir ni una sola ciutat important i fins i tot ha aconseguit sonores derrotes al front en els últims mesos. Com més s’allargui el conflicte sense resultats satisfactoris per ell, més probable serà que es faci realitat l’ambició occidental del fet que a Rússia sorgeixi una alternativa al seu poder omnímode.

La por, tant de les protestes pel cansament ciutadà cap a la política de ‘covid zero’ com de la recessió econòmica, ha portat Xi Jinping a canviar radicalment la seva postura davant el virus. Com a conseqüència, els xinesos s’estan infectant a un ritme impossible de conèixer amb exactitud, però, en qualsevol cas, molt alt. El president del gegant asiàtic, consolidat en l’últim congrés del Partit Comunista, haurà de lidiar amb això i haurà de continuar fent equilibrismes respecte al conflicte a Ucraïna.

Les eleccions presidencials del 2024 arribaran quan Joe Biden, president dels Estats Units, estigui a punt de fer 82 anys. Això fa que estigui dubtant entre optar o no a un segon mandat, tot i que fins al moment tots els senyals apunten que està disposat a encapçalar de nou la candidatura demòcrata. Biden va anunciar que prendrà una decisió en les primeres setmanes del 2023. El bon resultat del seu partit en les eleccions de mig mandat li pot donar l’impuls definitiu.

Ron DeSantis, governador de Florida, es va consagrar com a estrella republicana en les eleccions legislatives del novembre. Molts dels seus companys es van estavellar, sobretot els apadrinats per Donald Trump, però ell va aconseguir una gran victòria. Aquest èxit li va fer guanyar les crítiques immediates de Trump, que ha anunciat que es vol presentar a les eleccions del 2024 i que el veu com el seu principal rival. És paradoxal, perquè les mesures que ha impulsat el situen com a més trumpista que l’expresident.