Junts tanca l’any de la seva metamorfosi per recuperar el centre polític el 2023

La conclusió és clara entre els que millor coneixen Junts per dins: Turull «controla el partit, és un home de gran experiència i sap que el temps té els seus efectes». Ningú discuteix el lideratge del nou secretari general malgrat que des que va agafar el timó en el congrés d’Argelers, comparteix el poder amb Borràs i el seu equip, que ocupen places destacades en la direcció. Però una cosa és el càrrec i una altra l’autoritat. I noms com el de Francesc de Dalmases o Jaume Alonso-Cuevillas han patit un desgast més que notable. Però per damunt de tot, el temps ha situat Borràs en una posició de moltíssim menys poder del que confiava ostentar en el partit fa un any, quan pugnava amb Jordi Sànchez per marcar la tàctica del dia i confiava ser la número u indiscutible quan tingués lloc el pronosticat adeu de Puigdemont al càrrec de president de JxCat.

Borràs, una lesió rere l’altra

Borràs va aconseguir presidir el partit, sí, perquè Turull –malgrat que els seus li demanaven i li demanen un gest per imposar-se sobre ella clarament– va decidir compartir el poder, evitar el xoc. Una col·lisió que el mateix Sànchez amb el seu adeu va voler evitar formalment, però que, en realitat, era el que molts volien per evitar les batalles i punyalades constants, dia a dia, entre les dues ànimes de la formació: la postconvergent pragmàtica i pactista de centredreta i la que encarna Borràs a favor de fer de Junts un moviment d’agitació radical que prometi tornar a proclamar la independència prescindint dels oripells d’un poder autonòmic que rebutgen.

Turull s’ha imposat a la manera convergent: esperant. I Borràs ha anat acumulant cops que l’han deixat, en clau interna, fora de joc. Diuen, els seus crítics, que tot és a causa de la falta d’estratègia de Borràs i d’un entorn que l’ha aconsellat malament, davant la prudència sibil·lina d’un Turull que s’ha imposat en silenci i sense haver de qüestionar-la mai obertament.

Borràs ha sigut desposseïda de la presidència del Parlament i ha respost insultant ERC i la CUP, ha criticat el Consell de Garanties Estatutàries per la llei del català, ha contractat un pèrit d’ultradreta condemnat per assassinat, ha defensat el seu fidel escuder Dalmases d’unes acusacions que finalment ell mateix va admetre, ha fet envermellir de vergonya Junts al saludar i fotografiar-se amb un grup de boicotejadors que van rebentar l’homenatge a les víctimes dels atemptats de Barcelona, ha acudit a una manifestació que el Departament d’Interior havia recomanat no secundar, ha col·locat peons seus en el partit que ni van aconseguir la votació mínima inicial per ser admesos...

Tot això ha provocat un procés d’arraconament ideològic i personal que es demostra només amb un exemple: en les executives del partit Borràs ha rebut sonores bronques pels seus posicionaments. En especial quan va mirar de convertir el seu cas judicial en un atac a l’independentisme per part d’ERC i va voler arrossegar Junts en la seva defensa. No ho va aconseguir. Aquí, com en tots els exemples anteriors, el silenci sonor de Turull ha marcat la pauta.

Turull, pas a pas

Mentrestant, el nou secretari general ha rebut també crítiques dels seus. Sobretot per no haver defensat la continuïtat de Junts en el Govern quan això es va sotmetre a les bases del partit. Almenys van aconseguir parar que es mullés públicament a favor de sortir de l’Executiu. Ell avisa que ha sortit de la presó molt més radical, però manté el gen convergent, i amb això ha aconseguit que la nau de Junts tiri endavant malgrat haver perdut el Govern i viure una pugna interna diària entre sectors.

Notícies relacionades

Junts i el PDECat exploren sumar forces en favor de Trias a Barcelona

Com més població, més recursos

Un cas resumeix la victòria de Turull, de moment. El cas té nom i cognoms: Xavier Trias. Paradigma per antonomàsia del convergent pur, torna a optar a l’alcaldia de Barcelona malgrat que fa uns mesos ni semblava que es plantegés fer-ho. Ningú més als antípodes de Borràs que ell. I, al seu costat, exconsellers d’un perfil antitètic al de Borràs s’han situat en posicions de futur: Jaume Giró està de gira per Catalunya per prendre la temperatura al partit i saber si llançar-se a la candidatura electoral; Gemma Geis aspira a governar Girona; i altres perfils com les extitulars d’Exteriors i Justícia, Victòria Alsina i Lourdes Ciuró, van aprofitar la consulta interna sobre el Govern per destapar-se com a clares partidàries de la via moderada davant les proclames de Borràs.

La conclusió un any després és que Junts continua viu i que el que va apuntar EL PERIÓDICO, ja a l’agost, sobre un procés de marginació de Borràs, està en marxa. Més lentament del que alguns voldrien, però sense pausa, i amb una progressiva tendència a aconseguir la metamorfosi i tornar a situar el partit en el centre del terreny de joc polític i allunyat de l’anomenat independentisme màgic amb què s’associa l’encara presidenta de la formació. El següent capítol és el judici a Borràs, que pot ser un punt gairebé final a aquest procés intern.