ERC-PSC: la lluita sense treva per l’espai que CiU va deixar orfe

Una de les raons que el PSC s’hagi sumat a la pugna més tard que ERC s’ha de buscar de nou en el procés. La mateixa tensió que va acabar trencant la federació entre CDC i Unió va ser la que va «jivaritzar» els socialistes, que van veure com el sector sobiranista trencava els vincles amb la llavors seu del carrer de Nicaragua. I el primer receptor d’aquest «exili» va ser ERC, que, com volia el seu líder, Oriol Junqueras, va començar a ampliar el seu propi espai a la recerca de convertir-se en hegemònica. El que havia sigut el germà gran del tripartit va acusar el cop, sobretot quan les urnes van assenyalar que el «germà petit» havia deixat de ser-ho.

La distància electoral entre els dos partits va deixar en un segon terme el sentiment recíproc que ERC i PSC eren com aigua i oli, però en els últims cinc anys no només els republicans han guanyat quota de poder, sinó que els socialistes també s’han recuperat fins al punt de guanyar les últimes eleccions catalanes. Amb les forces igualades al Parlament és fàcilment perceptible ara que, fins i tot a nivell personal no abunden –més aviat escassegen– les complicitats personals, sobretot entre els primers espases. Malgrat ser les dues forces socialdemòcrates que mai han abraçat el marxisme (el PSOE sí, fins al 1979), tots dos es neguen mútuament que l’adversari «sigui d’esquerres».

Amb la campanya del 14-F, el 2021, aquesta oposició de models i aquesta malvolença mútua es va deixar veure pertot arreu. Per exemple amb la subscripció per part d’ERC d’un manifest anti PSC. I és que l’abandonament de la defensa del dret a decidir i el fet d’anar de la mà amb PP i Ciutadans en la presentació de recursos davant el Tribunal Constitucional pel que debatia i aprovava el Parlament (ironies de la vida) van acabar de construir aquesta imatge de nèmesi recíproca. Més encara després de la jugada orquestrada pels socialistes de la mà de Manuel Valls per frustrar l’alcaldia d’Ernest Maragall a Barcelona.

🎥[VÍDEO] ❌NO pactarem amb el PSC❗

🗣️@ernestmaragall, @jfreixanet, @CarlesTgna, @trinitro, @caroltelechea i @magdacas expliquen els motius pels quals avui donen suport a @Esquerra_ERC i com els fa vergonya el PSC actual

📰Més info. 👉https://t.co/EOf6BHJC5L #AlCostatDeLaGent pic.twitter.com/vX11T6oQAg

— Esquerra Republicana (@Esquerra_ERC) 11 de febrero de 2021

Però hi ha una cosa que sí que comparteixen, i és l’adscripció a l’anomenada ‘realpolitik’, que els porta al diàleg i al pacte, per exemple, en la renovació de càrrecs als òrgans de la Generalitat (a la CCMA, entre d’altres), en la protecció del català com a llengua vehicular a l’escola i en la pròpia negociació dels Pressupostos. A cada casa hi ha una necessitat que els motiva a cooperar malgrat els recels creuats: els republicans necessiten suports per al seu Govern en minoriai i l’afany dels socialistes és guanyar centralitat per erigir-se en alternativa i no caure en l’ostracisme de l’oposició. Amb aquesta finalitat, el primer que va fer Illa quan va rellevar Miquel Iceta com a líder del partit va ser canviar als seus referents al Parlament –del tàndem Eva Granados i Ferran Pedret es va passar a Alícia Romero i Rubén Moreno– per aconseguir teixir aliances amb els independentistes.

En aquest cos a cos per guanyar-se la confiança del poder econòmic, tant Oriol Junqueras com Pere Aragonès com vicepresidents i responsables d’Economia van cultivar sempre el tracte amb aquests agents financers i empresarials. També ara amb Aragonès com a president. Ells eren, malgrat comptar amb el «pecat original» de ser independentistes, els interlocutors fiables en un Govern que presidia Carles Puigdemont o Quim Torra, cada un al seu moment.

Però Illa sap que la seva millor carta ara que ostenta la ‘pole position’ en totes les enquestes és que el seu partit no és independentista i que això atrau la mirada dels amants de l’estabilitat i l’ordre, uns factors que recorda que no pot garantir-los una ERC que continua reclamant un referèndum. No és fútil que, amb aquest propòsit, els socialistes assenyalin sovint que els republicans fan aigües també gestionant per primera vegada la Conselleria d’Interior. O que els acusin d’incomplir acords com el de la taula de partits catalans o d’anar pel seu compte en la defensa del català malgrat haver segellat un Pacte Nacional del qual també forma part el PSC.

Teranyina per a Illa

Notícies relacionades

Els motius d’ERC per recolzar el manifest anti-PSC

ERC mira a l'esquerra

No és casual, per tant, que quan Aragonès, després de mesos donant llargues a la «mà estesa» de Salvador Illa, obre la negociació dels Pressupostos, intenta i aconsegueix crear una espècie de teranyina per atrapar el cap de l’oposició mitjançant un pacte amb els sindicats i la patronal. El suport històric sindical i l’espai que el PSC vol representar (una cosa que a la precampanya municipal de Barcelona és fàcilment observable) van estendre la mà a ERC.

Lluny d’acovardir-se, els socialistes no només han replicat que no se senten «pressionats», sinó que han redoblat la seva aposta amb un pols pels comptes que supediten a l’impuls de l’ampliació de l’aeroport, el Quart Cinturó i la inversió del Hard Rock. Es tracta de projectes que generen una incomoditat en ERC i que el PSC vol aprofitar per guanyar avantatge davant aquest poder econòmic pel qual també sospira Junts. Això sí, a una distància sideral del que abans va ser una CiU que ara, després de quedar tacada per la corrupció, només alguns reivindiquen amb la boca petita.