El doble paper d’ERC en la cimera Espanya-França enrareix el pacte dels Pressupostos

I aquell 30 de desembre, el Govern espanyol va posar sobre la taula la celebració de la cimera hispano-francesa a Barcelona. L’únic comodí que té Sánchez per defensar mesures tan discutides per l’oposició, com els indults i la reforma del Codi Penal, és la de presumir de la pau i la tranquil·litat que es viu ara a Catalunya, en comparació amb el 2017. Per al PSC, suposa, a més, exhibir un paper central malgrat estar en l’oposició, encara més quan l’acord de Pressupostos està, precisament, a expenses del seu ‘sí’. De fet, tot és ara a expenses d’una reunió entre Pere Aragonès i Salvador Illa per explorar si es pot desencallar un acord que no arriba, principalment, per la discrepància amb els macroprojectes del Hard Rock, l’ampliació de l’aeroport i el quart cinturó.

«El procés ha mort» van respondre des del Govern central a l’anunci d’Aragonès que ja era peremptori canviar de fase en la taula de diàleg. De la desjudicialització al dret a decidir. I allà és on neix la maror actual sobre la cimera. La millor manera de demostrar el recés de pau català és portar-hi una cimera d’alt nivell. Com si fos qualsevol altra ciutat d’Espanya. La prova que ja no hi ha tensió, ja no hi ha procés i, per tant, ni és necessari abordar la qüestió del referèndum.

I aquesta és la lectura que fa ERC. Si el Govern central demostra que, en efecte, el procés ha passat a millor vida, ja no cal recuperar la taula de diàleg, a més,  d’aquí ni més ni menys que un any, després de les eleccions generals. Per això els republicans decideixen sortir al carrer i manifestar-se amb aquells que no volien veure ni en pintura en la Diada, és a dir, l’ANC i Junts. I és que en l’esquema d’Aragonès, molt aferrat a la ‘realpolitik’, el fòrum on abordar les grans qüestions (amnistia, autodeterminació) és clau perquè no se l’acusi d’estar practicant el peix al cove que van patentar els convergents

Si a això hi afegim el paper sempre institucional que Aragonès mira d’imprimir al seu càrrec i sent home poc donat als gestos de tensió, el president assumeix la seva condició d’amfitrió i participarà en la cimera. Al nivell que pot participar un president regional quan es troba un cap d’Estat (Emmanuel Macron) i un primer ministre (Pedro Sánchez).

L’enuig a ERC per la jugada de Sánchez, la de mirar de demostrar que el procés s’ha acabat, és majúscul. I la necessitat que sigui observable que no és així, no menys important. També Salvador Illa ha arrufat les celles pel doble paper dels republicans, de ser d’una banda en la cimera i, alhora, manifestar-se en contra del Govern central. I aquestes tensions acaben esquitxant inevitablement la negociació dels comptes.

Al final, segurament, es tracta tan sols d’una qüestió lèxica. El terme procés no té el mateix significat per a la Moncloa i per al Govern català. Per als primers significa unilateralitat i xoc amb l’Estat. Per a la part catalana significa el (llarg) camí que cal recórrer fins a la independència, en la qual la unilateralitat del 2017 va ser una fase més, com ho és l’actual, la de la defensa del referèndum pactat.

Si per a ERC tan important és preservar el paper institucional de la Generalitat com promoure la manifestació pacífica que demostri que l’independentisme hi és i continuarà sent-hi, la solució sobre qui havia d’encapçalar la delegació republicana de protesta queia pel seu propi pes. Oriol Junqueras, que per a això els republicans gaudeixen d’una bicefàlia, entre el president del partit i el del Govern. La guinda a tot això la posa la manera com enfoca ERC la manifestació. És ben sabut que l’ANC i Junts l’aborden com una protesta a la celebració a Catalunya d’aquesta reunió, tot i que el leitmotiv unitari de la convocatòria és el de demostrar que «res s’ha acabat». Per ERC, segons reiteren els seus portaveus, la participació republicana serà d’autoafirmació del sobiranisme. Un protestar ‘ma non troppo’.

Uns i altres, els que protesten per la cimera i els que recordaran a Sánchez que el procés segueix, formaran part de la mateixa manifestació unitària. La delegada del Govern a Catalunya, Maria Eugènia Gay, ha intentat treure ferro a la convocatòria assegurant que «no és rellevant» en comparació al motiu de la cimera.

Els dubtes del PSC

I tornem a l’inici. La cimera, de la qual fa 15 dies ningú en sabia res, ha acabat per impactar en la fase final de les negociacions pels Pressupostos catalans. No és només l’extravagant idea que el president d’ERC i el coordinador general es trobin, dijous, en bandes diferents del cordó policial, és que, a més, que la protesta d’Esquerra contra el líder del PSOE estigui liderada per Junqueras, amb un perfil sempre crític i vitriòlic amb els socialistes, ha posat en alerta el PSC, que es planteja amb qui està negociant els comptes de la Generalitat, si amb l’ERC institucional o l’ERC protestant.

Notícies relacionades

Puigdemont crida a mobilitzar-se contra la cimera hispanofrancesa de Barcelona

ERC es mobilitzarà pel referèndum a la cimera hispanofrancesa del 19 de gener a BCN

«No es pot estar a l’hort i a la vinya», adverteix el partit de Salvador Illa, que afegeix que la seva actitud «no és coherent». Una ambivalència que no contribueix a estovar els socialistes a l’hora d’exigir que totes les seves condicions per recolzar els Comptes han de ser íntegrament acceptades. «Volem tenir la meitat del pes en aquests Pressupostos», remarquen sense moure’s dels seus plantejaments. El líder del PSC ha tornat a exigir que no li val pactar els grans projectes al marge dels Pressupostos, que han de tenir «un reflex pressupostari». I per si el Govern tingués alguna temptació de tirar milles i aprovar els comptes sense un acord tancat, el cap de l’oposició ha reafirmat que, si passa això, l’esmena a la totalitat està assegurada.

La consellera de Presidència, Laura Vilagrà, va instar al seu torn el PSC a abandonar el «tot o res», ja que si ERC hagués seguit aquesta mateixa premissa els Pressupostos de l’Estat no s’haurien aprovat i la investidura de Sánchez no hauria tingut lloc.