El nou full de ruta d’ERC en 4 claus

Des de fa uns anys, ERC desgrana la celebració dels seus congressos en dues parts. D’una banda l’elecció de la direcció del partit, ja celebrada al novembre amb un nou i aclaparador suport a Junqueras, Rovira i, ara, Pere Aragonès, i el debat de la ponència política i organitzativa, que se celebrarà aquest dissabte a Lleida. Un cop d’ull retrospectiu a l’agitada vida interna d’ERC fins que el 2011 Junqueras en va aconseguir la presidència permet entendre per què els republicans prefereixen que les lluites caïnites pels càrrecs (com n’hi havia) no contaminin el missatge polític.

Una ponència política que, amb tot, tampoc s’actualitza cada quatre anys, ja que entre els congressos ERC va crear l’anomenada Conferència Nacional, que posa al dia l’ideari del partit. El resultat és que cada dos anys Esquerra modela el seu ideari –el tàctic, no l’estratègic, que no és cap altre que la independència– per adaptar-lo als temps.

Junqueras ha imposat un model cartesià d’organització del partit. Un model que permet canviar persones sense modificar, sobre el paper, la marxa del partit. Així, ERC va definir fa anys l’esquema de dues potes, que és el que ara utilitza Pere Aragonès, com a president, però que seria el mateix que hauria fet servir Junqueras, de no mediar la seva inhabilitació pels fets de la tardor del 2017. L’esquema es fonamenta a tenir com a principals pilars, d’una banda, la gestió del dia a dia, i, de l’altra, seguir el recorregut fins a la independència de Catalunya. L’obsessió republicana, des de gener del 2018, és que no es pugui percebre que el segon deixa oblidat en un calaix la gestió de l’economia, les empreses i la despesa social. Per no ser titllats d’idealistes allunyats dels ciutadans. I viceversa: que la gestió d’escoles, hospitals i debats sobre l’IRPF facin créixer la sospita que ERC, en veritat, només aspira a retenir el poder autonòmic. «El nostre compromís és amb la gent i el país», sentencia la ponència.

I el text, que rere el pentinat d’esmenes serà votat i aprovat, s’articula al voltant d’aquests dos eixos: ‘el camí efectiu cap a la República Catalana’ i ‘el republicanisme útil per a la gent’.

«L’independentisme és i ha de continuar sent útil en el dia a dia de la gent i demostrar a la ciutadania que els governs independentistes milloren les seves condicions de vida». Aquesta frase extreta de la ponència política descriu perfectament la simbiosi que els ideòlegs d’ERC pretenen aconseguir: tenir el cap en la voluntat independentista i els peus a terra.

Com si haguessin endevinat al desembre, quan es va presentar el text, que el congrés se celebraria 48 hores després d’haver deixat pel camí un principi programàtic com l’oposició a la construcció de la B-40, la ponència adverteix que el partit és conscient «que la governança genera contradiccions i que, davant contextos complexos com l’actual, sovint és necessari prendre decisions que no sempre són les que es voldrien. Però davant aquesta constatació només hi ha dues opcions: ser al costat de la gent malgrat les contradiccions o abandonar la gent per la por a les contradiccions». És difícil trobar en un text ideològic d’un partit un cant a lapolítica ralista com aquest.

Tot i que aquesta capacitat d’anticipar el futur no va ser completa. Al paràgraf posterior s’assegura que «no acceptem lliçons de gestió de part dels que [...] defensen projectes anacrònics com el Quart Cinturó».

També s’apunta el codi de conducta per a les pròximes eleccions municipals i, sobretot, els pactes posteriors. «Servim a la ciutadania liderant el màxim nombre de governs municipals i d’ens supramunicipals [el gran objectiu republicà és la Diputació de Barcelona]. [...] Treballarem per sumar majories independentistes, republicanes i progressistes als ajuntaments i als ens supramunicipals, prioritzant sempre que hi hagi alcaldes independentistes».

La pota nacional, el «compromís amb el país», és, sens dubte, la més sucosa de la ponència, amb la proposta d’un Acord de Claredat que pretén exercir de motor d’arrencada del debat sobre el referèndum i banderí d’enganxament per a ERC de l’electorat independentista de cara als comicis de maig. El text arrenca amb l’enèsima explicació sobre l’1-O. «Per guanyar, és imprescindible que siguem honestos amb els factors que ens van jugar en contra [...], com la falta de reconeixement internacional del referèndum, la mobilització unionista de caràcter hostil i amenaçador, l’ofensiva de l’Estat en forma de repressió política i la falta de participació d’alguns actors socials, polítics i institucionals». Davant d’això, «Esquerra Republicana [...], exercint la responsabilitat política que ens correspon, oferim una proposta», diu el text.

Una vegada elaborada, «el Goven haurà de defensar-la en el marc de la taula de negociació amb l’Estat amb l’impuls d’un Acord de Claredat. Com més gran sigui el consens, més tindrem per defensar la posició de Catalunya davant l’Estat».

La proposta d’ERC, en concret, s’articula en quatre punts:

1) La pregunta sobre la independència «hauria de ser clara, com la de l’1-O».

2) Com es va fer a Escòcia el 2014, «haurien de poder votar totes les persones residents legals a Catalunya majors de 16 anys i els no residents que, en el moment de convocar el referèndum, tinguin dret de vot en les eleccions al Parlament.

3) «Seguint l’exemple del dictamen del Tribunal Suprem del Canadà sobre el Quebec, una victòria clara del sí hauria de donar lloc a un procés de negociació de bona fe entre els governs català i espanyol, amb mediació europea i internacional, de cara a arribar a un acord que permeti la creació d’una República Catalana independent reconeguda en l’àmbit internacional».

4) Es consideraria que la victòria del sí és clara si es reunissin alhora un mínim d’un 50% de participació i un mínim d’un 55% de suport a la independència». Així ho recollia la fórmula per al referèndum de Montenegro, discutida i reconeguda de forma multilateral tant pels governs de Montenegro i Sèrbia com per les institucions europees.