Puigdemont es regira contra l’intent de la fiscalia i l’Advocacia de l’Estat d’acusar-lo per desordres agreujats

En 23 pàgines la defensa de l’expresident, exercida per l’advocat Gonzalo Boye, insisteix en els arguments del seu propi recurs contra la interlocutòria del jutge Llarena que entenia que derogada la sedició només podia ser acusat d’un delicte de desobediència, mentre que considerava que la malversació comesa podia continuar sent la més greu de les previstes, malgrat la reforma del Codi Penal.

En aquest sentit, la defensa assenyala que el tribunal competent per investigar l’expresident seria un jutjat de Barcelona i no el Tribunal Suprem, alhora que qüestiona la imparcialitat de Llarena per haver rebut un premi d’una fundació defensora de la unitat espanyola, malgrat que l’incident ja va ser rebutjat per l’alt tribunal.

Resolució més recent

Per posar en qüestió la competència del Suprem, Boye apel·la a la sentència del TJUE que en el paràgraf 100 diu textualment: «No es pot considerar un tribunal establert per la llei, en el sentit de l’article 6 del Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals, un Tribunal Suprem nacional que resolgui en primera i última instància sobre un assumpte penal sense disposar de base legal expressa que li confereixi competència per enjudiciar la totalitat dels encausats».

La defensa dels fugits sempre ha al·legat la falta de competència de l’alt tribunal espanyol, que considera sense base legal. L’alt tribunal, en canvi, la defensa en funció de la llei d’enjudiciament criminal, però sobretot, de l’Estatut, que preveu que els membres del Govern i els diputats del Parlament siguin investigats i jutjats pel Suprem quan se’ls imputin fets comesos a l’estranger.

Quant al delicte de desordres públics agreujats, l’escrit es remet a la posició mantinguda pel mateix Llarena en la interlocutòria del 12 de gener que declara que «l’opció legislativa no és oferir un retret penal més baix per als que estan pendents d’un eventual enjudiciament, sinó que aporta un context pròxim a la despenalització», així que seria possible processar-lo per aquest delicte.

Afegeix que «tampoc la seva conducta pot ser enjudiciada d’acord amb cap dels tipus penals de desordre públic vigents l’any 2017, ja que tots els comportaments que llavors es contemplaven disten de la realitat delictiva enjudiciada». Pel que fa a la malversació, Puigdemont destaca que en la instrucció no es va practicar cap prova encaminada a acreditar el seu processament per la modalitat més greu prevista, «ni es va declarar en la sentència que els fets comesos pels acusats ho fossin amb ànim de lucre propi ni de tercers».

Notícies relacionades

Hisenda abordarà amb les autonomies la quitació de deute

Feijóo es proposa reconquerir el votant rural que fuig d’Abascal

«No deixa de causar sorpresa –afirma l’escrit– que l’Advocacia de l’Estat en el recurs interposat en contra de la interlocutòria s’avingui als plantejaments de l’instructor quant al presumpte delicte de malversació, no pronunciant-se sobre el criteri raonat en l’esmentada interlocutòria i no impugnant-lo quan en l’escrit» en relació amb els condemnats de l’1-O «sosté una postura diametralment oposada».

Amb els líders que van ser sentenciats l’octubre del 2019 defensa que se’ls rebaixi la inhabilitació, a l’entendre que se’ls ha d’aplicar el delicte recuperat del Codi Penal franquista que condemna a un màxim de quatre anys de presó per destinar diners públics a altres finalitats públiques. En qualsevol cas, els Serveis Jurídics de l’Estat defensen el principi acusatori, que consideren que Llanera limita amb la desobediència, però no amb la malversació, perquè el fet que el processament prevegi la modalitat més greu no impedeix acusar per una altra de més lleu quan Puigdemont estigui a disposició de la justícia espanyola (sí al contrari).