Una negociació sense grup de WhatsApp: així es va forjar el pacte ERC-PSC per als pressupostos

Sense anar més lluny, a l’inici, el PSC va mostrar plena disponibilitat per pactar perquè el país no es podia permetre una pròrroga pressupostària. I a l’altra trinxera, ERC vetava un acord amb el PSC i va posar la pròrroga sobre la taula. Allò de pactar amb el PSC, al Govern, abans del 7 d’octubre, era cosa, només, de Jaume Giró, que ja ho va intentar el 2022.

Però el 7 d’octubre Junts va deixar el Govern. I l’Executiu va passar de necessitar tres vots per aprovar els comptes a necessitar-ne 35. I allà ERC va començar a virar. «Hi ha dos punts d’inflexió. El primer és la reunió de l’octubre en la qual Aragonès i Illa acorden obrir les negociacions per als pressupostos», pondera un fontaner de Palau.

Tancar sense estar tancat

Fins i tot el moviment de clausura va ser singular. Quan dimecres a les 9 hores el líder del PSC va comparèixer al faristol del Parlament per ser el primer a proclamar a so de bombo i platerets que Catalunya tindria pressupostos, en realitat l’acord amb el Govern no estava del tot tancat. Quedaven, dues partides d’inversions territorials en les quals encara hi havia discrepància. Però el president de la Generalitat i el cap de l’oposició van decidir no frenar més l’anunci donant per fet que aconseguirien resoldre aquests dos nusos en qüestió d’hores. I així va ser. 

Fins a arribar a aquest marge de confiança es va transitar per una llarga negociació plena de recels. Tant, que ni tan sols s’ha arribat a crear al llarg de tres mesos un grup de WhatsApp amb els interlocutors. I és que uns pressupostos no és el mateix que un text del Parlament. «Feia molts anys que no fèiem grans pactes amb ERC i això es palpava molt en les primeres reunions», expliquen fonts de la negociació.

Per això l’arrencada va ser lenta. Així, «el diàleg, amb tot», prossegueix aquesta veu, «no s’intensifica fins al gener. El PSC ha caigut en diverses fases de guaret, de desaparèixer temporalment, d’allargar. Tan aviat deien que no negociarien qüestions extrapressupostàries com exigien la inclusió d’aquestes carpetes». Entre l’octubre i el novembre, Aragonès, per la seva banda, es va dedicar a aïllar el PSC, una cosa que no va agradar als socialistes: el pacte amb els agents socials i els Comuns.

Desconegudes

Les interlocutores encarregades d’explorar l’aliança no es coneixien gaire. Les conselleres de Presidència, Laura Vilagrà, i d’Economia, Natàlia Mas, poques converses prèvies havien tingut amb la portaveu socialista, Alícia Romero.

«Durant tot el mes de gener ha sigut difícil negociar amb el PSC. Semblava que no tinguessin ganes d’aprovar el projecte i aquesta sensació coincidia amb les declaracions públiques que Illa i Romero llançaven», recorda sempre la mateixa veu republicana. 

De la part socialista, una veu assevera que ja en els primers contactes es va fer evident que els macroprojectes serien el principal escull, així que van deixar per al final el més difícil. Però amb la intenció d’obrir el meló més complex, el PSC va plantejar el pols del 28 de desembre, el «tot o res» que ha mantingut gairebé intacte fins que ERC va decidir cedir amb la B-40. 

«Cada vegada que l’acord semblava molt pròxim, la relació es refredava», explica la part republicana com a context a la tirallonga de declaracions del partit i de la portaveu del Govern en què afirmaven la proximitat del pacte. «No era estratagema negociador de pressió. És que ho semblava», sentencia.

Això sí, aquell gener, la negociació va començar a impregnar-se de certa confiança. Hi va haver un canvi d’actitud i van començar a colar-se converses sobre les respectives famílies i sobre com havien passat el Nadal. També altres sobre refredats i afeccions menors: el director general de coordinació interdepartamental, Marc Ramentol, metge de professió, va recomanar a Romero què havia de demanar a la farmàcia per trobar-se millor.

També hi va haver tensió. Com quan el PSC es va queixar d’haver-se assabentat per la premsa del pacte amb els Comuns o quan a principis d’any es va publicar que ja hi havia un principi d’acord entre el Govern i el PSC per valor de 5.300 milions.

Greuges comparats

I va coure a les files socialistes molt especialment l’amenaça d’ERC de bloquejar votacions al Congrés si el PSC no donava el seu ‘sí’ als comptes. «El que no vam fer va ser callar-nos, sempre hem manifestat en privat el que ens havia molestat i crec que el diàleg que hem tingut ha acabat sent honest», asseguren des de les files del PSC, que remarquen que el fet que el pes negociador estigués en mans de dirigents dones també ha contribuït a una interlocució «més empàtica, de proximitat i pragmàtica». 

El segon punt d’inflexió és la votació al Parlament de la B-40. Abans hi ha una altra reunió entre líders, a Arenys de Mar, la tercera entre Aragonès i Illa durant tota la negociació i on ja s’enfila la qüestió. És allà on el president adverteix a Illa que el Govern no «esperaria eternament el plàcet del PSC. Els socialistes es donen una setmana de temps, no se sap bé per què [podria ser per la celebració de la cimera hispano-francesa de Barcelona] que acaba convertint-se, com en tota negociació, en 10 dies. I quan ERC vota a favor de l’autovia, el primer que diu Illa és que la negociació es reprendria dilluns, quatre dies després. Ens fa la sensació que el vot d’ERC els va descol·locar», sentencia la veu de Palau.

Notícies relacionades

Salvador Illa salva els pressupostos i Pere Aragonès apuntala la legislatura

ERC tanca la ferida de la B-40 i activa el ‘mode referèndum’

Per als republicans, «aquella setmana», posterior a la votació del Parlament, «el PSC la va acabar com va poder, obrint temes que ja estaven tancats com el de l’aeroport, al qual només faltava polir les paraules clau (finalment van ser ‘guanyar capacitat’). I aquest dilluns, ja tot estava finalment enfocat», narra.

«Ha sigut esgotador, però crec que podem dir que els equips negociadors hem teixit una relació de confiança», conclouen des del PSC. Continua sense haver-hi grup de WhatsApp. Tampoc han compartit un àpat en tres mesos, només algun esmorzar i algun cafè. Potser arribaran a partir d’ara. O, amb una campanya electoral a tocar, potser no arribaran a tant, però la negociació de pressupostos ha suposat un abans i un després.